“Un viatger és, potser, el que sap quan comença un viatge però no quan s’acabarà”

Ara fa un any que Toni Arbonès (Barcelona, 1960) va presentar per darrera vegada a Catalunya Ràdio l’espai ‘Els viatgers de la Gran Anaconda’. Un programa que durant gairebé 30 anys va permetre que molts oients poguessin voltar el món parant l’orella a la ràdio. Periodista de la secció d’Internacional i viatger de mena, Arbonès creu que viatjar és entendre la diversitat del món. I ho pensa continuar fent. “Els ancians latuames recorden que, en la llunyania dels temps mítics, els seus avantpassats van baixar els rius navegant en el ventre canoa de la Gran Anaconda.” Segur que, amb aquestes paraules, a molta gent li ve al cap l’inici del seu programa, que va ser sempre el mateix.Un inici que he sentit durant 28 anys, jo mateix i les persones que eren oients del programa. Parla d’una llegenda mítica dels latuames, que és real. Són un dels pobles que viuen a l’Amazònia colombiana, i una antropòloga que en va fer un estudi, que va viure amb ells, ho explica en un llibre. Els avantpassats van baixar el riu dins la Gran Anaconda i així anaven dipositant les primeres parelles dels latuames al lloc on viuen. Descomptant una breu interrupció en què l’espai va desaparèixer per tornar a aparèixer, 28 anys són molts per a un espai de ràdio. I amb el mateix presentador i director.Era el que se’n diu un programa d’autor, diferent dels programes de la casa com El suplement o La nit dels ignorants, que també tenen una trajectòria molt àmplia però que al llarg de la història els ha anat fent gent diferent. En el nostre cas, el programa l’inventes tu i el vas seguint, com també va ser La finestra indiscreta d’Àlex Gorina. I amb l’afegit que va desaparèixer i va ressorgint com l’au fènix, un fet força insòlit en la ràdio. Què ha fet durant aquest any Toni Arbonès? Suposem que viatjar...Menys del que hauria desitjat però sí, hem viatjat una miqueta. I ara que tens temps, endreçar i enfocar la teva vida d’una altra manera, perquè he dedicat més de quaranta anys a Catalunya Ràdio, com a redactor d’informatius a la secció d’Internacional, en paral·lel amb Els viatgers... i amb el De viatge, que va ser el meu primer programa de viatges a Catalunya Ràdio. Després de tant de temps amb una dinàmica, deixes de fer una feina sistemàtica, de llevar-te i saber on has d’anar, de veure la gent amb qui et creuaves pels passadissos... De moment volia fer un aterratge suau, sense comprometre’m amb res. És com quan vas de viatge: tu arribes, però el teu esperit triga uns dies a arribar. És molt cert, i suposo que tothom ho ha experimentat, això.Avui tu pots desplaçar-te molt ràpidament, però ser conscient que ets en un altre lloc és més progressiu. Sabia si el programa l’escoltava gent no viatgera, que viatjava a través de la ràdio?Sí, això m’ho han dit molts oients. Perquè no era només un programa de viatges sinó un programa per explicar el món. Intentava fer-lo, amb més o menys fortuna, per a viatgers i no viatgers. I pensant en les persones invidents, també. Amb les músiques o els efectes volia traslladar l’oient a l’ambient que estàvem descrivint. I no cal ser invident: de sobte et descobreixes escoltant la ràdio amb els ulls tancats. Perquè la ràdio és imaginació, com els llibres. El Toni Arbonès viatger va lligat al periodista? Un i altre són fruit de la curiositat?No sé quin és primer. Sempre he pensat que és una de les característiques principals que hauria de tenir un periodista, la curiositat. No sé què és el primer, a mi sempre m’ha agradat mirar-me el món. A vegades em pregunten quin lloc m’agrada més, i sempre dic que per a un periodista tot és interessant, perquè si estires el fil sempre hi ha una història al darrere. Una altra cosa és anar a descansar en una platja. Alguns convidats del programa, sense ser periodistes, s’hi acabaven convertint perquè ens