Per segona vegada en tres anys, la pilot resident a Seva Laia Sanz arribarà el dia 3 de gener a la línia de sortida del Dakar sense haver pogut entrenar i competir tot el que volia. Si en l’edició del 2019 va ser a causa d’una doble infecció vírica i bacteriana –i tot i així va acabar en una destacada dotzena posició–, aquest any ha estat la malaltia de Lyme, una infecció bacteriana provocada per la picada d’una paparra, la que l’ha tingut mesos apartada de la moto.
“Ha estat un any complicat per a tothom per la Covid, però per mi ha estat especialment difícil”, confessava dimecres durant la seva presentació davant els mitjans. Ho ha estat primer perquè la lesió a la mà que es va fer en el darrer Dakar se li va allargar molt i després perquè durant molts mesos s’ha trobat malament. “És molt pitjor que tenir una lesió. No sabia què em passava, tenia símptomes estranys, i un cop trobada la causa ha estat difícil d’eliminar i m’ha deixat seqüeles”, detalla la pilot, que acaba de fer 35 anys. “En el nostre esport estem sempre al camp i és fàcil trobar-te en zones on han passat ovelles i allà hi acostuma a haver paparres, però mai penses que et pot passar una cosa semblant dues vegades i amb tantes implicacions per a la salut”, lamenta.
Amb els mesos, Sanz s’ha anat trobant millor i tot i que li queda camí de recuperació per davant ha pogut tornar a pujar a la seva Gas Gas per preparar, fins i tot a Dubai, la que serà la seva onzena participació al Dakar, on la 18 vegades campiona del món espera tornar a arribar a la meta com ha fet en les 10 edicions anteriors sent la millor fèmina. “Tinc ganes de córrer aquest Dakar, però veurem com van les forces. Hi ha dies de tot, alguns estic bastant bé i d’altres no tant. El Dakar és molt dur encara que estiguis perfectament bé o sigui que haurem de veure com reacciona el cos a l’esforç”, explica Sanz, que enguany torna a comptar amb el suport de KH-7, la marca vallesana que la va acompanyar en el seu debut dakarià l’any 2011. Fa doncs just una dècada d’aquell inici d’aventura de la mà de Jordi Arcarons, que de moment ha tingut com a punt àlgid la novena posició del 2015, quan va assolir la millor classificació d’una dona sobre les dues rodes en tota la història d’una prova que cada any es guanya a pols la fama de ser la més dura del món.
