El Moto Club Moianès tanca la celebració dels 50 anys anunciant nous projectes al Circuit Verd

Pocs motoclubs poden presumir d’haver tingut a les seves files un pilot que hagi estat campió de Catalunya i avui sigui un cuiner reconegut amb una estrella Michelin. L’any 1999 Nandu Jubany va guanyar el campionat català d’Enduro Júnior Superiors i ell és un dels nombrosos noms propis que formen part de la història d’aquest club que dissabte culminava els actes de celebració del seu cinquantè aniversari, en què no van faltar altres noms propis del motociclisme català com poden ser el campió del Dakar Nani Roma o el que va ser cap de mecànics de Jorge Lorenzo a MotoGP, Ramon Forcada.

Ara bé, si per una cosa el Moto Club Moianès (MCM) s’ha fet un nom en el motociclisme català és per una prova, les 24 hores de resistència sobre terra, que naixia l’any 1972 amb molts dubtes i per la qual al llarg dels anys van passar grans figures de l’off road català.

Dissabte va ser la protagonista del debat que es va fer a les Faixes. Un altre dakarià, Joan Porcar, escrivia en un article reproduït en un dels plafons de l’exposició commemorativa de l’aniversari (“Descobrir el tot terreny a la millor escola”) com va ser la seva experiència quan va optar per la cursa moianesa per adquirir experiència.

“És dur, per suposat, 24 hores assegut en una moto que es comparteix amb tres companys més i circulant a ritme de cursa per la muntanya, no resulta un passeig dominical; però s’aprèn, perquè és un curs accelerat i eficaç de tot terreny. […] Moià és tota una escola, molt dura, però no tant tampoc com molts es poden imaginar, perquè l’important és marcar-se el ritme propi i no caure a la trampa de enfonsar-te a les sis primeres hores de cursa, per voler atrapar els primers llocs, sense tenir capacitat per fer-ho”.

Les curses de resistència, com la bona cuina, es treballen a foc lent. I en la línia del que apuntava Porcar molts dels participants que dissabte passaven pel set de Ràdio Moià, a l’espai Les Faixes, explicaven que l’estratègia era un dels factors determinants a l’hora d’afrontar la cursa. L’estratègia i la il·luminació.

Fa 50 anys, la tecnologia a les motos era més aviat precària i alguns havien fet veritables obres d’enginyeria per tenir llum a la moto per a les hores nocturnes. “La llum era mitja vida. Si tenies llum gairebé tenies la cursa guanyada”, recordava Forcada de les primeres edicions de les 24 hores.

Poca llum i pols eren els elements que recordaven els participants. “He aguantat molta pols, i encara l’aguanto, i no m’agrada”, deia Nani Roma que recorda “dues 24 hores de Moià, una amb pols i l’altra plovent. Dures totes dues”. Al seu costat, la seva parella, Rosa Romero, va formar part del primer equip íntegrament femení de la prova. Va ser l’any 2004 i a Romero l’acompanyaven Sílvia Martínez, Gemma Garcia i Mercedes Iglesias. “A la nit va ser molt dur. Molta pols, poca visibilitat, fèiem relleus més seguits perquè dues companyes poguessin descansar millor… però ens en vam sortir amb l’ajuda de l’equip i les famílies que ens donaven suport”, recordava.

Entre les anècdotes més curioses de la tarda, però, hi havia la de Josep Rovira, de Santa Maria d’Oló, que va ser campió d’Europa d’enduro. En una de les participacions, explicava, “vam arribar tan tard que, quan van donar la sortida, vaig arrencar al revés”.

I el que també podia haver estat una anècdota és la cursa en sí. “En aquell moment [1972] no teníem clar que aguantessin les motos, ni els pilots. Era realment un repte important”, apunta Jaume Cirera, vinculat durant tots aquests anys al motoclub i a les 24 hores, exercint de director de cursa i, fins i tot, de director d’equip, “per veure-la des de l’altra banda i poder anar millorant”. En aquella primera edició, el 30 de setembre i 1 d’octubre de 1972, “la persona que venia de director de cursa, s’havia compromès amb nosaltres, i la setmana abans des de la Federació, a Madrid, li deien que no vingués, que ja li farien un certificat mèdic, que seria un desastre, hi hauria morts…”. Res més lluny de la realitat. I aquella idea inicial de l’enginyer d’Ossa Eduard Giró, que va transmetre al moianès Joan Argemí, es va consolidar.

Amb els anys la cursa va anar acollint marques, pilots i equips punters. El mateix Nani Roma explicava que molts Dakars els ha preparat al Circuit Verd, una altra de les icones del motoclub. La crisi econòmica va portar a deixar de fer la cursa l’any 2011. Entre cella i cella de la nova junta hi ha recuperar-la en els propers anys.

L’entitat també vol continuar potenciant el Circuit Verd per celebrar-hi proves, així com oferir-lo als desenvolupadors de noves tecnologies com a banc de proves.