Futbol
Hoquei
Motor
Poliesportiu

“Vaig jugar contra el Brasil del Mundial-82”

El partit contra la ‘canarinha’, la felicitació de Javier Clemente o els tornejos amb el Bar La Bomba, episodis de la vida futbolística del santhipolenc Antonio Garrido, exjugador del Vic, el Manlleu i el Granollers

–Una cervesa, dius? De fredes veig que ara no n’hi ha…

Qui contesta així no és el cambrer del bar del camp de futbol de Sant Hipòlit, sinó Antoni Garrido, exfutbolista, actual president del Voltregà, ànima del club i una institució al poble. Potser per això, aquest dilluns va tenir l’honor de fer el pregó de festa major, missió que d’entrada li feia més mandra que gràcia –“jo vaig anar a cole en temps d’en Franco!”–, però que a pilota passada jutja un honor. Hi va parlar del seu món: del futbol, d’anècdotes i de Sant Hipòlit, municipi on ha viscut tota la vida i on se’l coneix indistintament com en Garrido o com l’Antoniu, així, amb u final.

“Mira: allà era casa meva”, diu assegut a la banqueta del camp de futbol mentre assenyala una casa. Els seus pares ja estaven establerts al Voltreganès i, tot i que per circumstàncies familiars ell va néixer a Alcaudete (Jaén), va créixer al cor de Sant Hipòlit, al carrer Verdaguer número 7. De petit, va anar a escola als hermanos, però li interessava més la pilota que els llibres. De fet, no és estrany en algú nascut el 24 de setembre de 1957, el dia que es va inaugurar el camp del Barça, una ironia del destí per un futbolero que no amaga la seva preferència pel Reial Madrid. “Sí, soc del Madrid, però els meus millors amics són del Barça. No hi ha problema. Les persones parlem, però no discutim”. I entre Cristiano i Messi no té dubtes: “Messi és millor”.

Ho diu amb naturalitat, perquè creu que la discrepància enriqueix. Va de cara. Per això, tot i que posa el poble per sobre de les sigles, s’ha mullat políticament. A les eleccions municipals, ha format part des de l’època de Jordi Gallifa, de candidatures del PSC. “Soc d’idees fixes, però respecto tothom. Pensar diferent no ha de fer ni millor ni pitjor a ningú”. Assegura que a la seva vida, i en la convivència diària en vestidors plurals, sempre ha aplicat aquest principi i valora sentir-se apreciat. “Al final, el més important és intentar ser bona persona”, explica.

Ho diu algú amb fama de sang calenta, però molt amic dels seus amics. “N’he fet molts, d’amics. És d’una de les coses que estic més orgullós i content. He intentat sempre sumar”. Dir noms és un compromís perquè la memòria és traïdora, però no vol oblidar-se del desaparegut Toni Nogué, excompany seu al Vic i mentor laboral. “Segurament és el millor amic que he tingut a la vida”.

I parlar de vida, en el cas de Garrido, és fer-ho de futbol. A punt de fer 61 anys, recorda com fa mig segle va fitxar per Lacambra, un club de formació que reunia els millors jugadors d’Osona i que plantava cara als clubs punters de Catalunya. Va estar-hi fins a esgotar l’etapa juvenil, moment en què va fitxar pel Vic. No disposava de transport per desplaçar-se i ho feia a peu o corrent per la

Expliquen que a la mili, va simular una lesió per escapar-se a Vic: es va treure el guix, va jugar i el van tornar a enguixar

carretera. “La gent de Sant Hipòlit em coneixia i molts em carregaven”, recorda amb un punt de nostàlgia. Del Vic en rememora aquells partits mítics a l’antic camp del carrer Gallissà –l’any 1981 a l’últim minut d’un partit contra el Sants va marcar el gol de l’ascens a Tercera Divisió– i anècdotes derivades de compaginar el futbol amb el servei militar, que va fer a Leganés. Ja se sap que el futbol és ric en anècdotes que a vegades el temps converteix en llegendes, normal en una activitat més propera a l’èpica que a la racionalitat.