parlaven de la realitat de països on a vegades la premsa no té accés lliure.Sí, perquè a vegades ens deixem portar més pels analistes que per la gent del carrer. I la veritat sovint és al carrer. Al programa hi havia una figura, el viatger de la Gran Anaconda en marxa, que cada setmana ens feia un apunt del lloc per on estava viatjant. Recordo Jaume Mestres, Josep Maria Romero... gent que no eren periodistes i que descobrien una faceta d’ells mateixos que no s’havien imaginat. Tots volem ser viatgers i no turistes. Però n’hi ha molts més d’aquests últims. Qui és viatger?No és fàcil de contestar. Un viatger és potser aquell que sap quan comença el viatge però no quan acaba. Jaume Mestres, de qui ara parlàvem, viatja permanentment. Jordi Raich, que també va ser un viatger de la Gran Anaconda en marxa, és pràcticament un nòmada. Per a ells no hi ha la vida normal i el viatge, sinó que el viatge és la vida. Un viatger és també el que va a veure el que vol, i no allò que li volen ensenyar. Cal un esperit obert, i ganes d’aprendre, de fixar-nos. Hi ha qui no vol informar-se gaire abans de viatjar per deixar-se endur per la sorpresa, però també es pot perdre coses, i al contrari, els que s’informen excessivament i quan arriben ja sembla que ho sàpiguen tot. No hi ha una fórmula exacta. Què ens ensenya, el viatge?A entendre que el món és divers. Moltes vegades viatgem amb uns prejudicis inconscients o conscients. Un dels valors del viatge és que t’ensenya que tu tens una manera de pensar, una forma de vestir o uns gustos pel menjar que no són els únics. Hi ha algun país que sorprengui especialment en aquest sentit? És a dir, que la realitat que n’expliquen els viatgers contradigui la imatge que en tenim des d’aquí?Potser seria l’Iran. La visió que en tenim des d’aquí, que generalment és la que en donem els mitjans, està vinculada amb la guerra o amb el règim dels aiatol·làs. En canvi, molts viatgers que han passat per l’Iran coincideixen que és un dels països on han rebut l’acollida més hospitalària. Aquí sí que hi ha un gran contrast entre allò que veiem cada dia a les notícies i el que diuen els que hi han estat. En aquest sentit, viatjar és bo perquè trenques els tòpics, veure les coses per tu mateix et dona una visió d’aquell país o d’aquella gent. I això és aplicable a tot arreu. Cada vegada és més difícil viatjar allunyant-nos d’allò que ens proposa la indústria turística?Sí. El darrer viatge que he fet ha estat a Escòcia. Allà i a la resta del Regne Unit no hi pots anar si no et descarregues abans l’ETA (Electronic Travel Authorisation), que és una aplicació del govern britànic. La poses al mòbil, i ves a saber què hi fan un cop és a dins, suposo que revisen tot el que has dit o diràs. Et despulles davant del govern. I això ho fan els Estats Units, Singapur, la Xina, o ara Tailàndia... cada vegada hi ha més països que volen saber qui és el que vol entrar per permetre-li o no. Això d’una banda. De l’altra sí que internet ha democratitzat el viatge, perquè ara et pots muntar el teu propi itinerari. Però després hi ha aquestes grans xarxes com Notebooking o Skyscanner que poden tenir tendències marcades que et desviïn dels teus interessos inicials. I ara et trobes que intentes preparar un viatge amb mig any d’anticipació i quan cerques hotels et trobes que tot està reservat. Imagino que és perquè les majoristes i agències ja reserven amb mesos d’antelació segons la demanda que van tenir la temporada passada. I per al viatger independent es torna més difícil. Obliga a improvisar... que també és bo! També es pot viatjar amb aquesta actitud sense anar a l’altra punta del món. Sense sortir de Catalunya, per exemple?I tant! Al programa havíem tingut Joan Portell, Francesc Gurri o Martí Boada, el naturalista. El viatge no és directament proporcional a la distància, tu pots fer un gran viatge amb un recorregut molt petit. Fins i