Mercè Masnou
Aquesta dita, tan del temps que som ara, ens permet il·lustrar la finestra d’oportunitat que ha vist el consistori de Gurb per decidir-se a impulsar un homenatge a la persona segurament més famosa del seu municipi: Pere Casacuberta i Camps.
La seva fama, potser no cal ni dir-ho, la va aconseguir fent-se seu el títol de campió mundial en la difícil especialitat de cros, el ja llunyà 1984, en el circuit d’un hipòdrom de New Jersey, tot i que el títol de l’exposició que li dediquen aprofiti el que es va fer córrer ja des de bon principi: “Pere Casacuberta, el gurbetà que conquerí New York”.
Un títol aquest que remarca la importància del fet, tal com pertocava.
Jo hi era, allà, com a única periodista catalana acreditada –gràcies a EL 9 NOU, precisament– i ja us podeu imaginar que, de cop i volta, se’m va girar molta feina. Tothom volia saber qui era, d’on venia, què desitjava, com era que corria tant aquell xicotàs amb aires de pagès (i amb molta honra) que va ser, i això encara té més mèrit, el darrer guanyador blanc d’un campionat del món de cros.
L’expectació al voltant de la figura del pagès volador va créixer com els bolets en una tardor que hagi rebut la pluja quan toca. Tothom se’n feia creus, de la seva gesta, i la seva rebuda a casa i tot el que es va esdevenir en els propers dies i setmanes va sobrepassar qualsevol altra que s’hagués viscut en l’atletisme català. I les promeses que van fer-li les institucions del moment, per tal d’arreglar-li la vida i que no hagués de compaginar els entrenaments amb la feina de pagès i a la fàbrica d’embotits on treballava per complementar el sou, van ploure com aigua de maig. Però, dissortadament, es van quedar en això, promeses… i el noi no va poder deixar la feina, i el fat, en el seu pitjor aspecte, es va presentar en la forma d’una vagoneta plena de 400 quilos de cansalada que se li va llançar al damunt, lesionant-lo de tal manera que no va poder acomplir la profecia que deia que estava destinat a arribar a l’Olimp de l’atletisme de fons. I és que ja ho tenen això, de vegades, els polítics: prometen i prometen i a l’hora de la veritat tot és lent o, encara pitjor, es queda en foc d’encenalls.
Del que hauria pogut arribar a fer en Pere, si la vida li hagués canviat i les institucions del país haguessin estat a l’alçada, donant-li suport tal com tocava, ens en podria parlar el seu entrenador i factòtum, Josep M. Vilà, però va traspassar ja fa molts anys sense haver pogut acompanyar en el seu camí de glòria l’atleta que el tenia fascinat per la seva força i caràcter. Una pena pel club que el va veure créixer i al qual va fer créixer, la mort de Pep Vilà, al qual encara recordo corrent com un llamp, com no ho havia fet en sa vida, de banda a banda de l’hipòdrom animant en Pere mentre veia, emocionat, com s’acomplia el somni de la seva vida. Va poder ser allà, a peu de pista, perquè alguna bona ànima li va deixar un pitet de fotògraf, que els americans ho vigilaven molt, que no hi hagués qui no hi havia de ser a dins del circuit.
Però tot arriba en aquesta vida, si és que no ens morim abans. Al cap d’anys i panys, i responent a una proposta que feia molt de temps que duia de cap un grup de gent arriada, molt amiga del nostre protagonista, l’actual Ajuntament de Gurb va decidir posar fil a l’agulla i prendre’s molt seriosament l’oferta que els feia a través d’ells el seu famós conciutadà, que era, ni més ni menys, que cedir al poble de Gurb el total del seu fantàstic llegat esportiu.
Queia pel seu propi pes que un dia o altre s’havia de fer una cosa com aquesta, un homenatge amb cara i ulls a una figura de l’esport gurbetà com no n’hi ha hagut altra, i la bona gent del consistori va dreçar les orelles quan aquell grup de gent va presentar la seva proposta, i s’ho va mirar de bon ull, disposada a donar-li endreça i posar fi a una situació incòmoda que feia massa temps que durava.
Els anys havien anat passant i hi havia hagut sempre un sis o un as per posposar el que queia pel seu propi pes que calia fer, però a la fi, al cap de 37 anys, que es diu de pressa, s’ha fet el fet i serà una jornada històrica la que es viurà aquest mateix divendres, a partir de 2/4 de 7 de la tarda, al Teatre del Molí de l’Esperança.
L’Ajuntament de Gurb ha posat tota la carn a la graella i la feinada feta pel grup de suport d’en Pere lluirà de la millor manera possible en un entorn fantàstic fins al mes de febrer, per ser visitada per tothom que tingui interès a conèixer més a fons què va representar aquest pagès que corria com una llebre i que va enlluernar el món.
Des d’aquí us animem a venir aquest divendres a la inauguració d’aquesta completíssima exposició multimèdia que vindrà precedida per una taula rodona molt interessant; a en Pere l’acompanyaran ni més ni menys que Carme Valero (declarada pels mitjans l’atleta espanyola més important del segle XX), Elena Congost (campiona paralímpica de marató en els darrers Jocs), José Manuel Abascal (el migfondista que va plantar cara als millors atletes mundials de l’especialitat en els anys 80-90, Sebastian Coe i Steve Ovett) i Melcior Mauri (un ciclista osonenc acaparador de títols). Tots ells vindran a Vic per l’amistat que tenen amb el noi de Gurb i ens delectaran amb les seves històries d’esportistes d’elit, moderats uns i altres per un dels periodistes nostrats i, també, com no, amic d’en Pere: Ramon Besa.
Com que encara tenim la Covid cuejant, cal registrar-se per ser partícips de l’acte, o bé per telèfon al número 93 886 01 66 o bé per correu electrònic a l’adreça ajgurb@gurb.cat, tot i que segurament allà també s’acceptaran inscripcions de darrera hora, si encara hi ha places lliures.
Per fi podrem llançar les campanes al vol i festejar com es mereix aquesta figura tan nostrada i estimada.
Llarga vida a en Pere!
