Una vegada hi havia un país que va lluitar nit i dia, durant molts anys, per aconseguir el reconeixement de la seva identitat. Després de superar tota mena d’impediments, travetes a traïció i la incomprensió dels països veïns, finalment va aconseguir la victòria, i tots els seus esforços de moltes generacions es van veure recompensats amb un reconeixement universal de tots i cadascun dels seus anhels.
Mai no quedar gaire clar si va ser per la feina feta de tots junts alhora o potser pel cansament de tot l’entorn més enllà de les seves fronteres. La història finalment va reconèixer que van ser molt i molt pesats, tossuts i constants durant més de tres dècades.
Però l’èxit de la seva independència i el seu posterior reconeixement universal no va ser en absolut el final dels seus problemes, ans al contrari, l’endemà mateix van començar a debatre qui era més legítim dins de la seva nova i flamant condició.
Després de l’èxit, els dos partits polítics anomenats majoritaris van començar a fer-se retrets sense solta ni volta, o si voleu sense cap ni peus o bé si us agrada més sense ordre ni concert. El cas va ser que van engegar una mena de deliberació per saber qui dels dos havia estat més concloent per assolir la victòria. També cal dir que, com massa vegades passa en aquestes situacions, no van tenir en compte la feina d’altres corporacions minoritàries que també van treballar de valent durant tot el procés.
Potser ho trobareu absurd, però sovint en la vida i sobretot en la política el món és així, encara que molts pensem que no hauria de ser-ho. I per reblar el clau amb fermall d’or, tant els uns com els altres es van aferrar amb dents i ungles als seus arguments.
Al capdavall, i malgrat que l’èxit va ser el resultat d’una feina comuna, tots plegats, sense excepció, van acabar mirant-se el melic i trobant, per descomptat, que el de cadascú era el melic més bonic del món.
COSES DE CES TRENCADES
La desconfiança mútua, finalment, ha esquinçat la nostra aliança. Un sentiment agredolç amenaça la nostra benavinença. No hem estat capaços d’entrellaçar els nostres esforços, a voltes esperançadors, però a voltes desendreçats. Probablement fruit d’un esquinçament feroç dels pactes en ambdues direccions. És per això que sense trigança i reforçats per la nostra confiança i sense donar el nostre braç a torçar, anirem avançant cap a la victòria. La ce trencada ha de ser i serà el símbol màxim de tots nosaltres.
El balanç de l’alternança que vam abraçar, si bé pot ser esperançador, només és una façana que, sagaçment o suspicaçment, torça amenaçadorament l’acordança agredolça que ens alliçona.
No ens calen cançons, ni retorçades, ni forçosament enganyoses. No som uns calçasses ni uns caçapapallones. No som una amenaça ni per a la benastrugança, ni per a la convinença amb ningú.
La ce trencada encapçala la nostra ensenyança i entrellaça la dolçor del seu so amb l’inesquinçable i irreemplaçable llançadora, voraç i veloç, capaç de fer-nos feliços i generar llaços reforçats tenaçment, traçant una versemblança traçuda i vivaç.
Obrirem els braços i oferirem les nostres mans entrellaçades per forçar, si cal, un alçament feroç en defensa del nostre contumaç, sagaç i tenaç esperit alliçonador per la reconeixença i rellançament de la significança cabdal, com ja hem avançat, de l’honorança i importància de la lletra esmentada, la insigne ce trencada, en el nostre futur.
Cantarem la benaurança i la lloança dolça i feliç de la nostra lletra. Sense antifaç, puix que no som uns brabançons qualssevol, a cara descoberta, esperant la vostra gaubança per rellançar la renaixença de la nova i mútua abraçada.
Volem endreçar una part de l’ortografia com a demostrança i començament de l’encapçalament de la nostra proposta: mori la essa sorda! (No és una amenaça, és l’avançament audaç, mai atroç, d’una deslliurança que ens cal per eliminar l’escorça del passat i caminar cap a la concordança eficaç i reforçada de sons i lletres.)
Per tant, pronunciarem i escriurem amb ce trencada:
1. La “s” inicial o darrere de consonant.
2. “ss” entre vocals.
3. “c” davant d’a, e, i, o, u.
4. “sc” davant e, i.
S’han acabat els dubtes esquinçadors entre sordes i sonores. La çe trencada ens farà la vida més çenzilla.
COSES D’ELES GEMINADES
Al·leluia, ara és la nostra.
Tot i que som al·lèrgics a segons quines col·laboracions idíl·liques o il·lícites, tant li fa, que impliquin danys col·laterals o no, creiem fermament a trobar al·licients que ens donin un nou alè cristal·lí per anar més enllà de fal·làcies suposadament il·luminadores.
No cal ser mai bel·licista, però si bel·ligerants, apel·lem a qualsevol circumval·lació necessària, qualsevol col·loqui protocol·lari i el que calgui per il·lustrar la nostra il·lusió. Seria excel·lent arribar a interpel·lar sentiments col·lectius més enllà de cavil·lacions conspiranoiques.
Hem de preexcel·lir i ser d’alguna manera pol·linitzadors de les noves cèl·lules nacionals, sigil·losament i cavil·lant alhora, sense col·lapsar les nostres pupil·les, no fos cas que no veiéssim més enllà.
No volem ser il·lusos, ni tan sols il·legals. No us penseu que som uns il·luminats inintel·ligibles. Som recol·lectors d’eles geminades o de punts volats, que bel·licorosament si cal lluitarem per triomfar col·lectivament per cristal·litzar i destil·lar l’excel·lència intel·lectual i il·limitada.
