Fa més de 200 anys la població de Reus es delia per tenir mar. De Reus a Salou s’havien de superar 12 quilòmetres en un terreny sense gaire entrebancs, i poder tocar l’aigua de la Mediterrània i el port

“A Reus enganxen, a Tarragona manxen i al port del Serrallo desenganxen”, diu la dita. Fa més de 200 anys la població de Reus es delia per tenir mar. De Reus a Salou s’havien de superar 12 quilòmetres en un terreny sense gaire entrebancs, i poder tocar l’aigua de la Mediterrània i el port. La burgesia enriquida amb el comerç de l’aiguardent i el vi, va lluitar aferrissadament contra una ordre reial que prohibia la construcció d’un canal navegable a fi que els vaixells carreguessin l’aiguardent i el vi a Reus i així l’arquebisbe de Tarragona no cobraria les taxes sobre el comerç de l’alcohol que s’exportava a París i a Londres, d’aquí procedeix l’altra dita popular: “Reus, París i Londres”. Les gestions dels comerciants a Madrid no van servir de res i el comte de Floridablanca, protegint els interessos de Tarragona, va denegar la construcció del canal. La pressió no va parar fins que, anys més tard, es va aconseguir el permís per fer el canal amb una condició estricta, que el paguessin completament els burgesos enriquits de Reus. Em trobava a la capital mundial del vermut, assegut a la cèntrica plaça del Mercadal, un migdia temperat i intuint que els veïns de la taula del costat eren reusencs de tota la vida. Vaig demanar al cambrer que portés els tres vermuts més apreciats a Reus i me’ls va servir amatent. Feta la prova m’havia de decidir per un i deixar els altres, quina pena, i gaudir relaxadament del vermut que havia guanyat la meva tria, totalment subjectiva. Quan el vermut ja feia una mica d’efecte vaig tenir l’atreviment de demanar als veïns de taula, com va acabar l’afer del canal. “Ui! Quin tema més pelut, bon home”, em contestaren. Finalment el més xerraire es va esplaiar, tot i que d’entrada no li venia gaire de gust parlar-ne. Quan ja tenien el capital preparat per començar les obres, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la ciutat el 1808 i el primer que va fer va ser confiscar i robar els diners del canal. El segon intent tampoc no va reeixir: novament l’exèrcit, el d’aquí, va confiscar la caixa per a fins militars. “Tot plegat un conflicte una mica surrealista i miri que som lluny de l’Empordà”, em va dir el meu informador. Es veu que un dia havia arribat de visita a Reus l’esposa del rei Ferran VII, Maria Josepa de Saxònia, i esperava molt nerviosa i contrariada la seva cort que, venint de Tarragona, s’havia disgregat per camins i corriols. Va demanar un mapa de la província i exaltada i amb ràbia, va dibuixar una línia entre les dues ciutats. La burgesia de Reus trobà el gest genial i que, potser, els solucionaria la proposta tantes vegades frustrada de la construcció del canal, a canvi d’una altra connexió pagada per l’Estat. Avui aquesta línia traçada en bona hora, és una via bàsica en les comunicacions entre ambdues poblacions. La capital de la comarca del Baix Camp té uns 100.000 habitants i un interessant centre històric amb edificis modernistes i l’església prioral de Sant Pere. És el marc idoni per endinsar-se a la ciutat i comprendre’n els seus trets principals, que són: Antoni Gaudí, el general Prim, el Modernisme, l’agricultura i la indústria. Quina ruta prendria? Ja era migdia i no es podia visitar tot. Havia començat bé amb l’agricultura i el bon vermut de Reus, i vaig descartar visitar l’estàtua eqüestre del general Prim, fill il·lustre que senyoreja a la seva plaça. Tampoc podia desplaçar-me a l’Institut Pere Mata, una joia modernista als afores, ni visitar el famós Centre de Lectura de Reus. Em vaig concentrar en Antoni Gaudí i Cornet nascut a Reus-Riudoms i nomenat el fill més il·lustre, dedicant-li tot un edifici renovat com a centre d’interpretació de la seva obra i personalitat, al mateix cor de la ciutat. I finalment no podia obviar la casa Navàs, de Lluís Domènech i Montaner, que conserva tots els elements antics: el mobiliari, les tapisseries brodades, els llums, els estors, la roba de la llar i els teixits de seda de les parets. No s’ha reconstruït mai la torra a l’angle de la façana, destruïda per una bomba durant la Guerra Civil. Un testimoni impactant! Em sap greu haver extraviat un gravat antic on es veia una senyora molt grassa, asseguda davant d’un piano de cua i vestida a l’estil del segle XIX. Un senyor amb frac li pregunta educadament: “Señora, es usted filharmónica”. I ella li respon: “No! Jo só del Camp de Tarragona.”