És com si el temps s’hagués aturat. Un autèntic viatge al món de la impressió artesanal, amb el rellotge situat més d’un segle enrere. Vic té, en la històrica nau de la Impremta Anglada, al carrer de la Ramada, un potencial cultural i turístic tant destacat com inexplorat. El Patronat d’Estudis Osonencs hi va organitzar una visita, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, que va estar guiada pel mateix Llucià Anglada Solanellas, sisena i última generació d’aquesta nissaga d’impressors, una de les més antigues del país.
Una intensa olor, de tinta, de paper, de vell, va imbuir la petita comitiva només d’entrar al local. “Sembla que no hagi passat el temps!”, exclamava més d’un. “Feia més de 30 anys que no hi entrava, i està tal qual”, corroborava Ignasi Roviró, igualment admirat. Llucià Anglada els esperava amb la bata posada; la que tot just es va treure fa sis anys, quan es va jubilar definitivament, amb 70 anys complerts. Cisalles, impressores, guillotines, màquines de daurar o trepants s’estenen per la nau al costat dels històrics comodins i les seves calaixeres de fusta, que contenen milers de caràcters tipogràfics. Lletres, xifres i signes degudament ordenats que evoquen la feina dels antics caixistes, un ofici avui extingit.
Bona part d’aquesta maquinària és originària de la segona meitat del segle XIX. La peça més antiga de la col·lecció, una Imperiod Press, una premsa anglesa que data de 1854. “Tot continua funcionant”, repetia Anglada, amb l’orgull de qui s’hi ha passat tota la vida, fent anar aquestes màquines. “Totes les feines han canviat, però aquesta…”, apuntava Antoni Ylla-Català, actual president del Patronat d’Estudis Osonencs, en el moment en què el vell impressor mostrava uns antics motlles de fusta de boix. Autèntiques peces de museu, unes i altres, a voltes infravalorades pel mateix sector. “Fa pocs anys alguns impressors les llençaven al riu, les caixes de lletres”, reconeixia Anglada, que ara mateix no pot assegurar què passarà amb tot el material que conserva l’antiga impremta. Tampoc el local, realment singular, té clar quin futur li espera. En principi, “està catalogat”, observava l’arquitecte Miquel Surinyach, entre el seguici, que no visitava l’edifici “des dels anys 80”. És clar que una catalogació, però, “tampoc no és garantia de tot; hi ha d’haver un compromís social i polític per preservar-ho”, reflexionava. Actualment la impremta només ocupa la part de darrere d’aquest gran edifici; la part de davant, la que dóna al carrer, la té llogada un despatx d’arquitectura, que va rehabilitar l’espai amb cura i molt d’encant.
La Impremta Anglada ha esdevingut un testimoni, mig ocult i silenciós, de la història de la impremta tipogràfica artesanal. Un sector que a Vic, per la seva capitalitat cultural, universitària i episcopal, va arribar a tenir gran dinamisme fins a mitjans del segle XX. Abans no sigui massa tard –altres impremtes centenàries han anat desapareixent–, caldrà posar l’accent sobre un equipament de gran valor cultural i evident potencial turístic. Potser en la línia de la centenària fàbrica de llonganisses de Casa Riera, un altre excepcional exemple d’un sector industrial arrelat a la ciutat, i avui visitable regularment. És clar que, en aquest cas, el negoci és viu, mentre que la impremta, ara per ara, només és passat.
Des de 1886 al mateix lloc
Aquesta nissaga d’impressors vigatans la va encetar Llucià Anglada Comas. Quan es va plantar per ell, l’any 1843, en un local del mateix carrer de la Ramada, ja portava una quinzena d’anys en l’ofici. Va ser el seu fill, Ramon Anglada i Pujals, qui donaria la gran empenta al negoci. Ell va ser qui el 1868 va obrir la llibreria al mateix local de la plaça Major on continua instal·lada; i el 1886 tornaria a traslladar la impremta al carrer de la Ramada, després d’uns anys al Passeig. Ho va fer en un edifici del número 33, on ha perdurat fins ara. A la façana encara hi figuren les seves inicials. Després d’ell vindrien Josep Anglada Guiu, Llucià Anglada Serra, Ramon Anglada Raurell i, l’últim impressor, Llucià Anglada Solanellas. La setena generació, encapçalada per Jordi Anglada Bau, que avui porta la llibreria, ja no va seguir l’ofici.
Dins aquesta nau s’hi han imprès obres de Verdaguer, Collell o Serra i Campdelacreu, a més de nombroses capçaleres i revistes, com La Veu de Montserrat, La Pàtria o el Diari de Vich. Durant molts anys, la impremta es va anar adaptant a les successives evolucions del ram. Com l’estrena, el 1958, de la primera linotípia que hi va haver a Osona. A partir dels anys 80, els moderns sistemes d’impressió digital li van donar l’estocada.
