Xevi Soler
Quedem amb Albert Rudé en una cafeteria de Ripoll. Relaxat, rialler i tranquil, torna a casa després de quatre anys a Mèxic, on ha estat assistent de Diego Alonso a la banqueta del Pachuca i del Monterrey i primer entrenador del filial del Querétaro. Una piulada fa unes setmanes ens ha posat sobre la pista que tornava a Catalunya.
Per què li puc fer avui aquesta entrevista a Ripoll?
Perquè ens van fer fora del Monterrey, així de clar.
Caram! I això?
Doncs van considerar que no complíem els objectius. El Monterrey era un club amb aspiracions, amb mitjans per guanyar la lliga. Però quan ens van fer fora érem a dos punts del play-off. A Mèxic, la lliga es decideix al play-off, i tampoc és molt important en quin lloc t’hi classifiquis. Però van creure que no complíem les expectatives.
S’ho esperaven?
No, no. És més, ens havien donat missatges de calma cada dia. Aquell cap de setmana vam perdre el derbi contra Tigres, però el president ens va dir que no passava res. El dilluns anàvem tranquil·lament a entrenar, fèiem la feina normal, i a la tarda ens diuen que “el president vol parlar amb vosaltres”. Ens demana perdó i ens diu que els propietaris ens fan fora.
Així de ràpid?
Sí. A Mèxic els que posen els calés tenen molt poder, sovint més que els clubs. O sigui que ja em crec que al president li sabés greu.
El veig prou tranquil.
Mira, mentre vaig entrenar el Monterrey no vaig dormir ni una nit seguida. Convius amb la pressió, que n’hi ha molta. L’acceptes, hi convius, però la pressió feia que m’aixequés un o dos cops cada nit. El dilluns que ens van dir que ens feien fora va ser la primera nit que vaig poder dormir seguit.
S’ho pren bé.
Amb la meva dona ho vam mirar en positiu; m’han de pagar la rescissió del contracte, podem tornar a casa i pensar en nous projectes.
Però preparava un segon Mundial de Clubs, que li devia fer especial il·lusió.
Molta. De fet, ja estava preparant l’estudi del Liverpool, que havia de ser el nostre rival. La veritat és que sap molt de greu no poder viure aquesta experiència, que com dius ja la vaig viure amb el Pachuca, però no hi podem fer res.
Ara està entre Ripoll i Vic… què fa?
Dedicar-me a la família. Pensa que són quatre anys a Mèxic, on he estat molt lluny de la meva família. També treballo a l’empresa on soc cofundador, l’MBP School of Coaches. Quan era fora no m’hi podia dedicar tant però ara m’hi puc posar més.
Em sembla, però, que a vostè el que li agrada és entrenar…
I tant, és el que vull fer, i ens estem movent per fer-ho.
I agafar un equip per aquí… a Osona, al Ripollès, algun Segona B?
Ui, no. No em veig en un equip aquí. Amb tots els respectes, jo vinc de treballar en dos equips punters de Mèxic i un filial molt bo. Són equips amb mitjans per poder desenvolupar tot el treball que ens agrada fer. Aquí seria molt difícil poder tenir tots aquests mitjans.
No té mercat aquí?
Zero. En soc conscient. Encara he de voltar una mica per aconseguir fer-me una quota de mercat interessant. Sense voler semblar presumptuós, jo he jugat un Mundial de Clubs, no agafaré qualsevol projecte.
O sigui que farà les maletes un altre cop.
Estem mirant opcions, sobretot a les principals lligues sud-americanes. Crec que equips punters de Mèxic, el Brasil o l’Argentina són un bon destí per a nosaltres.
Sempre parla en plural. Imagino que forma part del pack de Diego Alonso.
És la idea, sí. Amb el Diego de primer entrenador em sento còmode, fem un bon equip i tenim un nom en el mercat centreamericà i sud-americà. Si no passa res m’agradaria continuar amb ell.
Ara hi ha un boom d’entrenadors en països exòtics.
I de fet mirem alguna opció a l’Orient Mitjà, però crec que no és la millor opció per a nosaltres.
Per què? Són molts diners.
Sí, però l’objectiu final és venir a entrenar a Europa, en un equip amb aspiracions. Crec que les principals lligues sud-americanes és el pas ideal per passar després a Europa. Anar ara a l’Orient Mitjà o a la Xina és fer un pas enrere. Potser són molts diners, però crec que no és el que hem de fer.
El torno a veure a l’Amèrica Llatina.
No ho sé, vull ser molt prudent amb això. És cert que s’està movent alguna cosa i que, com et deia, l’Argentina, el Brasil o Mèxic són països on ens agradaria anar. Sempre en equips amb aspiracions, això està clar.
Van tenir l’opció d’entrenar el Deportivo.
Teníem els bitllets comprats i tot. L’any passat el club s’havia decidit per nosaltres i ja estava tot apamat per venir. Al final, per un problema amb la convalidació del títol del Diego, van decidir que no podien perdre temps i havien de fitxar ja, i es van decidir per Clarence Seedorf.
I ser primer entrenador, no li agradaria?
I tant! Jo vull ser primer entrenador. I de fet ja ho vaig ser, al filial del Querétaro. Però crec que encara em queda camí per aprendre, a part que encara m’he de treure el títol de FIFA Pro. Per això la millor opció crec que és la de l’equip que formem amb Diego Alonso.
Com és Albert Rudé com a entrenador assistent?
Mira, en tots aquests anys d’assistent amb el Diego, m’he assegut a la banqueta en comptades ocasions. A mi m’agrada veure-ho des d’una perspectiva més global i poder comunicar-me amb l’entrenador per corregir totes les qüestions tàctiques que passin durant un partit.
I com a primer entrenador, quins són els seus referents?
No seré original, jo crec que ara mateix (Pep) Guardiola, (Jugen) Klopp i (Antonio) Conte. M’agrada com preparen els partits però sobretot com solucionen sobre la marxa possibles trampes que els posen els rivals. Són uns mestres!
