Tenen entre 15 i 18 anys, són d’Osona i el Moianès i es troben entre els escaladors amb més projecció del país. La vilatortina Rut Casas, el folguerolenc Héctor Bazan, els germans de Moià Guillem i Rut Monsech i la torellonenca Aida Torres formen un grup talentós que escala sense complexos i que està disposat a arribar lluny en les competicions d’aquest esport. Els seus són noms habituals en els podis de les categories inferiors d’àmbit català i estatal, però cada any que passa treuen el cap amb més força a nivell absolut.
De tots ells, Rut Casas és la que es va iniciar en aquest món de més petita. “Vaig començar quan tenia 5 anys perquè els meus pares ja escalaven. Em van apuntar a un curset a Manlleu, a Can Tívoli, i des de sempre he anat allà”. El salt a la competició el va fer uns anys més tard, animada per uns amics, i ja no ha parat fins ara –si bé aquest any ha hagut de fer una aturada forçada a causa d’una lesió–. “Vaig patir un parell de luxacions de l’espatlla que se’m van complicar amb la lesió de Bankart. M’han hagut d’operar i ara ja m’estic recuperant, però he estat mig any de baixa”, explica Casas, que afegeix que “ha estat dur, sobretot psicològicament, però els amics i la família m’han ajudat molt. M’he perdut proves importants com el Campionat del Món, europees i de la Copa d’Espanya”. Tot i així, aquest 2018 també ha estat un any bo per a ella. Va assolir la Copa d’Espanya de bloc absoluta. Un títol que suposava un pas endavant en la seva trajectòria. El 2017 va guanyar la Copa d’Espanya Sub-18 de dificultat; el 2016 i 2017, el Campionat de Catalunya de bloc absolut, i el 2015 i el 2014 s’havia adjudicat el Campionat d’Espanya Sub-16 de dificultat. “El que m’ha donat motivació per anar escalant és que m’ho he passat molt bé i he anat coneixent gent. Els resultats animen, però jo crec que el més important és passar-m’ho bé”, afirma.
La majoria van començar molt joves i per influència dels seus pares
També van començar a una edat molt primerenca els germans moianesos Rut i Guillem Monsech. “El nostre pare volia muntar un negoci esportiu. Ell de jove ja havia practicat l’escalada i se li va ocórrer muntar un rocòdrom a Moià. Vam començar allà quan teníem 6 i 8 anys i amb 8 i 10 vam estrenar-nos a la Copa Catalana”, relata la petita dels germans, que confessa que va ser en aquelles competicions on “vam tenir clar que ens agradava”. Tots dos, a més a més, han tingut punts d’inflexió que els han refermat la seva voluntat de continuar competint. “El 2016 vaig fer el meu primer podi a la Copa d’Espanya després de ser cinquena i sisena molts cops i allò em va motivar juntament amb el fet que l’any següent em van convocar per a una Copa d’Europa”, diu la Rut. El cas del seu germà Guillem és molt semblant. “Quan feia podis i guanyava a Catalunya no li donava tanta importància, però quan va arribar la primera medalla d’Espanya i em van convocar per anar a competicions europees ho vaig valorar més. Veus que l’esforç té recompensa”. Els germans Monsech han continuat recollint èxits el 2018 després de fer-ho també el 2017, evidenciant així la seva projecció. La Rut l’any passat ja va ser vuitena en una prova de la Copa d’Europa, segona Sub-16 a la general de dificultat de la Copa d’Espanya i campiona de Catalunya de dificultat Sub-18. En Guillem havia estat 21è del món en dificultat a Àustria mentre que al Campionat de Catalunya Sub-18 va ser segon en dificultat i primer en bloc.
La passió dels seus pares per la muntanya també va influir des de ben petit Héctor Bazan. “Jo sempre he estat molt connectat amb la muntanya perquè m’hi portaven els meus pares, no només a escalar sinó també a caminar, però no em va cridar l’atenció l’escalada de veritat fins que vaig tenir 9 anys. Als 10 ja vaig començar a entrenar una mica i de seguida van arribar els resultats”, recorda el jove folguerolenc, que detalla que “a mesura que entrenava més i amb més qualitat veia que progressava i això em va motivar i fer que m’hi esforcés més”. Com Casas, Bazan també sap què és no poder competir per lesió. L’any passat ho va haver de deixar per una fractura al braç fent snowboard i li va costar recuperar-se. Tot i així, en el seu palmarès el 2017 hi va poder sumar un Campionat d’Espanya Sub-18 de bloc.
La més jove del grup d’escaladors osonencs i moianesos també és la que fa menys temps que practica l’escalada, encara que els resultats no han tardat a arribar. Aida Torres només fa dos anys que competeix i l’any passat, en el primer, ja va ser tercera a la segona prova de la Copa d’Espanya de dificultat Sub-16. Aquest 2018 ha continuat pujant als podis i s’ha estrenat a escala internacional. “Estic molt contenta perquè fa molt poc que escalo i estic veient molt progrés i moltes millores encara per venir. Jo vaig començar a la Fira de la Muntanya de Vic ara fa quatre anys. Vaig pujar a la xemeneia del Sucre i hi va haver gent que es va interessar per mi i em van fer anar al Centre de Tecnificació de Ripoll. Vaig començar competint a la Copa Catalana i després em van animar a anar a la Copa d’Espanya i a la segona ja vaig fer podi”, explica la torellonenca.
Tenen objectius ambiciosos com uns Jocs Olímpics o el Campionat del Món
Per arribar a recollir tots aquests èxits, els cinc escaladors entrenen una mitjana de tres hores quatre dies a la setmana i ho fan sobretot a Vic, Manlleu, Moià, Manresa, Mataró i Barcelona. També fan escalada en roca els caps de setmana i ho compaginen tot plegat amb els estudis. Amb el pas dels anys a alguns se’ls fa més difícil, però troben estones per a tot. Tenen clar que volen continuar en aquest món i per això es marquen fites. Algunes, fins i tot d’ambicioses. Rut Casas, Rut Monsech i Aida Torres somien en uns Jocs Olímpics. Torres afirma que és el “màxim a què aspira tot esportista”, mentre que Casas ho veu “difícil perquè només hi van els 20 millors del món”. Monsech reflexiona dient que “Tòquio jo crec que és impossible però potser París 2024 és més fàcil”. Guillem Monsech, en canvi, pensa més a curt termini: “Vull ser en una final europea l’any que ve en el meu últim any de juvenil”, mentre que a Bazan li agradaria ser campió del món algun dia, encara que les vies més difícils d’escalada en roca també desperten la seva curiositat. Tots confessen tenir un referent proper a l’hora de pensar en el futur: el manlleuenc Ramon Julian, que ara es retira de l’escalada de competició. Han aprofitat els anys que hi han coincidit per observar-lo, fer-li tot tipus de preguntes i aprendre de l’experiència que ha acumulat durant 17 anys. El seu llegat els inspira per intentar ser millors cada dia.
