L’Argentina, aferrada al somni de Messi

Parlar d’argentins al Ripollès i sobretot a Sant Joan de les Abadesses és fer-ho de la família Alaniz. Van instal·lar-se fa trenta anys al poble, on el pare, en Ricardo, va obrir-hi la clínica dental, i des de llavors han estat uns santjoanins més. Això sí, sense perdre les arrels i la passió per la seva selecció, que reconeixen que és un fort sentiment que es transmet entre generacions. Per això el seu fill Santi, que ja va néixer aquí i que es considera “català i del Barça”, viu també intensament el Mundial. Un esdeveniment que paralitza l’Argentina fins al punt que “es demana més a la selecció que als polítics”, segons el progenitor.

“Aquests dies encara ens estem recuperant de la derrota en el primer partit amb l’Aràbia Saudita, ja que ens va fer perdre confiança, però hem anat de menys a més i tenim ganes d’arribar lluny. Seria molt bo per a Messi i per tancar el seu cicle”, destaca Ricardo Alaniz. “Els argentins hem tingut dos grans ídols –continua– i quan pensàvem que amb Maradona ja s’havia acabat tot va sortir Messi. Nosaltres des d’aquí l’hem gaudit molt al Barça però a l’Argentina durant un temps va ser controvertit. Ara, per sort, les coses s’han posat al seu lloc i la gent torna a estar boja per ell.”

La comunió i devoció que hi ha al país amb la selecció és un fet que no deixa mai de sorprendre Santi Alaniz. “Jo hi he anat sempre un cop a l’any a veure la família i m’impacta constatar com tot i la rivalitat que hi ha de normal entre River i Boca, que és pitjor que la del Barça i el Madrid, són capaços després d’agermanar-se”, confessa. A pare i fill, com a altres hinchas, els il·lusiona el combinat actual perquè més enllà de Messi hi ha Julián Álvarez, “que és del River, molt jove i ha canviat la manera de jugar de la selecció”, o el porter Dibu, “que dona molta confiança”.

Els Alaniz són conscients que els partits importants venen ara, començant pel de divendres contra els Països Baixos, i també que si continuen endavant en algun moment o altre s’hauran de veure les cares amb molta probabilitat amb el Brasil i França, que “són molt fortes” però tenen fe i esperança. Ells, com a bons argentins, són supersticiosos i intenten posar-hi el seu granet de sorra amb càbales que en el seu cas són no tallar-se els cabells i mirar els partits amb la samarreta de l’albiceleste. Aquest any, ho fan en petit comitè a casa, per l’època de l’any en què s’ha disputat, però asseguren que normalment “el Mundial és sinònim de vacances, de compartir un asado i de beure Fernet amb coca-cola”, tot plegat amb la litúrgia corresponent i que tant els agrada mantenir.

Sorprès per la quantitat de compatriotes que estan seguint la competició des de Qatar, malgrat la situació econòmica del país sud-americà, el que no ve tant de nou a Ricardo Alaniz és la polèmica per l’elecció de la seu de la Copa del Món. “Ara es parla molt d’aquest Mundial però l’any 78, quan vam guanyar el primer títol –el segon va ser el 1986–, ja es va fer a l’Argentina en plena dictadura i mentre es mataven innocents. La final es va jugar a l’estadi Monumental, que és molt a prop del principal centre de tortures que va ser l’Escola de Mecàniques de l’Armada. Ja sabem què és la FIFA i com està destrossant el futbol”, lamenta aquest argentí nascut a San Carlos de Bariloche, un important centre turístic hivernal, on durant uns anys va somiar a tornar algun dia. Ara ja no. “Tinc clar que el meu lloc és en aquest meravellós poble de Sant Joan i com més anys passen més enamorat estic de viure aquí.”