Magalí Capdevila va començar a jugar a futbol perquè els seus germans necessitaven algú que es posés a la porteria. Amb només 4 anys ja jugava a les files de l’escola de futbol del Ripollès, en un equip només de nois.
Va passar una temporada al Vic Riuprimer, i va ser amb la selecció catalana Sub-12 quan el Barça es va interessar per la jove davantera, qui no va dubtar a acceptar l’oferta.
Després de sis temporades al Barça, Capdevila va decidir fer el salt als Estats Units, on la Universitat de Pensilvània li va oferir poder combinar el futbol amb els estudis.
“Volia fer una carrera.” Aquest va ser el motiu principal que fa un any va impulsar Magalí Capdevila a fer el salt i travessar l’Atlàntic. Al Barça l’opció de fer carrera hi és, però moltes vegades es graduen en vuit anys, o han de fer-ho de manera telemàtica. Aquest model no convencia Capdevila, i per això sempre va deixar la “porta oberta” a anar als Estats Units.
Aleshores, una fundació va contactar amb ella per estudiar opcions. Capdevila tenia clar que només marxaria si era una molt bona oportunitat, perquè al Barça “estava molt bé”. Però la Universitat de Pensilvània li oferia quelcom que el Barça no: poder estar al mateix nivell d’implicació en el futbol que en els estudis. “He pogut tenir una experiència més completa d’anys universitaris”, explica Capdevila.
Tot i que tenia clar que volia marxar, la davantera ripollesa assegura que els primers dos mesos van ser els més complicats: “Quan marxes no saps què et pots trobar”. Tot i això, Capdevila assegura que ha tingut “molta sort” amb les companyes i amics que ha conegut. També ha comptat sempre amb el suport dels seus pares, que eren conscients que poder estudiar a Can Barça era complicat.
D’aquí a una setmana Magalí Capdevila tornarà a agafar un avió per començar la pretemporada amb l’equip de Pensilvània, on passarà els anys vinents. Un cop acabada la carrera, Capdevila no sap cap on vol anar, més enllà de continuar jugant a futbol de manera professional.
Té clar que no vol tancar portes, ni crear-se una “idea de futur que després se’n vagi en orris”. Tot i això, deixa clar un objectiu a seguir: “Decideixi el que decideixi, vull poder-ho fer al 100%”.
