El pilot d’Olost resident a Manlleu Gerard Farrés va acabar segon en la categoria SSV del Dakar. Era líder a l’última etapa però va parar per deixar guanyar el cap de files del seu equip, Austin Jones, tal com havien acordat en aquesta edició.
Recuperat després de l’esforç d’aquests quinze dies?
Ho anem fent. Són dies molt intensos d’emocions i vens molt content però també cansat anímicament.
Han estat especialment durs els últims dies en l’aspecte psicològic?
En aquesta cursa sempre cal mirar les coses de manera positiva, perquè et passa de tot i t’has de superar. I més aquest any amb aquestes ordres d’equip que formen part de l’esport i de la meva feina. Aquest any a tres mesos de l’inici no tenia clar si hi podria anar i l’equip va confiar en mi amb aquest objectiu d’ajudar els meus companys a guanyar i vam poder fer bé aquesta feina.
Quina valoració fa del segon lloc?
Molt content venint de dues edicions en les quals vaig tenir molts problemes mecànics i d’un any en què no he pogut fer moltes competicions. Poder tornar havent guanyat una etapa i estar liderant la carrera a una etapa d’acabar vol dir que ho hem fet molt bé tot l’equip. Res s’aconsegueix sol.
És el segon cop que queda segon en buguis (2022 i 2019) i també va ser tercer en motos (2017). Tres podis en 15 participacions és un palmarès que fa patxoca.
Primer el Dakar era un somni per mi quan era jove i veia per la tele Jordi Arcarons i els pilots catalans. Després quan veig tres trofeus a casa en 15 anys m’enorgulleix molt, perquè el Dakar m’ha comportat també viure amb gent de tot el món i molts valors des de la solidaritat en el seu dia a l’Àfrica fins al treball en equip. És una forma de vida.
Va estar pràcticament tota la prova en posicions de podi. Ho havien calculat, que podien posar-se líders?
Al principi un només pensa a competir bé sent sempre molt regular i no perdre massa temps més que a guanyar etapes. Sí que en la jornada de descans vam veure que teníem opcions de ser a davant i vam començar a donar gas i a arriscar. Va sortir bé i llavors sí que ens vam creure que podíem estar allà. Guanyar, no, perquè si no li passava res al nostre company nosaltres havíem d’obeir aquestes ordres i tampoc vols cap mal a ningú. Per tant, el nostre somni era pujar al podi.
Com ha estat aquesta feina de motxiller?
A l’equip hi havia Molly Taylor, pilot australiana; Aron Domzala, pilot polonès, i Austin Jones, pilot dels Estats Units, i jo els feia de motxiller a tots tres. Recordo una etapa en què van bolcar la Molly i l’Aron i els vam haver d’ajudar a posar el cotxe dret. No ha estat fàcil, però quan es va veure que l’Austin era l’únic que tenia opcions ens vam centrar en ell i això ens va permetre també a nosaltres estar lluitant per la victòria. Llavors les ordres van canviar i la Molly i l’Aron ens van ajudar a nosaltres.
Com és que aquest any no va poder tancar el pressupost per anar al Dakar?
A vegades no tot depèn del palmarès o de si ets bona persona. Depèn del patrocini i no és fàcil trobar-ne tant per aquesta carrera. No teníem els diners i l’equip, tant Can-am com South Racing, va pagar perquè jo hi pogués anar amb aquest rol de motxiller. El compromís de no saltar-nos les ordres crec que és molt bo per nosaltres de cara al futur. És molt temptador guanyar quan estàs a 200 metres de creuar la meta però he demostrat, com sempre he fet, que no soc egoista i que sé fer la feina que em toca.
Hi va haver alguna reunió les últimes hores?
Jo tenia un minut i mig d’avantatge i sortia 37 minuts abans. Era molt complicat esperar-lo perquè podia perdre la segona posició i per a l’equip era important que jo la mantingués. Vam decidir parar cinc minuts a l’últim moment i així ell tenia aquest marge.
I com els recorda, aquells minuts?
Es fa molt llarg, perquè tens la meta davant i és el somni que persegueixes durant la teva carrera, però sabíem que havíem fet una cursa impecable i que el nostre futur depenia d’aquella decisió.
Quina és la relació amb Austin Jones?
No el conec molt personalment però es va emocionar i em va dir que era una persona de paraula i d’equip i que estava molt agraït. També m’ho va dir el seu pare [la llegenda del Dakar Jesse Jones, que va facilitar la participació de Farrés] i tot l’equip. El més important és que se’ns va valorar molt des del bivac i els corredors ens van felicitar com a guanyadors. Un se sent molt realitzat i l’única diferència és que tinc un tuareg més petit.
S’ha aconseguit més amb aquest gest que amb una victòria?
Totalment. Primer m’agradaria guanyar la categoria però després vull pujar a un T1 i si ho aconsegueixo hauré de començar de motxiller. Si no hagués fet aquesta feina bé, per quina raó una marca important m’hauria d’agafar? He plorat en molts moments, però la vida és això i tenim mecanismes per expressar els sentiments com tothom però fer bé la nostra feina.
S’amaga en el món de la competició que també són persones amb sentiments?
No tothom va amb psicòlegs i hi ha gent que es pensa que està preparada i no és veritat. Tots necessitem algú que ens ajudi a gestionar aquestes emocions. Abans de marxar ja vam treballar amb Pep Font, que és el nostre psicòleg al CAR de Sant Cugat, però durant la carrera el meu copilot, Diego Ortega, no ho entenia i el vaig haver d’ajudar. No podíem pensar i ens havíem de centrar a competir. A vegades cal ser un robot.
Com ha estat l’entesa amb ell com a copilot?
Increïble, perquè hem anat de menys a més. Ell és enginyer i té molta capacitat d’aprenentatge. Ens hem entès molt bé i això ens ha permès anar molt ràpids.
Quines possibilitats hi ha de continuar junts?
Moltes. Va ser creuar la meta i l’equip ens va dir que ja teníem el Dakar 2023 i Melilla, d’on és ell, que ens ajudaria de manera forta. Ja hi ha moltes persones i empreses que ens volen ajudar. Ens ha anat molt bé junts i creiem que encara ho podem fer millor. És una categoria que va a l’alça i molt igualada.
El salt als cotxes és l’objectiu a mitjà termini?
M’agradaria molt, però encara necessites més patrocinadors. Sí que ho visualitzo perquè per un pilot haver corregut en motos, buguis i cotxes és un somni.
Com ha estat el Dakar d’enguany en general?
Ha estat l’any amb més participants. Està sent bonic a l’Aràbia tot i que trobem a faltar la gent. Aquest any vam tenir molts companys d’Osona que ens van venir a veure i va ser molt bonic.
I la seguretat després de l’explosió d’un vehicle els dies previs?
Nosaltres no vam veure res d’estrany i la gent és molt simpàtica, tot i que només veus homes. No vam veure molta policia i jo crec que va ser una cosa d’alguna persona puntual però res greu.
I ara com es presenta l’any?
Hem de parlar amb l’equip, però m’agradaria planificar una bona temporada i si jo pogués triar preferiria tenir un bon calendari a partir del setembre, que és quan més serveix la preparació.
