“Soc un obrer del disseny, no un ‘cool designer”

Bego Masdefiol Vostè va néixer a Ripoll. Com acaba al Moianès?Els meus pares se separen i la meva mare torna a Moià, d’on és filla. Fugim de Ripoll, d’una situació familiar violenta, i aterrem a La Masia de Moià, un restaurant regentat pels meus avis. En aquest restaurant, que havia estat un hostal, hi vivíem tota la família. Era una mena de comuna familiar. Cadascú tenia la seva habitació però els espais comuns eren compartits per tothom, fins i tot amb els clients del restaurant. El menjador de casa meva era el restaurant. Conviu, per tant, amb una situació familiar curiosa.Sí, però alhora és una situació clàssica. Antigament les famílies eren molt àmplies, vivien junts molts membres i la feina formava part de la vida familiar. Al final molts clients eren també, en certa manera, part de la família. En Lluís, el farmacèutic, per exemple, tenia el seu got. Quan el veia entrar, mentre el saludava, li posava a sobre la barra i li demanava a l’àvia que em recordés quin whisky li havia de servir. Treballaves com a forma de vida. I s’integra bé a una nova realitat?Va ser difícil al principi, perquè jo venia d’una situació molt traumàtica i estava bastant alterat. A més, vaig començar a l’escola Pia a mig curs, i vaig patir bastant. No em vaig integrar mai a la classe i tenia conflictes violents amb nens més grans. A tercer curs vaig anar a l’escola pública i allà vaig trobar nens amb famílies més similars a la meva i això va ser com ser a casa. Entre l’escola i el cau vaig fer una colla d’amics. Érem nens de carrer, m’hi sentia millor. Però a l’institut les coses van començar a torçar-se. No m’interessaven gens els estudis ni em sentia comprès pels professors. Em vaig tornar addicte als porros i a l’alcohol i acadèmicament les coses van anar molt malament. Vaig repetir quart d’ESO, només aprovava dibuix tècnic i música –tot i que soc un discapacitat musical, m’agradava tocar la flauta–, i a mig curs em van convidar a marxar. La meva mare no estava disposada que em convertís en un ni-ni i em va dir que el dilluns següent començava a treballar amb l’escombriaire. Que si no em semblava bé tenia tres dies per buscar una feina nova. I vaig trobar feina a l’escorxador comarcal del Moianès. Com va ser l’entrada al món laboral?Molt dura, però era molt pitjor la vida a l’institut. Sobretot pel tracte dels professors, pel malestar que em feien sentir a nivell intel·lectual. Durant força anys em vaig creure que no servia per a res, això és el que vaig aprendre a l’IES Moianès. A l’escorxador la vida era dura perquè em llevava a les 5 de la matinada i em passava el dia dins una nevera esquarterant porcs. Però per primer cop a la vida, sentia que el que feia ho feia bé. Després de l’escorxador vaig estar uns anys en diverses indústries. Em vaig cremar, perquè moltes feines eren mecàniques i jo soc molt de fer treballar la ment. Allò no era per a mi. Pensava massa i físicament m’esgotava molt. Un dia un company de feina em va dir que s’apuntaria a una escola d’adults per treure’s l’ESO i allò em va fer fer el clic. Allà vaig decidir estudiar per trobar una feina en la qual pogués generar capital amb una força de treball més mental i no tan física. Aquest va ser el meu objectiu. Com va sortir de les addiccions?A casa meva vaig normalitzar el consum de les drogues i l’alcohol. Com el nen que aprèn a pedalejar amb la bici amb el seu pare, jo vaig aprendre d’ell a beure alcohol i a drogar-me. El meu pare mai ha estat present a la meva criança, però jo d’alguna manera sempre l’he admirat. I una forma d’apropar-me a ell era consumint, tornar-me un addicte com ell. També hi van influir les inseguretats, la manca d’autoestima, etc. Les drogues fan que t’esvaeixis de tot això. Però en el fons és contraproduent, perquè encara te’n fa tenir més. Les drogues fan que creïs un personatge que, en el meu cas, no