Paral·lelament, la nostra posició no és al·legòrica, ni tan sols una al·lucinació sibil·lina. Aprofitem la nostra condició per sol·licitar la creació d’uns agents col·legiats. Seran els responsables de portar a col·lació la creació de la primera cèl·lula col·laboradora per enllestir la cristal·lització de la nova normativa per anul·lar totes les eles i eles dobles en benefici del renaixement de la ela geminada.
Som conscients dels primers danys col·laterals. Caldrà instal·lar a tots els teclats la lletra l·l i en conseqüència s’anul·larà la tecla “l”. Es retornarà a la pronunciació original amb el so de dues eles.
I dit això, marxem taral·larejant tranquil·litzadorament.
COSES DEL DÍGRAF NY
Afanyem-nos, companys, abans no hàgim d’avergonyir-nos del castanyot que ens clavaran aquests desvergonyits de les ces trencades i de les eles geminades.
Estem emprenyats. No ens enganyem, aquesta colla de forassenyats, capsigranys i ronyosos (perdoneu l’expressió) es pensen que som uns minyons nyicris que no sabrem esgatinyar-nos per defensar el nostre seny?
Perquè de la dotzena de dígrafs que hi ha al nostre idioma, el més bonic d’encunyar, el més enginyós, el més senyorívol, a voltes ferreny i a voltes manyac, i el menys universal (no ho oblidem), és el dígraf ny. És i serà el cap i casal del nostre idioma, la nostra senyera, i ens ensenya amb afany a fugir dels mals averanys dels nostres contrincants, fins no fa gaire companys.
Aquest any no ens allunyarem com un anyell avergonyit. Enguany farem campanya amb els companys i companyes, tots enginyosos, desvergonyits, manyosos i mai enfurrunyats. No ens comportem com uns enganyabadocs, si us plau, no hem de desdenyar els arguments d’altri, encara que grinyolin o siguin llunyans, no siguem rapinyaries ni ronyosos, aquesta no és la nostra ensenya. Brandim la senyera desvergonyidament i no ens estem de punyetes, hem de tenyir el món amb el nostre enginy i el nostre afany. Sempre guanyadors, mai esmunyedissos, sempre manyosos, mai carronyers.
Com si fóssim llenyataires ferrenys, sense enyorar temps pretèrits, hem d’esteranyinar el passat i creure que el futur no és llunyà, empenyem el present: aquest és el camí. Nosaltres som el pany i tenim la clau.
COSES DEL DÍGRAF TX
Endavant les atxes.
No estem borratxos, ni volem ser els botxins de tot plegat. Anem a cara descoberta, sense catxutxa. Cada dia ens dutxem abans d’anar al despatx o de pujar al cotxe, no és un capritx, ni fetitxisme, és educació.
Ens agrada lluir un bon mostatxo que faci patxoca, sense fatxenderia.
Hem estudiat, som batxillers, per això no ens cal obrir una bretxa, ni ser uns aturafletxes d’uns apatxes o quítxues despatxats del seu territori.
Aprofitarem qualsevol escletxa, ni que sigui capritxosa o esprimatxada, tant se val, per desencaputxar qualsevol putxinel·li (malgrat la ela geminada) del poder que ens vulgui empatxar amb comentaris cutxamanders o fatxendes. Protegirem la nostra quitxalla de costums alimentaris com són els sandvitxos farcits de quètxup o qualsevol altre pastitxo.
Rebutgem els buidabutxaques, mamarratxos i totxos que intentin atxul·lar-nos sense fonament.
Aprofitem aquesta ratxa de bon vent que bufa a favor nostre, prenem la motxilla plena de bons desitjos, no fos cas que la malastrugança ens portés a fer un patatxap, o el que és pitjor, un patatxup.
CONCLUSIONS
Amics, desenganyem-nos, no tot està perdut, ans al contrari, com deia aquell: tot és possible i tot està per fer. La discrepància i potser el desacord són estats naturals dels humans. I encara que sembli una paradoxa, potser una hora o altra haurem d’acceptar que aquest fet és bo i ens ajuda a anar endavant.
La història no va acabar aquí, de mica en mica van anar apareixent nous grupuscles amb noves i boniques aportacions que en un principi semblava que només volien embolicar la troca, però que, al cap i a la fi, potser sense voler, anaven enriquint el debat i augmentant el coneixement comú.
Van sorgir els que volien suprimir totes les lletres hac, per inútils i obsoletes. Enfront van aparèixer els qui volien posar hacs a tot arreu perquè eren un distintiu i identificatiu i alhora estètic (els dissenyadors també es volien guanyar la vida).
Un nou conflicte va sorgir entre els partidaris de les bes i els de les ves baixes, cadascú era partidari del tot o res, com es maldeia abans: o tots moros o tots cristians (perdó).
Fins i tot els amics de les ges es barallaven amb virulència, però sense sang, amb els fanàtics de les jotes. Una altra batalla, una mica sense solta ni volta, es va desenvolupar al voltant de la lletra ics. Per què ics i no xeix?, es preguntaven els uns. Els altres reflexionaven alternativament: i per què no xeix i no ics? Només estaven d’acord en el fet que es referien ambdós a la vint-i-quatrena lletra de l’alfabet llatí.
Així va ser que, gràcies a aconseguir la independència, aquell país va prendre consciència que havien de continuar treballant per tenir la certesa que encara eren vius.
Curiosament, van descobrir que la paraula més llarga en el seu idioma (excloent-ne compostos químics) era anticonstitucionalment.
Vint-i-dues lletres, sense ces trencades, sense eles geminades, sense dígrafs, i tota una declaració de principis.
