Espanya, Anglaterra, Eslovàquia, Polònia, Estats Units, Lituània, Itàlia i ara Albània. Per llegir la llista de països en els quals Ian Soler (1996, Prats de Lluçanès) ha jugat és necessari omplir els pulmons l’aire. Encara més si llegíssim la llista d’equips. Entre ells Espanyol, Almeria, Fulham i Màlaga.
Tots abans d’iniciar una carrera que l’ha dut a voltar per Europa i fins i tot més enllà de l’Atlàntic. De fet, es nota. En Ian parla amb experiència i maduresa, però després de tants anys, ha trobat un lloc on sentir-se com a casa. No sé si és el clima. O potser el menjar. Però clarament l’essència d’aquest país té quelcom especial. I allà ens hi rep, per parlar d’aquesta nova experiència, però també de futbol. Molt futbol.
Hem quedat a l’Arena Kombetare, un complex modern envoltat de botigues i restaurants. Provisionalment, hi juga el Tirana, ja que el seu estadi es troba en un projecte de remodelació, però en realitat és l’estadi nacional, on els jugadors de “Les àguiles” hi defensen els colors del seu país. Entrem en un bar amb vistes a l’interior.
Mentre sona música ska, ens demanem una cervesa. En Ian s’ho pot permetre, és el seu dia de descans, i mentre ens la serveixen, li pregunto, per què Albània? “Després de jugar a Serie C italiana amb un equip que arrossegava problemes d’impagaments, va sorgir l’opció de Tirana, el moment per tornar a jugar a una màxima categoria europea”.
El Tirana acabava de classificar per les rondes prèvies de Conference League, i malgrat perdre a la primera ronda davant el Torpedo Kutaisi georgià, aquella oportunitat era motivadora. I des d’aleshores, tot sembla que anat sobre rodes.
“Vaig renovar el passat gener. El club està molt content amb mi i jo amb ells” declara. “Llàstima els resultats. Vam empatar molt durant la temporada passada, una cosa que encara no m’havia passat mai a la meva carrera. Però tot i així es nota que aquest és l’equip més gran d’Albània”.
De fet, el Tirana va salvar la categoria en temps de descompte, i malgrat que la temporada es fes llarga, l’experiència ho ha valgut. “Albània és un dels llocs on m’he sentit més còmode. Gent molt respectuosa en el que és el dia a dia, tant a fora com a dins del club. És l’equip amb més títols, i així t’ho fan sentir”.
La nova temporada ja ha començat i podríem dir que el primer partit no ha anat malament. Un empat davant un rival directe la temporada anterior i a més fora de casa. En una lliga com l’albanesa, sumar punts com aquest té bastant valor, sobretot quan es fa lluny de la capital. “Albània sorprèn. En un moment passes d’una realitat a una altra. Veus pobles on encara els queda molt per desenvolupar, però llavors arribes a Tirana i et trobes una capital europea”.
Aquest país ha estat tota una sorpresa per en Ian, a qui l’etiqueta de rodamons no l’espanta. “A vegades pot semblar un mot despectiu, però crec que és una cosa positiva. En molts llocs hauria volgut estabilitat, però per tema de lesions o perquè reps ofertes més interessants t’acabes plantejant sortides”.
L’arrencada, a casa
Tot va començar al camp de sorra del Pradenc. Després li van seguir Vic, Manlleu i Damm, abans d’arribar al filial de l’Espanyol, on coincidí amb jugadors com Marc Gual, Aaron Martin, Pol Lirola i Marc Roca.
Per primera vegada es plantava vivint a Barcelona, però la joventut i les lesions, no li van donar continuïtat. La recuperaria al filial de l’Almeria, on ho jugà pràcticament tot. “És un any que molta gent passa per alt, però que em va servir per reenganxar- me”.
I de sobte, arriba una oportunitat des d’Anglaterra. Unes probes amb el Fulham i un “Erasmus” a Londres que li van servir per madurar i per millorar l’anglès, reconeix entre riures. “Vaig viure moments brutals, com les dates de Nadal, on es celebra el boxing day i els camps s’omplen, però la distància em va marcar, i ells em van ajudar molt per poder tornar”.
Així és com el Jumilla li dona l’oportunitat. Un equip que comptava amb un inversor xinès i que volia lluitar per l’ascens a Segona. L’etapa va ser curta, això sí, perquè el gener de 2017 firmarà pel Màlaga. “Una sorpresa molt grata”, recorda. “Arribava només per jugar al filial, però al cap de poques setmanes ja
estic entrenant amb Michel al primer equip”. No el Michel del Girona eh, sinó el de Valderrama.
Seran tres temporades intenses. Debutarà amb el primer equip en un partit de Copa del Rei, aconseguirà un ascens amb el filial i compartirà vestidor En Nesyri i Javi Ontiveros entre d’altres. Això no obstant, el club malagueny viurà moments tensos, i patirà un descens del qual encara no s’ha pogut aixecar. “Estic segur que si aquella temporada del Màlaga hagués estat bona, podria haver jugat encara que fos un minut a Primera Divisió”.
Una etapa vital que encara l’acompanya. De fet a Màlaga s’hi va casar, i sobre el camp, va aprendre molt. “Veient-ho amb la distància, és cert que podria haver estat més professional. Almenys aprofitant els recursos que tenia”.
