Vic ha celebrat aquest divendres la representació d’una de les peces dramàtiques més destacades de Federico García Lorca, Yerma, la mateixa que Barcelona va rebre amb entusiasme el 17 de setembre de 1935, onze mesos abans de l’assassinat del poeta a Granada.
I aquestes dades són importants, perquè formen part del mite lorquià que reuneix la grandesa de l’obra i la iniquitat de la mort del seu autor. Com deia ell, Yerma no té pròpiament un argument, es tracta d’un caràcter que va evolucionant al llarg de la representació. L’obra se centra en la frustració de la protagonista pel fet de no tenir fills, un dolor que li va creixent dins el pit i que no té solució, perquè Yerma, com les grans heroïnes clàssiques, es fonamenta en unes creences ancestrals que la converteixen en un personatge tràgic.
La versió de Juan Carlos Martel incrementa la importància de la cançó popular i la dansa fins al punt que els cants, creació del músic Raül Refree, interpretats a cappella i acompanyats del ball i la percussió del cos, embolcallen la representació i marquen el ritme de l’obra, al so d’una música tel·lúrica, i al mateix temps sofisticada. La direcció també ha procurat ser molt fidel al text original, tot i fent ús de la llicència de suprimir alguns personatges secundaris i altres fragments. Un dels grans encerts d’aquest muntatge és el disseny de l’escenografia, de Frederic Amat, perquè és molt efectiu, per bé que no tingui l’espectacularitat de la recordada escenificació del 1971 que va dissenyar Fabià Puigserver, un dels fundadors del Teatre Lliure. Aquesta escenificació vol representar l’estat anímic de Yerma, a partir d’un espai predominantment circular, una mena de braser gegant emmarcat per una superfície helicoïdal que envolta el petit monticle gris, color de cendra i pedra volcànica, imatge plàstica de l’esterilitat de la protagonista.
Aquesta base està envoltada per un gran cilindre, un mecanisme mòbil complex, amb les parets translúcides i dibuixades, que permet fer l’alternança d’espai tancat i espai obert que és constant a l’obra i alhora crear un ambient vagament irreal i oníric.
María Hervás encarna una Yerma, estilitzada i blanca com una vestal, que es reafirma en escena fins al final, molt ben secundada per tota la resta d’intèrprets que s’adeqüen perfectament als seus papers. Cal destacar la intervenció d’Isabel Rocatti, la Vella amb sabor celestinesc que esgrimeix una visió del món hedonista, clarament en contrast amb la de Yerma, i també, dins un conjunt d’intèrprets impecable, hem d’esmentar la frescor i vivor de les intervencions de Yolanda Sey, l’actriu dels Hostalets de Balenyà. Una gran obra i un muntatge ambiciosos, que ens dona una interpretació actual, més sofisticada que no pas sensual, d’un clàssic contemporani.
{{ comment.text }}