El de dissabte a casa contra el Centelles va ser l’últim partit de Jordi Vidrier, Vidri (Roda de Ter, 1988), com a capità del CE Roda. En total, han estat 15 les temporades consecutives que el defensa ha vestit la samarreta del primer equip rodenc, on ha estat una de les referències de les últimes dècades.
Porta el compte de quants partits ha jugat amb el primer equip?
No, impossible. De fet, va ser el presi qui em va dir que hi portava 15 temporades perquè vam començar junts. Soc molt dolent en això.
És el clar exemple de ‘one club men’. Què l’ha retingut tots aquests anys al Roda?
Quan vaig començar encara hi havia diners, tenia tots els amics aquí i em van donar un equip per entrenar quan jo ja començava a tenir aquest cuc. Al tercer o quart any ja era un dels capitans i al sentir-me important i ser del poble m’ha fet quedar.
I què l’ha fet plegar ara?
Si tot va bé a l’agost seré pare i com que m’agrada molt entrenar creia que havia de deixar de fer alguna de les dues coses. Futbolísticament soc un jugador d’anar bastant al xoc i el que abans era aixecar-me ara ja em passa factura la resta de la setmana. A la feina també tinc responsabilitats i aquest any em vaig fer mal a l’espatlla i vaig veure que havia de començar a prioritzar coses.
Marxa satisfet?
Molt. Penso que sempre he set molt honest, i tot i que dins el camp reconec que soc odiós a fora sempre m’he portat molt bé amb tothom. Arribar a aquestes 15 temporades era un repte per superar Jaume Salat, que és el que fins ara en tenia més amb 14. Tot i així, en Pol, el porter, no tardarà massa anys a superar-me.
Quan va començar a jugar?
Amb 4 o 5 anys i recordo que en el primer partit em vaig equivocar i em vaig fer un gol a la meva porteria. Va ser perquè hi jugàvem al pati de l’escola i recordo que vaig fer un gol i que tothom va venir a celebrar-lo amb mi i em va agradar. Vaig començar aquí a Roda, d’Aleví vaig marxar al Vic, vaig passar per l’Escola de Futbol d’Osona, després ja va ser Vic Riuprimer i al final vam marxar tot l’equip al Manlleu. Hi havia en Peque, Arnau Aliberch (que va ser l’únic que es va quedar), en Vestit, en Xume… Érem un bon equip i vam ser el primer de la comarca que vam pujar a Divisió d’Honor. A Manlleu hi vaig fer els tres anys de Juvenil i després ja vaig venir cap aquí d’amateur.
Quins han estat els moments més destacats al llarg d’aquests anys?
Segurament els ascensos. Tots han estat diferents. El primer va ser de Quarta a Tercera amb un equip molt bo i jove i vaig disfrutar molt. El segon va ser de Tercera a Segona i vam pujar pendents del telèfon i del que ens arribava de Sant Feliu de Codines. El tercer va ser amb en Sam i David Codina i vam fer una temporada brutal, i l’últim també va ser especial al ser més veterà, sense plantejar-ho i amb una promoció amb el Singuerlín on va passar de tot.
Els descensos a Tercera i haver estat un equip ascensor ha estat el més dur?
Sí, i amb moments complicats, en els quals vam arribar a anar a entrenar només cinc o sis jugadors. Hi ha hagut anys que ens podríem haver mantingut i que vam baixar a l’últim minut de l’última jornada com una vegada amb l’OAR. Però per l’amor a aquest club ho hem aconseguit tirar endavant. L’única espina clavada potser sí que és no haver-nos quedat una temporada després d’un ascens.
El seu és un comiat com a futbolista però ara farà de segon entrenador del Taradell a Segona Catalana amb Roger Escarrabill. Com es presenta el repte?
Estic molt il·lusionat. Portava molts anys al futbol base del Manlleu i tenia ganes de fer el salt a un primer equip. Són 16 anys entrenant canalla i necessitava un canvi. En Roger m’ho va saber vendre i he quedat parat de com de ben muntat està el Taradell. Estem fent un equip bo i crec que puc aportar coses.
Quin objectiu tenen?
Quedar al més amunt possible. Jo crec que han fet una gran temporada acabant de pujar i quedant a mitja taula. Ara toca fer un pas més i ser un dels equips forts. Evidentment, primer s’ha de salvar la categoria i anar partit a partit però després hem d’intentar estar al grup capdavanter.
Què és el futbol per a vostè?
La meva gran passió. M’ha passat moltes vegades de no dormir o menjar pel futbol. Ja des de petit me’n vaig adonar i els caps de setmana sempre volia anar a futbol.
S’hi fan més amics que enemics?
Totalment. Alguns dels meus millors amics els he fet al camp i són per sempre.
Com veu el futbol de la comarca actualment?
En amateur estem molt bé amb el Tona a Tercera, Manlleu, Vic i Torelló amb equipassos i gent boníssima treballant-hi, una Segona amb algun equip també bo i la Tercera amb els de sempre. La base, en canvi, està complicada perquè avui en dia la canalla té moltes distraccions. Jo no m’havia saltat mai un entrenament i ara hi ha poc esperit de sacrifici. També l’oferta futbolística s’ha multiplicat i els grans clubs s’ho han menjat tot. Si no hi ha un canvi molt gran patirem tots molt i acabarà repercutint als primers equips. No vull ser dramàtic, però costa trobar gent compromesa amb els clubs.
