És el gran oblidat del futbol vigatà de principis del segle passat –a l’ombra sempre de l’Esbarjo Marià-Ausa i del Vic Football Club, els precedents de l’actual UE Vic–, però malgrat jugar en categories inferiors i patir intermitències, l’Atlètic Vich va tenir també un paper cabdal en la vida de molts joves. És el cas de Joan Carles Flors, qui va ser-ne el capità una època, i que a punt de fer 92 anys el proper novembre en recorda encara amb claredat molts moments.
Conegut com a Joan Serra, de Can Serra, va créixer en el si d’una família humil, primer al carrer Sant Pere i després al carrer Nou. Nascut el 1929, la seva infància va estar marcada per la Guerra Civil i la joventut, per la postguerra. Des de petit ja jugava al carrer amb els seus amics amb una pilota feta de draps. “Si plovia es mullaven tant que no s’arrossegaven”, recorda des de Bellavista, a les Franqueses del Vallès, on resideix actualment. Després del conflicte bèl·lic els partits es van traslladar a la plaça de la presó i eren maratonians. Encara avui quan hi torna i reconeix els plataners que els feien de porteria no es pot estar de recordar el nombrós i entusiasta públic que els seguia des de les cel·les. Després va venir l’època de les penyes –la Losada, en honor a Alfons Losada, la del carrer del Remei, la del carrer de Gurb o la Norte, de la qual formava part ell–, que amb bon joc eren una atracció pels aficionats abans dels partits oficials. De mica en mica, moltes d’aquestes colles d’amics de barri es van anar integrant en els principals equips de la ciutat i Joan Serra va militar sobretot a l’Atlètic Vich i també una temporada a la UE Vic. “No es podia dir que fos el filial perquè hi havia molta rivalitat, però els dos equips compartien el camp del carrer Pare Gallissà i també material esportiu”, explica. Era una època de poques comoditats, però la passió per l’esport i les ganes de socialitzar-se ho compensaven. “Portàvem unes canyes a les cames per protegir-nos, però si la patacada era forta ens fèiem mal i, per això, ens hi posàvem, a més a més, novel·les de l’època per tapar més”, detalla.
La temporada 1949-50 un altre jugador vigatà, Josep Ginestet, el va engrescar per fitxar pel Seva. “Els meus amics havien anat plegant i ho vaig acceptar”, diu. Allà recorda que tenien accés gratuït al ball després dels partits i que cobraven 25 pessetes, però l’obligació de fer el servei militar va interrompre el curs. Quan va tornar a casa l’any 1952 va disputar una dotzena de partits més amb el Sant Julià. Llavors ja festejava amb Anna Casado Fargas, de Ca la Morena, pentinadora del carrer de Gurb, i va penjar les botes per casar-s’hi. L’amor va posar el punt final a la trajectòria d’un dels jugadors populars del futbol osonenc dels anys 40.