m’identificava per a res. Sempre vaig tenir sentiment de culpa de consumir, sobretot amb les ressaques. I en el punt en què t’adones que cada cap de setmana estàs consumint, que tens una dependència, t’adones que estàs en una depressió... Vaig assumir que tenia una malaltia mental, que era l’addicció, i que estava patint molt la vida. Les drogues treien el pitjor de mi. I quan me’n vaig adonar em vaig voler curar. Vaig demanar ajuda a la meva mare i a un terapeuta. És la millor decisió de la meva vida. M’he adonat que la vida és molt fàcil. He renascut. I tot això mentre treballava com a dissenyador. L’art i el disseny són les drogues més dures i complaents que he provat. Per què va escollir estudiar Disseny Gràfic?Vaig agafar el llibret dels cicles formatius, vaig marcar les feines que es feien assegut i que m’estimulessin intel·lectualment i vaig mirar quines d’aquestes es feien a Vic. Un era Disseny Gràfic, no tenia ni idea de què era. Però vaig anar a l’Escola d’Art, vaig veure el claustre i l’ambient i em van seduir. I així va ser com em vaig apuntar a Disseny Gràfic, sense saber exactament què era. Mentre estudiava no vaig brillar gaire, treballava molt –des dels 18 anys era totalment independent–, i això em treia hores per estudiar. Malgrat no brillar, vaig aprendre el que era un procés creatiu. Quan vaig començar a treballar com a dissenyador vaig desenvolupar el disseny com a passió i entendre’l com un estil de vida i vaig començar a dissenyar alguna cosa interessant. Quan tens una passió inevitablement l’acabes fent bé perquè ho fas perquè vols. El disseny és un vessant professional on sempre s’aprèn, i sempre et recicles. Això és una de les coses que li agrada, del disseny?Sens dubte. El disseny gràfic és una disciplina que et permet treballar en paral·lel amb altres disciplines creatives i artístiques. I això és el que més m’estimula. Constantment aprens. Com definiria els dissenys a vanderpla, el seu estudi?Crec que he trobat un estil propi i l’equilibri entre comunicar amb coherència el que els clients necessiten i que els resultats siguin persuasius i tinguin una estètica potent i atractiva. M’agrada establir una bona relació amb els clients. Aquest gest d’apropament, confiança i bona comunicació, el trobo clau per obtenir un bon resultat. És una de les cares visibles del Festival Ex Abrupto, que enguany se celebra el 8 de juliol. Feia falta un festival de creacions contemporànies al Moianès?És absolutament necessari crear circuits artístics alternatius com Ex Abrupto, al Moianès i arreu. La majoria dels integrants de l’Ex Abrupto sortim de l’Escola d’Art de Vic. Nosaltres estàvem exclosos del circuit artístic vigatà i de la comarca. I vam voler crear un circuit paral·lel. També sovint en espais d’art contemporani et trobes peces mediocres d’artistes benestants o ben connectats. I volíem trencar aquest elitisme. Sovint en l’art contemporani l’obra se separa del públic, hi ha com una mena de vidre que t’impedeix acostar-t’hi a nivell intel·lectual... Nosaltres hem volgut apropar l’art contemporani a la base popular. Sense complexos. Recordem també que per exemple La Fura dels Baus va néixer a Moià. Aquest fet segurament ens ha obert camí a l’Ex Abrupto. Els moianesos i moianeses ja abracen l’art més disruptiu perquè ja no els hi ve de nou. Llavors tenim el folklore. No hi ha res més radical i transgressor que el folklore. Fem constants col·laboracions amb entitats de cultura popular per fer col·lisionar els seus projectes amb d’altres contemporanis. El Pollo Matapuces per exemple –el personatge emblemàtic del folklore de Moià– va servir com a imatge per a un dels cartells de l’Ex Abrupto. Recentment l’Ex Abrupto ha guanyat el premi Talent al millor certamen en la categoria d’arts plàstiques. L’any passat va guanyar el bronze als premis Laus pel disseny editorial de la publicació Terrassa Comissariat 2021 de