La ciclista de Folgueroles Ariana Gilabert ha anunciatr aquest gener la seva retirada del ciclisme professional. Després de sis anys competint al màxim nivell, la corredora d’Eneicat CMTeam posava punt final a la seva trajectòria esportiva, agraint el suport rebut i destacant que la bicicleta continuarà formant part de la seva vida, però des d’un altre lloc.
Comencem pel més recent. Com ha estat la decisió de deixar la bici?
Ha sigut una decisió molt meditada. Malgrat que feia un temps que gaudia d’una gran oportunitat, la de dedicar-m’hi professionalment, no tot és tan bonic com sembla. També tenia clar que no volia deixar-ho de qualsevol manera, però ho faig en un punt en el qual em sento satisfeta i orgullosa amb tot l’aconseguit.
Així i tot, venia de fer la seva millor temporada, oi?
Exacte. I, de fet, aquest també ha estat un altre dels motius que m’ha empès a prendre la decisió. Al cap i a la fi, si amb els darrers resultats no se m’ha obert l’oportunitat de disposar d’unes millors condicions, ja no hi creia. Aquesta temporada era la meva última bala.
Doncs, què considera que li ha faltat?
Aquests últims anys, tant la RFEC com l’UCI han establert noves normatives per tal de regularitzar el ciclisme femení, amb les quals s’ha disminuït el nombre d’equips i les seves plantilles. Això implica que disposem de menys oportunitats. M’ha tocat viure-ho a mi, però no hi estic en contra tampoc, ja que és una forma per millorar els recursos i les condicions.
Què és el que més trobarà a faltar?
Per una banda, sense dubte, les amistats i relacions personals que et regala. I, per l’altra, l’ambient i tot el que rodeja a la competició, perquè soc molt competitiva.
És la seva mentalitat competitiva, creu, el que la caracteritza?
Sense deixar de banda l’ambició, crec que el que em diferencia i m’ha fet arribar on he arribat és la meva part humana.
Mirant la seva carrera en perspectiva, quin moment recorda especialment?
No és el meu millor títol, però guardo un record especial del meu primer campionat d’Espanya, que vaig guanyar quan era Infantil. Per la gent amb qui ho vaig viure, perquè l’any anterior em vaig quedar a les portes del podi i per ser la primera vegada. Entre molts d’altres, com aquesta temporada o quan vaig entrar en el top 15 d’una carrera World Tour, ja que estem parlant del màxim nivell.
I, per contra, quin ha estat el més dur?
A la vegada, aquest últim any ha estat molt dur. Soc molt tossuda i, veure com tot i assolir grans resultats no aconsegueixes el que desitges, és complicat de gestionar emocionalment.
Remuntem als seus inicis.
És una mica curiós. De petita feia esquí alpí, però tenia l’obsessió de guanyar alguna copa i, com que el meu pare també feia ciclisme i en tenia moltes, vaig insistir per provar-ho. Vaig començar força tard, amb 13 o 14 anys, primer en pista, i al cap de poc ja vaig passar a carretera. Així i tot, al principi, els meus pares no ho veien clar, pel sacrifici personal que t’exigeix aquest esport. Però, tant el meu germà, l’Arnau, com jo, hem acabat en aquest món.
Malgrat el punt final, continuarà vinculada d’alguna altra forma?
Actualment, ja hi continuo vinculada com a entrenadora, ja que tinc la carrera de CAFE i el màster en Alt Rendiment. M’agrada estar amb esportistes de categories inferiors per ensenyar-los tot el que sé i crec que els pot servir, alhora que compartim junts aquesta passió.
I, ara, quins plans de futur té previstos?
Acabar el màster en Formació del Professorat. Tenia clar que si no era ciclista volia ser professora i ara és moment de començar-me a obrir el camí. També tinc al cap alguns projectes personals relacionats amb l’esport i la salut.
Baixem de la bici. Què li agrada fer en el seu temps lliure?
Sempre, en part, he estat condicionada per enfocar-ho tot a la bici i a l’entrenament. I, ara em llevava i era una mica estrany. Però l’esport en general m’encanta: anar a córrer, al gimnàs o esquiar. També m’agrada passar temps amb les meves amigues i amics i viatjar.
Per acabar. Un consell.
Un dels grans aprenentatges que m’emporto d’aquest esport, també per la vida, és que a vegades no tot surt com un vol. Així que controla només el què depèn de tu. I de no tenir por, ja que, sovint, dubtem massa a l’hora de fer les coses.
