Fa dècades que parlem de societats multilingües, i això vol dir que els territoris apareixen freqüentats per parlants que fan ús de diferents llengües. Llengües d’origen, llengües d’identificació i llengües d’ús habitual són algunes de les formes que tenim per descriure aquesta amalgama de cultures i identitats que donen resposta al mosaic lingüístic i cultural del segle XXI. I Catalunya n’és un clar reflex. Aquestes societats multilingües ens serveixen per descriure els seus parlants, que són plurilingües. I ho són perquè conviuen amb diferents llengües en el seu dia a dia. Per alguns, la llengua de la llar no és la llengua de l’escola ni la llengua que s’empra en situacions informals. Per altres, la llengua de casa no és la que fan servir amb els companys, al pati o a dins de l’aula. I també hi ha casos en què la llengua familiar només queda reduïda en aquest àmbit més privat.
Fa anys que a la universitat portem a terme recerques per visibilitzar les llengües d’origen d’infants i joves que a casa no parlen ni català ni castellà, sinó moltes altres llengües que avui formen part del repertori lingüístic i cultural dels catalans: amazic, panjabi, urdú o tagalo en són alguns exemples. Si l’objectiu final és l’aprenentatge de la llengua catalana, minoritària i minoritzada en el context actual, projectar activitats d’aquesta índole suposen riquesa i consciència d’aquesta realitat.
A l’assignatura de Multilingüisme, Plurilingüisme i Educació del Màster de Formació del Professorat de Secundària de la UVic-UCC ho posem en pràctica amb els futurs docents d’ESO, quan els demanem que intentin desxifrar, amb els mecanismes lingüístics i comunicatius dels quals disposen, i sense ajuda externa, un mateix text escrit en diferents llengües. Enguany ens hem centrat en llengües indoeuropees: una llengua romànica primer, i una de germànica o cèltica després.
La primera reacció sempre és la mateixa: no es pot desxifrar un text si no se’n coneix la llengua. L’eclosió es fa present quan s’adonen que disposen de molts més mecanismes de transferència dels que s’imaginen. I és que el contrast entre les llengües a priori desconegudes i les que no permeten establir connexions molt interessants.
Tenir habilitats en diferents llengües permet comunicar-nos amb diferents parlants i, sobretot, posar-nos al lloc de l’altre. I podem fer-ho des del compromís i l’avinentesa que a Catalunya la llengua vehicular de l’escola és el català. Ser conscients que en català també es pot fer tot, i fer d’aquesta la llengua habitual de comunicació, garanteix l’equitat i l’èxit educatiu, i és una responsabilitat col·lectiva.
Glossa – Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (Vic-UCC)
