Hi va haver un moment, ni que fos només un, que semblava que apareixien tots els fantasmes sobre l’estadi de Vilatenim per tornar a frustrar l’ascens del Vic quinze dies després del primer intent en el partit a casa contra el Can Vidalet.
La visita a Figueres, superada la suspensió forçosa de la setmana passada que va fer més impacient l’espera, tornava a estar assenyalada en vermell. Només calia un punt per certificar l’ascens directe a Tercera Federació.
Però l’empat va costar més del previst. Quan al minut 10 de la segona part els locals, amb un home menys, feien el segon gol i posaven el 2 a 0 al marcador, semblava que tot es tornava a girar i que el somni de muntar la festa sobre la gespa es diluïa per segona vegada consecutiva.
Va ser un partit vibrant més pel que hi havia en joc que pel joc en si. Els nervis d’uns i les urgències dels altres –al Figueres li anava evitar el descens– van pesar massa.
Sobre el terreny de joc es va notar la tensió acumulada, els dubtes i la por de fallar. A la graderia, però, no hi faltava l’esperança: la tribuna coberta era pràcticament plena i més d’un centenar d’aficionats del Vic es van desplaçar fins a la capital de l’Alt Empordà per empènyer l’equip en l’assalt definitiu. Es va patir, però es va aconseguir.
L’artífex va ser Ignasi Quer. Primer, amb una falta magistralment executada i després, de penal. Dues accions a pilota aturada que demostren, de fet, que l’atac del Vic va venir sobretot per aquí.
L’única acció en jugada que es podria comptar com a ocasió clara de gol va ser, justament, la que al minut 27 va comportar l’expulsió amb vermella directa de Ayoub Jaaidi, que va barrar el pas a Juli Berenguer quan ja encarava sol la porteria.
Quan pitjor pintaven les coses quedava la seguretat, almenys, que fins i tot amb derrota l’ascens era un fet si el rival directe, el Can Vidalet, punxava amb el Valls. I mentre el rellotge avançava i les coses trontollaven a Figueres, moltes mirades es van desviar cap a aquest partit.
L’empat final que hi va haver hauria donat igualment l’ascens als de Ramon Carrascal. Però hauria deixat mal regust que un equip que ha estat líder durant bona part del campionat i que ha exhibit una gran regularitat acabés pujant per eliminació.
El final de lliga s’ha fet llarg, amb signes de cert esgotament físic i mental després de tantes batalles.
Però el Vic va saber respondre i va tancar la temporada amb la millor recompensa possible: l’ascens per mèrits propis. Després del xiulet final, l’eufòria va esclatar. Jugadors, tècnics i afició es van fondre en una celebració al mig del camp, que després l’equip va continuar al vestidor, dutxa presidencial inclosa.
“Som immensament feliços”, deia el president, Ignasi Puig. Va felicitar els jugadors “pel gran exercici de responsabilitat en el partit d’avui” i va assegurar que el club “està preparat per poder passar una temporada llarga i estable a Tercera; fa anys que treballem per aquest objectiu”.
Per la seva banda, el tècnic Ramon Carrascal no volia avançar-se als reptes esportius que representa el salt de categoria. “Ni m’ho he plantejat, de moment. Avui toca celebrar l’ascens i la gran temporada que hem fet.”
I el bigolejador de la jornada, Ignasi Quer, reconeixia que el partit havia estat complicat, “però no el podíem deixar escapar. Aquesta afició s’ho mereix tot”. I es conjurava perquè amb el que ha costat tornar “aquest sigui un ascens per quedar-nos-hi”.
Dotze anys lluitant pel retorn
Amb l’ascens aconseguit dissabte, la UE Vic torna a una categoria, la més alta on ha estat mai, que va haver d’abandonar a les acaballes de la temporada 2012-13 amb una contundent derrota al camp del Vilassar de Mar (5-1) el 19 de maig de 2013.
Arribava a aquell partit com a penúltim classificat de la taula i amb les opcions molt limitades per salvar una categoria on s’havia mantingut les últimes dues temporades i on abans ja havia militat històricament, amb diferents intermitències.
Aquell resultat a Vilassar enviava directament els vigatans a Primera Catalana, en una llarga travessa del desert que s’ha mantingut fins ara. Amb la variant, en tot cas, que la temporada 2023-24 va néixer una nova categoria frontissa entre la Tercera Divisió estatal i la Primera Catalana, la Lliga Elit, en què el Vic, per coeficient i resultats, es va poder incorporar.
Hi haurà estat dos anys: el primer, la temporada passada, va acabar tercer i va poder disputar el play-off d’ascens a Tercera Federació. El dret a poder-lo jugar se’l va guanyar justament contra el Can Vidalet, l’últim rival que li ha disputat l’ascens aquesta temporada, amb un empat a zero que li assegurava la tercera plaça de la lliga regular.
Al play-off, però, el Vic es va quedar a les portes de l’ascens després d’un doble 1 a 0 en contra en l’eliminatòria contra l’Atlètic Lleida, els dies 25 de maig i 1 de juny de 2024. Un cop dur que tirava per terra de manera cruel les expectatives que havia generat aquella eliminatòria, i més després de tant temps de somiar-hi.
Per això, ni tan sols l’enfrontament de Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid el 31 d’octubre de 2024 va fer perdre de vista a directiva, cos tècnic i jugadors que per a aquesta temporada el veritable objectiu era pujar a Tercera. I aquesta vegada s’haurà aconseguit.
