El Pirineu té 212 tresmils i ell n’ha fet 178. Però si alguna cosa defineix Pep Rius és la seva passió per les motos i una trajectòria vital que demostra fins a quin les sent, les viu i, sobretot, les ha fet sentir a la gent del seu entorn.
Per exemple a Nani Roma, de qui va ser el primer mecànic al garatge de casa quan encara no tenia edat per competir a enduro “però li vam falsificar uns papers perquè pogués anar a córrer a Sant Feliu de Codines”, recorda. Cinc minuts després de la sortida tornava en contradirecció –“això no es pot fer!, li vaig cridar”– perquè havia caigut i se li havia trencat la maneta del fre.
S’havien conegut a l’embassament de Sau, després d’un dels mítics periples pantaners “on jo vaig participar tres o quatre vegades, dissenyant barcasses de bidons i fustes”. Aquell dia Nani Roma anava amb una moto de cros i, a través de la colla que ja tenia Pep Rius com a mecànic de capçalera, al cap de pocs dies “se’m va presentar a casa a veure si li podia fer una repassada, que no li acabava d’anar bé”.
Era una Kawasaki. Poc temps després, i a punt d’arribar als 18 anys, que ja li permetien córrer a enduro, “el vaig acompanyar personalment a Manresa per comprar una Yamaha 125.
Tot i que un salt important per introduir-se de ple en el món de la competició va ser heretant les motos Husqvarna que deixava un gran pilot del moment, el manlleuenc Santi Piella, que acabaven a les mans de Nani Roma “després de passar pel meu garatge a fer-hi una repassada”.
Un garatge, sí. Un local llogat prop de casa seva i on passava hores i hores quan sortia de la feina –mecànic matricer– per dedicar-se a la seva passió. De fet, l’origen de tot havia estat, anys abans, la febre pel bicitrial que va irrompre en aquell moment entre la canalla del barri –finals dels seixanta, principis dels setanta–.
I junt amb aquella colla de marrecs que van anar creixent fins a voler fer el pas a les motos, va passar una cosa: “A l’última jornada, que ja hi havia equips de Sud-amèrica, marcant els signes a la babalà, vam fer un 13 a la quiniela i ens van tocar 100.000 pessetes”. N’hi va haver per a una moto per a cada un.
Parlar de Pep Rius també és parlar de Jordi Aguilar, “un altre gran corredor d’enduro que com a júnior, a final dels vuitanta, va guanyar diverses curses del Campionat d’Espanya”.
Arran d’això, des de la Federació se li va proposar participar als Sis Dies d’Enduro a Suècia, el 1990, on es va endur Rius de mecànic.
Amb ell, i altres pilots, Rius hi acabaria participant 10 anys. Sempre apassionat i sempre generós. Com aquells primers dies al garatge de casa, reparant motos a joves aficionats. I sense cobrar-los mai ni cinc.
Als Sis Dies d’Enduro dels Estats Units
A la foto, en primer terme, Pep Rius amb la Husqvarna de Nani Roma en els Sis Dies d’Enduro, a començaments dels noranta, als Estats Units. La seva expertesa el va portar a dissenyar una eina específica perquè els pilots poguessin canviar-se les rodes amb certa facilitat. Va ser un encàrrec del pilot Jordi Arcarons, i en va vendre una vintena llarga al Campionat d’Espanya.
{{ comment.text }}