Els Barça-Madrid, per la rivalitat entre els dos equips, sempre són especials. El 25 de gener de 1948 se’n va jugar un al camp de les Corts que va acabar amb una clara victòria del Barça, 4 a 2, però que, des de l’òptica osonenca, va tenir una singularitat: amb el conjunt blaugrana aquell dia va debutar-hi com a titular Antoni Noguera Parés, un futbolista nascut a Manlleu l’any 1926.
Noguera, que també havia jugat amb el Vic, va militar dues temporades al Barça, on va aconseguir dos títols de Lliga, i, després, també va jugar a Primera Divisió amb el Saragossa i el València. Aquesta és la història d’Antoni Noguera, conegut familiarment com a Tonet, un dels futbolistes amb més trajectòria sorgits d’Osona.
Fill de Josep Noguera i Dolors Parés, Antoni Noguera era el petit de tres germans, una nena i dos nens. La nena, la Mercè, que era la gran, va morir de molt petita. En Tonet sempre va estar molt lligat al seu germà gran, en Josep.
Amb els fills encara petits, la família va marxar de Manlleu per instal·lar-se a Vilassar de Dalt, però, durant dècades, van continuar-hi mantenint relació perquè part de la família materna hi vivia. “En Tonet mai va perdre el contacte amb Manlleu, sempre que podia hi anava; era la seva arrel”, van explicar a EL 9 NOU l’any 2014 dues seves nebodes, Lourdes i Rosa Noguera, que, juntament amb el seu fill, Juan Carlos Noguera, van col·laborar en un reportatge publicat l’any 2014 per aquest periòdic per redescobrir la figura del futbolista.
Ja instal·lats a Vilassar, la vida dels Noguera-Parés no va ser fàcil. El pare, Josep Noguera, va morir i la mare, Dolors Parés, es va trobar sola amb dos fills a càrrec. Expliquen que sempre deia: “El meu fill Josep té cap i en Tonet té cames”. No li faltava raó.
Aficionat al futbol, sempre corria amb la pilota i d’adolescent ja va despuntar. Amb 15 anys, es va proclamar campió de la Lliga comarcal del Maresme amb el Front de Joventuts de Sant Genís de Vilassar. El seu talent no va passar desapercebut i va fitxar pel Vic, on va jugar dues temporades (1945-46 i 1946-47), segons consta al llibre La UE Vic, el club de futbol de la ciutat.
Posteriorment, va arribar el salt a la màxima categoria. La campanya 1947-48 va fitxar pel Barça. Li va costar entrar a l’equip i, com a titular a la Lliga, va debutar en un partit contra el Madrid. Era el 25 de gener de 1948. El Barça va golejar els blancs: 4 a 2.
El partit va ser memorable. Guanyaven 4 a 0 amb gols de Seguer, César i dos de Basora. El Madrid, amb el partit perdut, va retallar diferències mitjançant Gallardo i Rafa Yunta. El Barça es va proclamar campió de Lliga. En aquell equip, tot i que no era titular, ja hi militava Ramallets. La temporada següent, la 1948-49, Noguera va tenir més protagonisme i fins i tot va marcar dos gols: un al Depor i un al Nàstic. El Barça va tornar a guanyar la Lliga, a més de la Copa Eva Duarte i la Copa Llatina.
Un heroi a Saragossa
La figura d’Antoni Noguera, segurament pel fet que va marxar de Manlleu de petit, ha estat poc reconeguda. I és un futbolista amb trajectòria. No només pel fet d’haver jugat dos anys al Barça, amb dos títols de Lliga a més d’altres trofeus, sinó que, a més, va tenir una reconeguda trajectòria a Saragossa, on va deixar petjada i on durant anys se’l va recordar com un heroi. Fins al punt que un sector de Torrero, l’estadi on jugava el Saragossa abans de la construcció de la Romareda, era conegut com a Noguereta en al·lusió al menut i hàbil extrem manlleuenc.
A Saragossa, on va recalar després de sortir del Barça, de seguida es va fer un nom. Les dues primeres temporades les va jugar a Segona Divisió, però ell ja va ser un dels artífexs de l’ascens a Primera, amb un gran partit contra el Màlaga a la lligueta d’ascens. Era un ídol. Amb el Saragossa va jugar 101 partits i va marcar 33 gols. Alguns de mítics. Un a Segona Divisió contra l’Erandio (1949-50) en què un gol seu, segons recullen cròniques de l’època, va ser saludat amb eufòria per l’afició: “El tanto fue tan bonito que los espectadores, sin poderlo remediar, arrojaron sus sombreros al campo, en un desbordamiento de alegría, y cuando consiguió poco después un tanto parecido agitaron los pañuelos con la misma algarabia que en la plaza se piden las orejas”, descrivia un article publicat a la premsa aragonesa d’un partit que va acabar 7 a 2. Un altre gol recordat va ser en una eliminatòria de Copa contra l’Athletic de Bilbao. A l’anada, 3 a 0 a San Mamés; a la tornada, el Saragossa va capgirar l’eliminatòria amb un 4 a 0. Noguera va marcar el primer gol. Era el 20 d’abril de 1952 i ja era una llegenda. La temporada següent, però, el Saragossa va perdre la categoria. Va fitxar pel València amb l’aurèola de ser considerat un dels extrems més ràpids de la Lliga juntament amb els blaugrana Manchón i Basora. Amb el València va guanyar la Copa, però les lesions van minvar el seu rendiment. Casat amb una aragonesa, Merche Cebolleda Villanueva, quan va deixar el futbol es va instal·lar a Saragossa, on va regentar un negoci de construccions metàl·liques i on va morir l’any 2001.
El gol al mític Teresa Herrera
Dels tornejos d’estiu de futbol si n’hi ha un de mític, juntament amb el Carranza de Cadis, és el Teresa Herrera de la Corunya. A la tercera edició d’aquest torneig, l’any 1948, Noguera va jugar-hi amb el Barça. A la final, contra el Porto de Portugal, disputada on jugaven històrics del futbol lusità com Correia, Araujo o Barrigana, el Barça va guanyar 2 a 1. Noguera va fer el gol de la victòria. Era el 29 de juny de 1948.