l’Ajuntament de Terrassa i també el bronze als Premis Internacionals de Disseny i Publicitat ACDE. Què signifiquen els premis, per a vostè?Mai havia donat importància als premis. Sempre havia pensat que són molt elitistes, i jo em considero un obrer del disseny gràfic, no un cool designer. Però aquest any ens vam presentar per primer cop als Laus i a l’ACDE i vam guanyar el bronze. I sincerament estic molt content. Reconec que el reconeixement m’ha estimulat. Ja no podem dir que m’importen poc, els premis! Fa un any aproximadament va crear, amb Nerea Campo, l’A Cobert. Com definiria aquest espai?L’A Cobert és un centre de creació artística i pensament crític, dirigit per Nerea Campo. Jo soc el noi de manteniment (riu). És un espai que pretén transmetre cert pensament crític a partir d’obres contemporànies, a través de presentacions d’obres literàries, audiovisuals, residències artístiques... Hem creat una bombolla contemporània amb programació contínua al Moianès. Feia falta, al Moianès, un espai com aquest?Sí, perquè aporta coneixement. Un coneixement diferent a totes les activitats culturals que es programen aquí. A Cobert és necessari i creiem que era interessant crear aquest espai. Al Moianès l’art contemporani no hi és gaire present, tot i que també hi ha companyes com les del CACiS que ja fa anys que treballen i que donen valor al territori. En l’àmbit creatiu, què troba a faltar a la comarca?Hi ha molts creatius interessants, però manquen infraestructures on coincidir i crear projectes col·lectius. Des de fa uns mesos ens hem aplegat diferents artistes del Moianès i hem creat un projecte que hem presentat a l’Ajuntament de Moià per convertir Les Faixes en una fàbrica de creació i producció artística. Crec que aquest projecte podria canviar l’estructura social i cultural de la comarca. Què li agradaria dissenyar?Estic especialitzat en disseny de campanyes institucionals i de projectes culturals contemporanis. En un futur proper m’agradaria dissenyar alguna campanya del Departament de Cultura de la Generalitat o la imatge per a festivals com l’Eufònic o el Mira. M’encanta cooperar amb equips que impulsen projectes culturals transformadors, dels que deixen empremta a la societat. Com es veu, d’aquí a 20 anys?M’agradaria veure’m viu perquè encara tinc moltes idees al calaix de sastre que em faria il·lusió desenvolupar. I em veig creant. Em veig dissenyant. Com ara. Perquè m’encanta, em posa la pell de gallina i és el que dona sentit a la meva vida. Què diria als joves que no saben què estudiar o cap on tirar?Els diria que no facin cas a aquells que els diuen que han de seguir l’establert i que segueixin el seu cor. Tothom pot ser talentós en alguna cosa. Que estudiïn allò que més els agradi però que estudiïn. Perquè el món laboral és molt dur i si ets de classe treballadora li has de dedicar moltes hores per poder viure. És clau per a la vida que tot aquest munt d’hores et facin vibrar, que donin sentit a la teva existència.

“Soc un obrer del disseny, no un ‘cool designer”

“El tatuatge és dels pocs oficis en què el client no té sempre la raó”

“La música és la manera que he trobat per canalitzar les emocions”

Gegants contemporanis

Projecten a Monistrol un cementiri multiconfessional xinès

LA PREGUNTA

Aprova els primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat?

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

Venut a Torelló el primer premi de la Loteria Nacional

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

L’últim mestre artesà xurrer

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

Aquarius Cosmetic, Nandu Jubany, Clàudia Bayés, Roansa i Frigorífics Ferrer, guardonats amb els Premis Cambra Osona

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Resolta l’avaria de senyalització a l'R3 entre Sant Martí de Centelles i la Garriga

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona