Lluís de Planell
Jaume Puig Vinyeta va ser un futbolista que entre la seva trajectòria destaca que va jugar quatre temporades a Segona Divisió, al Valladolid. En deixar el futbol es va dedicar al món de les entitats bancàries i va treballar a la desapareguda Caixa Manlleu. Ara és un jubilat que recorda les experiències que va viure al terreny de joc i les vivències a Caixa Manlleu.
Puig Vinyeta és de Sant Pere de Torelló i a casa seva treballaven la fusta, però a ell ja li tirava el futbol: “El meu pare feia figures al poble i de la mà de Pere Bru vaig jugar al Juvenil del Torelló. Teníem un gran equip a la comarca, ho guanyàvem tot”. Ja aleshores, era a finals dels anys 60, els dos clubs catalans de Primera Divisió –Barça i Espanyol– tenien observadors i “pel que sembla algú del Barça em va venir a veure diverses vegades”. El fitxatge va ser en un partit a Blanes: “Em van dir per anar a fer una prova al Barça i ja m’hi vaig quedar”, diu.
Com a blaugrana va jugar al filial, que en aquell temps era el Barcelona At., tot i que en aquella època també hi havia el Condal com a filial però Puig Vinyeta no hi va jugar mai.
La temporada 1971-72 va fitxar pel Sant Andreu, on va jugar dos anys, fins que va arribar al Valladolid. Era el 1973 i l’equip castellà era a Segona Divisió (no existia la Segona B). Ens explica que “els del Valladolid van venir a Sant Pere a fitxar-me i ens vam posar d’acord, i aquell mateix dia ja vaig dormir a Valladolid”. Recorda que “van fer una presentació amb molta gent i vaig fer allò clàssic dels tocs de pilota i tot el que es fa en aquests casos”. A Valladolid hi va jugar durant quatre temporades, en les quals va demostrar el seu talent a l’eix de la defensa. Puig Vinyeta era un defensa central solvent, tot i que reconeix que “el futbol d’aquell temps era molt diferent a l’actual, era molt més contundent”, i recorda noms de jugadors que destacaven més per les condicions físiques que no pas per la qualitat. En acabar la seva etapa a Valladolid el futbolista de Sant Pere de Torelló va tornar a Osona i va fitxar pel Vic. Al club vigatà es va convertir en el líder: “Venia de Segona Divisió i em respectaven molt”, tot i que ell recorda que els resultats eren irregulars. “Ens van dir l’equip de l’ascens perquè pujàvem i baixàvem”, explica. Recorda que “en una promoció contra el Sants en una passada meva a Garrido va marcar l’únic gol del partit i vam pujar a Tercera”. Aquell partit es va jugar el dia 31 de maig de 1981 i la passada i el gol van arribar al minut 89, de manera que el camp del carrer Gallissà, que estava ple a vessar, va esclatar d’alegria. La temporada següent, Puig Vinyeta va penjar les botes, però no s’allunyaria dels terrenys de joc ja que només dos mesos després va agafar la direcció del primer equip del Vic en substitució de Frederic Riera: “Vam començar a guanyar partits, però tenia molts jugadors que havien estat companys de vestidor i la cosa no va funcionar, no era com ara”.
Després de deixar el futbol, Puig Vinyeta havia d’ajustar el futur. Li va sorgir una oportunitat a la fusionada Caixa Manlleu; el camí va ser complicat, amb oposicions incloses: “Vaig haver de superar tres exàmens, el primer a Vic, un altre a Sabadell i la prova definitiva a Manlleu, després de la qual no estava segur de res, fins que em van trucar per confirmar-me que entrava”.
Amb el pas dels anys Puig Vinyeta recorda els temps del futbol amb nostàlgia: “Encara fem trobades, ens reunim uns tres-cents exjugadors, però aquest any no ha estat possible per tot el que ha passat”.
Per sobre de tot és un conversador gairebé infinit, li agrada dir-hi la seva, l’honora recordar que és santperenc, busca a la memòria noms de jugadors i entrenadors amb els quals va competir com a company o com a rival i, com a bon xerraire, recorda anècdotes que ens permeten gaudir de la seva conversa, “et deixo parlar poc, ja ho sé, però soc així”, sentencia.
{{ comment.text }}