La relació de Tona amb el món del termalisme ve de lluny. Arrenca a finals del segle XIX, després que el doctor Antoni Bayés i Fuster analitzés i confirmés les propietats sulfuroses de les aigües localitzades per un pagès, l’any 1874, al pou de la seva finca.
Aquell descobriment acabaria convertint Tona en un centre balneari d’estiueig reconegut arreu del país. Hi van arribar a conviure quatre establiments termals.
L’últim d’obrir va ser el Balneari Codina, que també ha estat l’únic que ha perdurat. Aquest any es compleixen, precisament, 100 anys de la seva inauguració.
L’establiment el va obrir l’any 1913 la família Codina, propietària de la històrica Fàbrica de les Cadires, que just al costat hi va aixecar un hotel. En aquells moments ja n’hi havia tres més, de balnearis, l’Ullastres, el Roqueta i el Sagalés. Van ser els anys daurats pel termalisme a Tona, i el poble va veure créixer autèntics barris, torres senyorials i equipaments hotelers per atreure els visitants.
Tot allò va donar a Tona una fesomia urbana peculiar, i plena d’encant, que encara avui perdura.
A partir dels anys 70 i 80, el sector del termalisme va entrar en decadència i tots aquests equipaments de Tona van anar tancant. El Balneari Codina ho va fer el 1984. També va ser l’únic que va tornar a obrir.
Ho va fer sis anys després, de la mà dels doctors Joan Serra, pneumòleg de l’Hospital General de Vic, i Marta Chandre i Francesc Terricabras, metges de capçalera de Tona. Es dóna la circumstància que havia estat l’avi de Francesc Terricabras, Francesc Terricabras i Comella, qui havia certificat el caràcter medicinal de les aigües de la deu localitzada en aquesta finca, en un estudi datat a principis de 1910, poc abans de morir; tres anys després obria el balneari.
La reobertura del balneari va tenir lloc l’octubre de 1990. “Primer vam rehabilitar tota la planta de dalt”, recorden Francesc Terricabras i Joan Serra, els dos socis que actualment continuen al capdavant del negoci.
Tot i la reforma, l’edifici va saber mantenir l’encant de l’estructura inicial –en especial de la gran ampliació que hi van fer els primers propietaris, l’any 1929–.
“Va ser una sort que durant els sis anys que va estar tancat no hi entrés ningú a fer-hi destrosses”, apunta Terricabras; el fet que una persona de la família continués ocupant un pis superior hi va ajudar. Gràcies a això, l’enrajolat del pis de dalt, la sala dels inhaladors o algunes làmpades de la sala d’estar són originals.
Inicialment, el centre es va especialitzar en el tractament i diagnòstic de malalties respiratòries, “tant per a adults com per a canalla”, detalla el doctor Serra.
L’any 1997 van reformar completament tota la planta de baix, fet que va permetre habilitar una piscina d’aigua calenta –que des de l’any passat ha incorporat un novedós sistema de desinfecció, alternatiu al clor, que equival “a banyar-se en un riu d’alta muntanya”, asseguren–.
Les aigües del balneari, que es caracteritzen per ser sulfurades i hipotermals, brollen a una temperatura de 16 graus.
Amb els anys s’han anat ampliant els serveis.
Així, a banda de l’atenció pneumològica, s’hi ofereixen especialitats com medicina de l’esport, traumatologia, neurologia o fisioteràpia respiratòria, amb diferents especialistes al capdavant de cada servei. Tot un ventall que ha volgut, però, anar mantenint un “equilibri” entre la medicina natural i la tradicional. “Fusionen les coses bones de totes dues”, remarca Joan Serra.
El centre manté una clientela intergeneracional. Des de “termalistes de l’Imserso”, dels quals es va viure el boom als anys 90, fins als nadons amb problemes respiratoris o d’al·lèrgies, “que avui són el 30% del nostre públic”, apunta Francesc Terricabras, membre d’una nissaga de metges tonencs més antiga que el mateix balneari; el seu fill, que també visita al centre, encarna la sisena generació.
