Lluís de Planell
Va ser un jugador professional del futbol quan Osona en tenia pocs. Concretament, a la ciutat de Vic n’hi havia dos, Manel Domènech i Abel Hernández, tots dos jugadors del RCD Espanyol de Barcelona.
Domènech va ser un central d’aquests que es fan respectar. Agradava als entrenadors perquè mantenia sempre un bon rendiment. Destacava de manera especial el seu joc de cap i els davanters contraris ho tenien complicat. “En un partit de Copa amb el Sant Andreu contra el Madrid, un davanter com el gran Santillana no va marcar cap gol”, en recorda amb lògic punt d’orgull.
Va començar a jugar a l’equip de la parròquia de Sant Domènec (ell el recorda amb el nom de San Domingo), a Vic. Ben aviat es va incorporar al futbol base del Vic, destacava ja com a Infantil, però en arribar a l’edat de Juvenil “jo jugava amb l’equip A quan tenia edat per estar al B”. Aquella temporada el Vic tenia problemes per formar la plantilla del primer equip i després de fer diverses accions va aconseguir l’ajut del RCD Espanyol, que li va cedir el que ara en diríem el segon equip, el B. La bona relació entre els dos clubs va arribar de la mà de Victoriano Oliveras de la Riba, el fundador del CP Voltregà, que en conèixer els problemes de l’aleshores primer equip de futbol d’Osona el va voler ajudar des del seu càrrec de president de l’equip perico. Aquesta bona relació va propiciar la incorporació de Domènech al club de Sarrià. “Jo era molt jove, tenia 17 anys –ens recorda– i no tenia carnet, però anava a Barcelona amb el cotxe d’Abel Hernández, el futur doctor Abel, que jugava al primer equip”, explica. De fet, Domènech jugava amb el Juvenil però entrenava amb el primer equip, “compartia vestidor amb Ladislao Kubala i Alfredo di Stefano”. Ell mateix destaca que als anys 60 es jugava un futbol diferent al d’ara: “Nosaltres jugàvem amb tres defenses, dos mitjos i cinc davanters”, detalla.
Malgrat ser molt jove, Domènech va fer partits amistosos amb el primer equip. Cal destacar especialment i per sobre de tots la final del Trofeu Ramon de Carranza, a Cadis. “Vaig jugar mitja part i vam ser campions en guanyar a la final el Santos del gran Pelé, un dels millors jugadors de tots els temps”, explica.
L’Espanyol el va cedir dos anys a Sants, i després va jugar dues temporades a l’Olot, però els seus grans èxits van arribar com a central del Sant Andreu: “Quan vaig fitxar érem a Tercera però vam pujar a Segona”, diu. De fet, en aquell temps no existia cap categoria entre la Tercera i la Segona, de manera que el nivell de les dues categories era molt alt.
Domènech va viure molt intensament el futbol, però la seva trajectòria professional va ser relativament curta. “Em vaig retirar als 28 anys”, el motiu va ser professional: “El meu pare tenia una empresa de transport on hi va haver un seguit de canvis i necessitava ajuda; vaig pensar que em quedaven tres o quatre temporades i prou i vaig decidir deixar-ho”, confessa.
Ser futbolista professional a la dècada dels 60 i els 70 era molt diferent a com es viu avui. Sovint els dijous ja es concentraven per preparar el partit i el viatge, de manera que el futbolista estava hores i dies fora de casa, i Domènech va voler va tornar a casa, al carrer de Gurb, espai que comparteix amb uns terrenys agrícoles “que vaig comprar gràcies al futbol”. Allà hi ha passat una gran part de la seva altra vida i sovint s’hi reuneix amb antics companys d’equip, perquè per ell “el millor del futbol són els amics que fas i que mantens tota la vida”, assegura.