tot el que fas cada dia per anar de casa a la feina pot ser un viatge ben interessant perquè potser t’has fixat en coses que no havies vist fins aquell moment. Els catalans som viatgers? Un té la sensació que, vagis on vagis, et trobes compatriotes.Sí que ho som. Quan vam començar el programa ara fa 28 anys, i ara molt més, perquè tenim generacions de joves que han fet Erasmus i tenen relacions a tot Europa. En aquest sentit som més europeus que mai. I parlant de viatges més enllà, sí que som viatgers. Anant pel món, de l’Estat espanyol, et trobaves catalans, i bascos. Quin viatge li agradaria fer? Segur que vostè no és dels que té un mapa a les xarxes i va marcant els llocs del món on ha estat?No. Jo soc de l’escola antiga, d’aquells que quan anaves a casa d’un altre nen la mare et deia: “Encara que t’ofereixin berenar digues que no”. Ens van ensenyar a ser discrets, que mostrar massa era de mala educació. Jo recordo que al començar el programa hi havia gent que li preguntaves si et volia explicar el seu viatge i s’ho prenien malament, perquè l’entenien com un fet privat. Imagini’s quin gir hem fet, per passar d’aquell moment al d’ara, en què tothom exposa el que fa. Faig xerrades, però més enllà d’això no veurà cap post meu, i en el programa no parlava dels meus viatges. Utilitzava el que sabia, però de forma indirecta. I tornant a la pregunta inicial... queden llocs del món per veure. Sembla que s’hagi fet petit perquè ens costa menys recórrer grans distàncies, però continua essent gran, el món?Afortunadament, sí. En un llibre vaig escriure que era la primera vegada que la humanitat pot viatjar a qualsevol lloc del món sense saber on és. Ho deia en el sentit que tu vas seguint la línia que et marca Google Maps, però moltes vegades no tenim referències del que hi ha endavant o endarrere, a la dreta o a l’esquerra. Arribem al lloc on volíem anar, però no sabem realment on som. I això ens pot donar una idea equivocada del món. I a través del que veiem habitualment als mitjans, també. Hi ha gent que et dirà: “Jo, l’Índia, ja la conec”, i hi va estar una setmana. Com pots conèixer l’Índia en una setmana si jo amb 65 anys encara no puc dir que conegui tot Catalunya? Aquest món de què estem parlant és cada vegada més complicat i imprevisible, no només per al viatger?No voldria ser pessimista, però un món governat per persones com Trump, Putin, Netanyahu o Kim Jong Il no augura res de bo. No podem predir un món gaire millor del que tenim. Veiem com els totalitarismes es van obrint pas, com la gent es va decantant cap a allò que en podem dir els ultres, les idees radicals. I com els tòpics circulen lliurament per les xarxes, molta gent s’ho creu tot perquè cada vegada és més difícil diferenciar què és veritat i què és mentida... que per a mi és un dels fonaments del que passa ara i del que pot passar més endavant. Tenim un món cada vegada més complex... per no parlar de les guerres. La d’Ucraïna és encara un conflicte de final molt incert, i el més recent de Gaza, on hem vist com s’han vulnerat drets que fins ara s’havien més o menys respectat. I no ho dic jo, ho diuen agències internacionals.

“Un viatger és, potser, el que sap quan comença un viatge però no quan s’acabarà”

Promeses de la dansa

Torelló, de Festus

El So de les Cases celebra els 10 anys

La guia d’activitats per al cap de setmana

LA PREGUNTA

Aprova el preacord salarial del Govern amb els docents?

El ‘do’ de trobar aigua sota terra

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

“Venim de pagès i ningú ens ha de convèncer de treballar amb xip local”

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Operatiu de la Guàrdia Civil a Vic per delictes econòmics

Incendi a l'adoberia de Can Macara de Vic

Protesta a Vic per plantar cara al Plater

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

L’enxampen amb 17 embolcalls de cocaïna a Vic