Vida anterior a Esther Lahoz

L’Esther Lahoz va començar a néixer el dia que van matar el senyor Ramon. No parlem pas del fet biològic en si, l’acte puntual de donar a llum en un part, que en el cas de l’Esther no tindria lloc fins gairebé quatre dècades després de la mort del pobre senyor Ramon. Al que ens referim en aquesta història és a la llarga llista de casualitats que van acabar portant al món dels humans la nostra protagonista. Qui és l’Esther Lahoz? Ningú i tots nosaltres alhora. Una gota en un mar d’humanitat. Una anècdota navegant en una galàxia de coincidències aleatòries. Descartada cap rellevància atribuïble a l’Esther Lahoz, centrem-nos doncs en la seva història. Com hem comentat, el primer dels fets que farien possible la seva existència futura va tenir lloc molts anys abans del seu naixement, un calorós dia d’estiu de l’any 1936 quan les bales d’un grup de milicians van perforar el grassonet cos del gerent de Manufacturas Textiles Ramió. Tan cert és això com que la mort del senyor Ramon s’hauria pogut evitar fàcilment si aquell dia la porteria de la fàbrica hagués estat en mans d’algú amb una mica més de caràcter o senderi. En aquest cas, el senyor Ramon hauria estat advertit del perill que l’assetjava i hauria pogut fugir per alguna de les múltiples portes secundàries de la fàbrica. Però feia anys que la porteria estava regentada pel bonifaci d’en Pauet, un devot cristià acostumat a obeir sense preguntar, fins i tot a qui no tocava. La propietària de la fàbrica, la insigne senyora Maria Concepció Casals i Ramió, neta del fundador de l’empresa, l’havia col·locat de porter per recomanació del capellà del poble. En el petit piset del costat de la porteria hi vivien en Pauet, la seva dona i vuit catòliques criatures. Quan els milicians es van presentar a la fàbrica demanant pel gerent, el pobre Pauet va córrer obedient cap a la casa del Director per informar-lo que uns homes el reclamaven. Poc es pensava el senyor Ramon que a les oficines l’estaven esperant un grapat de revolucionaris armats fins a les dents. El capitost del comitè –un tal Frasquet– li va demanar que els acompanyés fins a l’ajuntament, on havia de signar uns documents davant del nou secretari municipal. L’escrivent de la fàbrica, que no se’n refiava, va insistir a acompanyar el gerent pensant que la seva mera presència exerciria certa protecció davant d’uns acompanyants tan poc de fiar i amb intencions poc clares. Tots dos homes van pujar dalt del camió dels milicians i van marxar. Els pitjors auguris es van fer realitat. L’endemà van trobar els cadàvers desfigurats del senyor Ramon i de l’escrivent davant de la tàpia del cementiri del poble. Els cossos mostraven signes evidents d’haver estat maltractats abans de ser afusellats. El senyor Ramon va deixar dos fills. Després de la seva mort, la família els va enviar al camp, a Manlleu, a casa d’uns parents, on van acabar de passar la resta de la guerra. La mort del pare va marcar especialment en Miquel, el fill més petit, que aquell mateix estiu, mentre jugava pels camps a la vora del Ter, va decidir que de gran seria metge per poder guarir els pares d’altres nens i evitar així que es quedessin orfes com ell. Tan bon punt es va conèixer la notícia dels assassinats del gerent i l’escrivent, la dona d’en Pauet, que tornava a estar embarassada, es va posar de part prematurament. Va donar a llum una nena. Molts van dir que aquella criatura no sobreviuria. Per indicacions de la comadrona, van posar la fràgil nouvinguda embolcallada amb robetes de cotó dins una capsa de sabates amb una ampolla d’aigua calenta, que regularment anaven canviant quan es refredava. La nena va estar molt feble i al caire de la mort durant setmanes, però finalment aquella incubadora rudimentària va fer el seu efecte. Això seria una molt bona notícia per a l’Esther Lahoz perquè, com veurem més endavant, el destí havia triat aquella nena setmesona per fer-li de futura mare. Amb la fi de la guerra va començar a tornar lentament la normalitat a la fàbrica. A principis del 1939 van rebre una primera visita de la propietària, que havia tornat després de passar pràcticament tota la guerra hostatjada en un luxós hotel a Biarritz. Amb ella també van arribar alguns dels antics mecànics i encarregats. Molts havien fugit després de la mort del senyor Ramon i l’escrivent així que durant la guerra no s’havia fet pràcticament cap manteniment i la producció se n’havia ressentit. Malgrat tot, la maquinària que van trobar estava en força bon estat i fins i tot hi havia cotó al magatzem. El primer que calia fer era contractar un nou gerent. De candidats no en van faltar, perquè era conegut que la senyora Concepció pagava bé als seus directius. La plaça d’escrivent la van donar al fill gran del que havien matat els milicians, un noi tímid, molt introvertit, de personalitat feble. En Pauet va ser recol·locat com a jardiner i la porteria va passar a mans d’en Fermín, un fornit falangista que tenia el costum de passejar-se per la fàbrica amb botes de