Expliquen que una vegada en uns exercicis militars va simular una lesió, el van enguixar a l’hospital Gómez Ulla i li van donar uns dies de convalescència, permís que va aprofitar per desplaçar-se a Vic, treure’s el guix, jugar, tornar-se a enguixar i acudir novament a l’hospital militar, on el metge que el va atendre el va descobrir: el guix que li havien posat era blanc i el que duia, rosa. Per aquelles casualitats de la vida, el facultatiu coneixia el seu col·lega de Vic i el va amnistiar. “Sí, és veritat. M’hauria pogut caure un càstig gros”, explica Garrido que, amb el Vic, va tenir un honor poc divulgat: va jugar contra la selecció del Brasil del Mundial 82.

–Això no m’agrada explicar-ho. Sembla que vulgui fardar…

Però li estiro la llengua. Resulta que els brasilers s’allotjaven en una casa de colònies prop de Castellterçol i entrenaven a la Nova Creu Alta, el camp del Sabadell. L’entrenador, Telé Santana, amb un equip amb noms com Sócrates, Zico, Dirceu o Éder, buscava equips catalans per fer partits de preparació i en una de les sessions van jugar una hora contra el Canovelles i una hora contra el Vic. Els brasilers van guanyar 7 a 1. “El nostre gol el va fer Vizcaíno”, diu Garrido tirant de memòria. La crònica d’EL 9 NOU publicada aleshores ho certifica i reflecteix, també, una curiositat: durant uns minuts el porter brasiler Valdir Peres es va alinear amb el Vic.

Després del Vic, va fitxar pel Manlleu. Una visita a casa seva dels directius Juan Fernández i Jaume Pons acompanyats del míster Jaume Anglada el va convèncer. Els va dir que li feia mandra jugar amb un camp de terra, “però en Fernández em va respondre: ‘Cap problema, posem herba’. Aquella temporada el Manlleu va estrenar el camp de gespa”. A Manlleu va estar-hi vuit temporades,

“Pensar diferent no fa millor ni pitjor a ningú. Al final el que compta és intentar ser bona persona”

període en què va assolir l’ascens a Tercera Divisió i a Segona B, la màxima categoria on ha jugat. I també amb partits memorables com el 4 a 4 en una eliminatòria de Copa contra l’Espanyol de Javier Clemente que després de 90 minuts i pròrroga es va resoldre als penals a favor dels blanc-i- blaus. “Quan va acabar el partit, en Clemente em va venir a felicitar”, recorda. El dia que es va confirmar la seva marxa del club, Emili Jané escrivia a EL 9 NOU: “Amb Garrido se’n va el jugador més veterà i amb més grapa de la plantilla i desapareix una part molt important de la història contemporània del Manlleu”.

Parlar de grapa sona a eufemisme. El periodista potser volia dir mala llet. Té mala llet vostè?

–No ho crec, però a dins del camp jo ho donava tot. Diguem que els Garrido som especials.

Del Manlleu, Garrido se’n va anar al Granollers, on també va assolir l’ascens a Tercera i, després, va obrir una segona etapa al Vic, novament amb el premi de pujar de categoria. Col·lecciona ascensos: dos amb el Vic a Tercera, dos amb el Manlleu a Tercera i a Segona B i un amb el Granollers, a Tercera. “Si fos ara, l’Antonio hauria jugat a Primera”, diu Jordi Costa, un altre santhipolenc amb passat de futbolista que intervé a la conversa per elogiar l’entrega de Garrido.

–Hauria pogut ser professional?, l’interpel·la el periodista.

–Això no ho podré saber mai. Un dels meus errors va ser no tenir representant. Si n’hagués tingut…

Però no vol retreure’s res del que hauria pogut ser i no va ser. S’ha sacrificat pel futbol, fet que ha viscut, i potser patit, la seva parella, Julia Contreras, que pot testimoniar que per vacances se n’anava corrent fins a Olot passant per la Vola i el coll de Bracons o jugava partits de futbol sala amb el Bar La Bomba a les pistes de les piscines de Manlleu en un equip on també hi havia altres cracs com Marcel Escarrabill o Paquito Fernández, aleshores companys seus a l’equip groc-i-vermell.

I Garrido continua parlant amb passió. De la feina, dels amics, del futbol, de la vida i de Sant Hipòlit. L’Antoniu en estat pur.

(Article publicat a EL 9 NOU el 7 de setembre de 2018)

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 194 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't