Pionera jugant a futbol

Van començar a jugar a futbol en una Espanya encara en blanc i negre, amb Franco viu, i amb uns espectadors als camps poc tolerants amb les dones que volien practicar l’esport rei. Moltes tampoc van trobar suport a casa en considerar-lo poc adequat per a elles, però la seva tossuderia i determinació van fer que a finals dels anys 60 i principis dels 70 el futbol femení fes els primers passos, sobretot a Catalunya, on hi va haver un autèntic boom. Entre aquestes pioneres hi havia la torellonenca Encarna Caracuel, una de les millors davanteres de l’època. Ella va fer els primers tocs de pilota al seu poble natal, Priego, a Còrdova, i va continuar jugant-hi al Pelut, en terme d’Orís, on es va desplaçar amb la seva família, a punt de fer els 15 anys. “El futbol sempre ha estat la meva passió. Al principi quan jugava amb els nens el meu pare no em deixava perquè era l’única noia, però jo cada vegada que tenia una oportunitat hi anava”, confessa. A la colònia la van veure a jugar persones vinculades al Vic i li van proposar de formar part de l’equip femení que s’acabava de crear l’any 1970. De seguida hi va destacar i la temporada 71-72, quan es va fer el primer Campionat de Catalunya, va ser la màxima golejadora. “Teníem molt bon equip i omplíem tots els camps on anàvem. El del Vic fins i tot estava més ple amb nosaltres que quan jugava l’equip masculí”, recorda. Entre les seves actuacions més memorables hi ha un partit al camp del Sant Andreu contra un conjunt escocès en el qual l’entrenador, Joan Serrat, la va canviar al descans perquè ja havia fet 15 gols. La torellonenca es va anar fent un nom en el futbol estatal i per això Rafael Muga no va tenir dubtes a l’hora de convocar-la per a la primera selecció estatal que es va enfrontar a tres amistosos a Itàlia l’any 1971. Caracuel va marxar cap a Madrid amb una jugadora del Barça i una altra de l’Espanyol i el nivell mostrat va fer que tornés amb una oferta de la delegació italiana per marxar a jugar allà. La negativa familiar la va portar a renunciar-hi i a quedar-se aquí compaginant el futbol amb la feina a la fàbrica, primer al Vic i després al Barça, l’Espanyol i el Sabadell. “Jo no vaig entrenar mai a cap dels equips perquè treballava de nits i no podia entrenar als vespres”, afirma. Això, però, no va ser mai un impediment pels seus entrenadors, meravellats pel rendiment. Caracuel i la resta d’integrants d’aquell combinat precursor van ser homenatjades el passat mes de novembre a la Ciutat del Futbol de Las Rozas en un acte encapçalat pel president de la RFEF, Luis Rubiales; el president del COE, Alejandro Blanco, i la secretària d’Estat per l’Esport, María José Rienda. “Va ser preciós. Mai m’hauria imaginat que ens farien un homenatge així”. Caracuel reconeix, però, que tampoc s’hauria imaginat mai que el futbol femení arribaria a professionalitzar-se. “S’ha lluitat molt, i tot i que encara queda feina per fer estan en la bona línia”, diu Caracuel, que en el seu moment va ser l’única jugadora del Vic que cobrava 8.000 pessetes per compensar els dissabtes que havia de faltar a la feina per fer el que sempre l’ha fet més feliç.

Pionera jugant a futbol

El Barça Atlètic confirma el fitxatge d’Ignasi Quer

El Sabadell d’Albert Orriols puja a Segona Divisió derrotant el Zamora per 4 a 0

Calldetenes renovarà la gespa dels camps de futbol després de gairebé dues dècades d’ús

Futbol, pagesia, amistat i identitat

LA PREGUNTA

Veu bé que la justícia europea hagi avalat la llei d’amnistia?

Dol a la Fundació UE Vic per la mort d'un jugador de 9 anys

Dos nens moren ofegats al riu Ter, a Manlleu

Controlat l'incendi forestal de Sant Quirze Safaja

Impulsen una campanya solidària per repatriar al Marroc el cos del nen de 9 anys mort a Vic

L’ofici de construir un bon menú

Troben una persona morta a l'interior d'una autocaravana a Tona

La plantilla de Leche Pascual a Gurb desconvoca la vaga i la protesta a Madrid davant d'una nova oferta de l'empresa

Incendi al marge de la carretera de Manlleu

Un mercat més buit i acalorat

“Tornaria a ser metge, ha estat la feina de la meva vida”