muntar, una pistola a la cintura i un llarg fuet a les mans. D’en Fermín deien que havia lluitat a primera línia de front amb els moros i que fins i tot havia escanyat a més d’un anarquista amb les seves pròpies mans. Com a nou gerent es va contractar un tal senyor Castanyer, que durant la guerra havia marxat a l’Argentina, on ningú tenia clar com s’hi havia guanyat la vida. A diferència dels seus predecessors, ell no es va instal·lar a viure a la fàbrica, com era tradició. Anava i venia cada dia amb el seu flamant cotxe negre descapotat, sempre encorbatat i mostrant un aire molt estirat i distant. Aquell nou director va durar poc en el càrrec. Al cap d’un parell d’anys de la seva arribada va ser acomiadat al descobrir-se que havia estat venent part del cotó de la fàbrica d’amagat i en benefici propi, amb la complicitat del nou escrivent. Aquest darrer va mantenir la plaça després de demanar perdó de genolls i amb els ulls plorosos davant de la mestressa, que no el va acomiadar com a deferència a la memòria del seu pare, que s’havia sacrificat per intentar protegir el senyor Ramon. La propietària va contractar com a nou gerent el senyor Soldevila, un tècnic amb molta experiència, i aquest sí que es va instal·lar amb la seva família a la fàbrica, a la casa del Director. El matrimoni Soldevila tenia dos fills rossos com un fil d’or que sempre que podien sortien a jugar al pati amb la resta de fills de treballadors de la fàbrica, especialment amb els nou fills d’en Pauet. Quan al cap d’uns anys el fill gran dels Soldevila, en Josep Lluís, va emmalaltir greument, va ser atès pel doctor Miquel, fill del gerent assassinat durant la guerra. En aquella època el doctor Miquel era un metge amb un gran prestigi, especialista en el camp de la immunologia i ferm defensor de l’autovacunació, una tècnica que consistia a injectar als malalts una vacuna fabricada a partir de mostres del mateix pacient per tal d’immunitzar-lo contra infeccions futures. Malauradament, el resultat del tractament no va ser satisfactori i el fill dels Soldevila va patir una segona i encara més greu infecció. L’acció d’uns novedosos antibiòtics el va salvar, però la malaltia li va afectar una vàlvula del cor de forma permanent. Sempre més tindria una salut molt delicada i li van recomanar que portés una vida tranquil·la. A ell, però, li agradava passar hores entre les màquines de la fàbrica, ajudant a reparar-les quan hi havia un problema. Amb el temps, estudiaria enginyeria i es posaria a treballar a la fàbrica com a encarregat sota les ordres del seu pare. Va ser precisament en aquest moment, entorn de l’any 1968, quan tot es va trastocar. Les probabilitats d’existir de l’Esther Lahoz van caure en picat. Podríem dir que pràcticament es van exhaurir. El motiu és fàcil d’entendre: la persona que el destí havia triat per convertir-se en la seva futura mare, la filla petita d’en Pauet, la que va néixer setmesona i van criar dins una capsa de sabates, i en Josep Lluís Soldevila es van enamorar perdudament. Van festejar un parell d’anys i tot i la ferma oposició de la mare del nuvi, que no veia amb bons ulls que el seu fill, un enginyer de casa bona, es casés amb la filla d’un simple jardiner, la parella es va acabar casant. En Josep Lluís va heretar el càrrec de director a la fàbrica quan el seu pare es va jubilar. Arribat l’any 1971, l’Esther Lahoz continuava sense néixer i amb poquíssimes possibilitats de fer-ho. La seva potencial mare estava feliçment casada… però amb un home que es deia Soldevila de cognom! On era el futur pare de l’Esther? Potser estem parlant de la història d’algú que no va néixer mai! Però el destí és capritxos, així que una tarda que en Josep Lluís era a la fàbrica va començar a trobar-se malament. Feia dies que no dormia bé. A la fàbrica hi havia problemes. L’empresa començava a tenir pèrdues i es respirava un ambient de crisi i agitació social. Les vagues es van començar a fer habituals. De sobte va notar un fort dolor al pit i va caure a terra inconscient. Malgrat que els obrers van avisar el metge ràpidament, no van poder fer res per salvar-li la vida i al cap de dos dies l’enterraven. Totes les famílies dels treballadors de l’empresa van anar al sepeli. Els Soldevila eren molt estimats. La mestressa va pagar dos grans rams de flors i moltes misses en memòria del jove difunt director. La vídua va rebre les condolences de tothom. En Fermín, el falangista que havia substituït en Pauet a la porteria de la fàbrica després de la guerra, també va anar a l’enterrament. L’acompanyava un noi alt amb barba i cabells llargs que ningú va saber reconèixer. Les veïnes de més edat es preguntaven qui era aquell noi tan ben plantat que acompanyava en Fermín. Una d’elles els va aclarir el dubte i en veu baixa els va dir: “És el seu fill petit. Acaba de sortir de la presó. Qui li havia de dir al pobre Fermín Lahoz que li sortiria un fill comunista!”. La resta de la història és fàcil d’imaginar. Dos anys més tard, naixia l’Esther Lahoz, la neta d’en Fermín i en Pauet.