De fabricar gols a treballar al món del tèxtil

La història dels darrers anys de l’AEC Manlleu va lligada a Dani Planagumà. El golejador de Sant Joan les Fonts va arribar a Manlleu la temporada 2008/09 de la mà de Francesc Cargol, que també aterrava al club groc-i-vermell. Planagumà jugava a Múrcia, amb el Ciudad Lorquí, però “l’amistat amb Cargol i el projecte que presentava em van convèncer per tornar a Catalunya i a prop de casa”, comenta l’exjugador.

Durant les quatre temporades que va defensar la samarreta manlleuenca, Planagumà es va convertir en un ídol per a l’afició. Va ser capità de l’equip, màxim golejador de Tercera durant dues temporades, va marcar 80 gols en quatre anys i va escriure una part de la història del club en el play-off d’ascens a Segona B en ser-ne un dels protagonistes com a davanter i capità. Un davanter nat que va fer passar grans tardes al Municipal, amb l’11 a l’esquena, i que es va convertir en el malson de moltes defenses i porters que no aconseguien aturar la seva qualitat ni els seus gols.

Era la temporada 2011/12 quan el Manlleu, amb uns grans números, aconseguia classificar-se per al play-off després de molts anys d’absència i cinc anys després de tornar a Tercera: “Van ser quatre anys molt bons i l’any del play-off va ser la recompensa a la feina ben feta durant els darrers anys”, explica Planagumà, que destaca també “l’amistat amb molts dels membres de la plantilla”. D’entre les victòries que més recorda hi ha la del derbi al camp del Vic, més enllà de l’accident a la grada, i que va servir “per classificar-nos per al play-off en un gran partit contra el rival per excel·lència del Manlleu”.
Les dues eliminatòries de play-off (primer contra Las Palmas Atlético i després a Binissalem) van ser extraordinàries i “amb una afició que no va parar de donar suport a l’equip”. Parlant de l’afició, la trajectòria de Planagumà a Manlleu va lligada també als Àngels Caiguts, l’afició jove del club, amb qui hi havia una gran convivència i fins i tot li van dedicar una cançó. De fet, Planagumà es va implicar molt amb el Manlleu i amb la comarca. A la seva etapa de manlleuenc va conèixer la seva dona, “una rodenca”, explica, i durant uns anys va viure a Sant Pere de Torelló.

El partit a Binissalem, a Mallorca, que va significar l’adeu al somni de l’ascens del Manlleu a Segona B, també va servir per acomiadar Planagumà del Manlleu. El Llagostera, un equip de moda del moment que estava a Segona B i amb aspiracions i diners per pujar, es va fixar en ell –i en altres jugadors manlleuencs–, però l’alegria per a Planagumà va durar poc: “Pocs mesos després em vaig lesionar i vaig estar 1,8 mesos allunyat dels terrenys de joc”. Una lesió que el va acabar portant a la retirada el juny del 2014 amb 32 anys i molts gols sortits de les seves botes. “Aquella temporada vam pujar a Segona A, tenia contracte però el genoll em feia mal i no podia jugar, de manera que vaig renunciar a continuar a la plantilla. Em van tractar molt bé”, assenyala. L’entrenador del Llagostera, Oriol Alzina, li va proposar treballar a l’empresa tèxtil que tenen conjuntament amb la seva dona, Isabel Tarragó, “ja farà vuit anys que estic allà”, i es va instal·lar a Vidreres.

Un cop va penjar les botes, Planagumà va continuar vinculat al futbol base com a representant de jugadors, però “demanava molta implicació, tenia els caps de setmana ocupats i estava massa lligat”. Després de molts anys amb el futbol a primera línia, la família (és pare d’una nena i un nen) i la feina van passar a ser prioritat. I és que en aquests moments està totalment desvinculat del futbol, tot i que el segueix des de la distància: “Vaig fer un reset, ara disfruto de la família el que no vaig poder fer quan jugava”. I en un futur, “tot i que hi ha moments que penso que sí i que m’agradaria fer-ho”, no té previst posar-se a dirigir un equip: “Són moltes hores i ara no les tinc”.