Carme Rubio
George Kaplan és una obra feta per gent jove i es pot dir que, per la temàtica, el llenguatge teatral i els mitjans tecnològics utilitzats, també va dirigida en especial a un públic jove. I aquesta joventut comença amb l’autor de l’obra, el dramaturg francès Frédéric Sonntag (1978), que ha creat un estil personal en un format innovador i una mirada crítica cap a la societat. I continua amb el jove i trencador director, el torellonenc Dobrin Plamenov, que controla el moviment constant dels intèrprets i, per últim, acaba amb els actors i actrius, que es lliuren amb entusiasme als seus papers.
George Kaplan és una obra coral, i està dividida en tres parts complementàries que mostren tres tipus d’organitzacions diferents, cada una més poderosa que l’anterior i creades per actuar sobre l’opinió social, de manera que, a la fi, l’espectador pot creure que les coses que fa ja han estat prèviament planificades per algú altre. La primera part està representada per un grup d’activistes, vestits amb disfresses i màscares més o menys inquietants, com la de Scream, que volen dissenyar un pla que reflecteixi la seva indignació per com funciona la societat i que alhora mobilitzi la població. Aquest grup, però, és incapaç de posar-se d’acord i es perd en baralles internes que els impedeixen tirar endavant el seu projecte.
La segona part mostra un grup de guionistes que treballa a confeccionar un relat que, tot i no saber quin serà el seu format –cinematogràfic, teatral, literari–, saben que influirà en la percepció de la realitat que té la gent. La tercera part mostra com un grup de poder utilitza tots els seus mitjans per influir en l’opinió pública amb la finalitat de sortir beneficiat econòmicament.
En cada cas es van intercalant imatges de la història recent: la destrucció de països sencers, els atemptats terroristes… el públic s’adona que la realitat ja ha experimentat genocidis i assassinats que poden ser fruit de conspiracions i, en conseqüència, veu la fragilitat de la seva existència. Un muntatge ambiciós i ben realitzat, viscut amb gran proximitat amb el públic que ocupava l’escenari, i al qual potser només s’hauria de recomanar polir en algun moment la dicció i respectar els tempos.
{{ comment.text }}