Dimarts van tornar d’una setmana de vacances. Seran les últimes, per a Can Bofill. Quan en tornin a fer, d’aquí a unes setmanes, ja serà per sempre. Vic dirà adéu a un dels comerços més antics que li queden. En concret, més de 150 anys d’història, els últims 105 al carrer Estret, primer com a ganiveteria i les últimes dècades com a perfumeria i cosmètica.
“Una barreja de motius acumulats” han abocat la família a prendre aquesta decisió, expliquen Miquel i Anna Bofill, pare i filla, que representen la quarta i la cinquena generació de la nissaga. El canvi d’hàbits de compra en favor de les grans superfícies i la “minsa” fidelització respecte a aquests establiments històrics en són alguns. “Pel tipus de productes que venem, que requereixen una atenció especial en el tracte, ens obliga a tenir de dues a tres persones contractades”. Reduir-ho, en tot cas, hauria implicat “reorientar els productes o fer inversions importants a la vella estructura d’aquest edifici”, detalla Anna Bofill.
Entre els motius del tancament no hi ha incidit, en canvi, el preu del lloguer, com han patit altres establiments històrics per l’entrada en vigor de la nova llei d’arrendaments urbans. “Sentim un agraïment immens amb els propietaris de la finca Can Pallàs, amb qui hem mantingut una relació excel·lent”, apunta Miquel Bofill, des de fa anys desvinculat de la gestió directa de la botiga, ja que el 1988 va reorientar la seva trajectòria professional obrint el Celler d’Osona. Precisament ara, la seva filla, que haurà estat 27 anys rere aquest taulell, també s’incorporarà al negoci dels vins quan tanqui Can Bofill.
“No cal dramatitzar, tot i la tristesa de tants records, la història d’aquest comerç s’acaba com tantes coses a la vida. Han estat cinc generacions, que no és poc”, deixen anar pare i filla, que aprofiten per agrair, emocionats, “l’afecte sincer que hem tingut de tants amics i clients”. Aquesta mateixa setmana l’establiment ha començat liquidació d’existències, entre les quals algunes peces i eines de l’antiga ganiveteria. El procés de buidatge marcarà la data exacta del tancament definitiu de Can Bofill. “La fi d’un estil de comerç? Les botigues de sempre s’acaben? Quantes en queden?”. Són algunes de les preguntes que es fa Miquel Bofill, i que ell mateix suggereix per titular aquest article. Les respostes les constaten, dia a dia, en el lent però implacable degoteig d’establiments centenaris que ja han dit adéu. Una llàstima.
L’inicial negoci de la ganiveteria el va fundar Ton Bofill pels volts de 1860. Fabricava i esmolava tota mena d’eines de tall des del seu taller, llavors als baixos de l’antiga casa Rusconi, al desaparegut carrer d’Isabel II. L’enderroc d’aquella casa, l’any 1910, va obligar els Bofill a buscar local. El van trobar al carrer Estret, des d’on tant Fidel Bofill Traveria com Antoni Bofill Codina, fill i nét del fundador, van donar renovat impuls al negoci. Així, durant el primer terç del segle XX la Ganiveteria Bofill va viure els seus millors anys.
La Guerra Civil i, a partir dels anys 60, la progressiva industrialització del món de pagès van deixar ferit de mort l’ofici de ganiveter. El taller va anar reduint progressivament el volum de feina, i va acabar treballant al ralentí fins a principis dels anys vuitanta, coincidint amb la jubilació dels darrers operaris. Fins avui la botiga ha mantingut un petit estoc de ganivets forjats a l’antic taller; però la feina d’esmolar ja la tenien subcontractada.
La mateixa Guerra Civil comportaria, per casualitat, un altre canvi substancial per a Can Bofill. Acabaven de cridar al front Antoni Bofill quan la seva dona, Assumpció Bosch, va fer prometre al seu sogre que, si tornava sa i estalvi, li deixarien muntar, a ella, una secció de perfums. Dit i fet. En acabar la guerra, Can Bofill va esdevenir, alhora, ganiveteria i perfumeria. Dos mons sense res en comú. Excepte per al matrimoni Bofill-Bosch, que en va fer model de vida.
Miquel Bofill, quarta generació de la nissaga, ja no va recollir el testimoni de les tres generacions de ganiveters que l’havien precedit. En canvi, es va capbussar de ple en el món de la perfumeria. A partir dels 14 anys es va posar a fer colònies a partir d’olis essencials. En aquells anys l’oferta comercial a Vic en aquest sector era gairebé testimonial, i Bofill va veure clar “que hi havia camp per córrer”. Entre finals dels cinquanta i mitjans dels seixanta l’establiment va viure els millors anys en aquest terreny. A partir dels setanta, Can Bofill es va haver d’adaptar als nous temps de la cosmètica i la perfumeria, un dels sectors que, per cert, més ha proliferat a la ciutat els últims anys. Sempre els quedarà la satisfacció d’haver contribuït a “popularitzar un producte que fins llavors havia estat per a una minoria”.
Aquest esperit innovador es tornaria a posar de manifest en plena transició. A banda de pintura i maquillatge, Can Bofill van ser pioners en la venda de caretes per al carnaval, algunes d’importació. Fins avui, la botiga es transformava en un autèntic aparador de perruques, barrets i disfresses els dies previs al carnaval. Mostra del seu tarannà inquiet, Miquel Bofill també va desplegar als anys seixanta algunes campanyes publicitàries prou agosarades per l’època, que potser algú recordarà. Com quan van sortejar un Biscuter Voisin o patrocinant radionovel·les amb les veus de Manel Gausa, Ricard Garolera o Núria Espert.