El descens del primer equip no va ajudar, i l’últim del tres anys, va ser clau per decidir fer un canvi radical. “Vaig sortir molt cremat de Segona B, i aquell moment que a priori havia de ser senzill es converteix en el mercat més difícil de la meva carrera”.
Un estiu llarg. Passaven els dies i el futur encara s’havia de resoldre. “De sobte al setembre em truquen des d’Eslovàquia. Que buscaven perfils similars al meu. No tenia on agafar-me, perquè era allò o esperar com a agent lliure fins a gener”.
“Va ser com llençar una moneda a l’aire”. M’agrada com ho descriu. I aquest cop, li va sortir rodó. “El Mihalovce era un equip molt senzill, ben a prop de la frontera amb Ucraïna, i allà vam arribar a classificar-nos per l’Europa League”.
Per desgràcia la COVID ho va truncar, però ningú els hi traurà als aficionats la millor temporada de la seva història. De fet, en Ian s’hi va sentir molt estimat. “Sense parlar gairebé ningú anglès, jo notava l’amor de la gent. Ells sempre em recordaven que era dels primers capitans estrangers”. I d’Eslovàquia va sorgir l’oferta de Polònia. “El futbol a Polònia és una passada.
De fet, és el pas per anar a una lliga gran, i allà tot va començar molt bé”. Però els fantasmes de les lesions van tornar. “El Zagłębie Lubin tenia projecció d’anar a Europa League, s’havien gastat un pressupost molt elevat, i de fet és el sou més gran que fins llavors havia cobrat, però allà el genoll em comença a fallar”.
Ja m’ho deia abans, el futbol és qüestió de sort, i aquesta vegada, mentre es trobava a Barcelona en plena recuperació, el club va canviar tota la direcció, i per problemes financers, se li comunicà la rescissió de contracte.
“Passa tot en qüestió de mig any, però tot això m’ho comunicaran molt tard, i a mi no em sorgeix res que em pugui convèncer”. Arriba llavors un dels canvis més gran de la seva carrera. “Em truca l’entrenador del Louisville i dic, va. Allò va ser molt a cegues. No sabia on era això de Louisville. Em vaig deixar portar”.
Però malgrat tenir un bon salari, reconeix que no era el moment d’anar als Estats Units. “I mira que allà vaig guanyar el meu únic títol que tinc amb un primer equip”. Fos per la diferència del joc, i també pel bucle de les lesions, però l’objectiu era tornar a Europa tant sí com no. Serà aleshores quan d’una altra trucada, aterrarà a Lituània.
“Segurament el lloc més random al que he anat, però també l’oportunitat de reenganxar-me al futbol europeu”. I a Lituània la sort tampoc acompanyarà. Al segon partit una lesió a l’espatlla li farà perdre gran part de la temporada.
“Amb vint-i-set anys allò em va condicionar molt, i mira que al final vaig acabar jugant setze partits, però no és el mateix que fer-ho una temporada sencera”.
Fa dues temporades, el trucarien des d’Alessandria, una localitat entre el triangle de Torí, Milà i Gènova. “Allò va ser per calés, per parlar clar, però també et diré, un club d’essència futbolistíca calcio”. Ja no només pels impagaments, que encara els espera, sinó per la passió amb la qual ho vivia la ciutat. “Ells ho diuen, no és futbol, és calcio. I allà vaig viure molt bé. L’únic que pel tema dels impagaments, que per desgràcia ho vam haver de viure nosaltres, ens van treure molts punts de la classificació”.
Tornem a Albània, aquesta vegada per reflexionar. “Ara que em trobo en aquesta edat, puc dir que això de la maduresa és veritat. Saps llegir els partits d’una manera molt millor. Saps on atacar, on defensar, què necessita el teu cos, què demanar a l’entrenador, als companys”. Parla el Ian experimentat. El Ian que ha passat per la llarga llista de països. El Ian que ha après de tots ells.
“Si no hagués viscut del futbol estaria a prop de Prats i no hauria pogut conèixer tot això, que al final vivint fora és com realment entens el dia a dia de la gent”. I és que la distància no és fàcil. La seva parella l’ha acompanyat en les situacions més complicades. “Poder-la tenir al costat, m’ajuda molt, perquè hi
ha moments difícils, sobretot quan hi ha celebracions familiars”.
Tot i que sempre que pot torna a casa, encara que per vacances prefereix nous llocs per descobrir. “Soc nòmada”, comenta mentre esbossa un somriure, “m’agrada viatjar, però com a mínim he de ser dos o tres dies a casa”. En fi, en Ian és un més amb el futbol i un més amb Albània. Fa estona que xerrem. Ha estat agradable, i aquesta sessió de reflexió em porta a confirmar-ho. Parla la veu de la maduresa. D’un futbolista que sap que aquest esport és capritxós.
Així com la vida. I abans d’acabar, m’explica una anècdota que potser no ens hagués portat a cap dels dos aquí. “Les decisions et canvien. De fet, quan jugava al Màlaga, jo estava en dinàmica del primer equip, i Michel, l’entrenador d’aleshores, em va fer escalfar durant tota la segona en un partit on anàvem guanyant 3-2. Just al minut 89, veig el número al marcador dels canvis. Encara no havia debutat a primera, però de sobte, a l’entrenador se li gira a última hora i decideix posar a un pivot. No et canvia la vida jugar dos minuts a Primera Divisió, però potser li comences a posar una pressió a l’entrenador. Del fet que ets una opció…” Qui sap si tot hauria estat diferent.
