Les novel·les ‘Mariona’, ‘Rosa de cendra’ i ‘L’espia del Ritz’ configuren una saga que ara Pilar Rahola continua –i potser tanca– amb ‘Ocell d’aire i foc’ (Columna). Travessant la convulsa història catalana dels segles XIX i XX, arribem als anys 50. Una jove, la Nina, descobreix les cartes de la seva àvia, la Merceneta. Com ella, voldrà trencar convencions del seu temps. I en el rerefons, Franco consolida el règim mentre persegueix i fa matar els últims maquis.
Només de començar, ens transporta al dia de la inauguració del Valle de los Caídos, l’1 d’abril de 1959. És inevitable pensar que al cap de tants anys encara estem parlant de què s’ha de fer amb aquest mausoleu feixista…
És inevitable. Són els anys de la consolidació de la victòria de Franco, el 20è aniversari del final de la Guerra Civil. La inauguració del Valle de los Caídos és tot un símbol de victòria i de derrota. Una i altra es miren a la cara, descarnadament. Per a uns és el moment de dir ja està, i per als altres, de l’agonia. És evident que nosaltres hi anem donant voltes, perquè Espanya no ha resolt encara el franquisme, l’ha incorporat. I perquè fa dos dies encara estàvem traient d’allà la mòmia. Qui no ens ha deixat descansar és una transició que es va basar en el silenci.
Això sí, el lector se sent com si hi fos.
Li asseguro que em vaig empassar un tip de No-Dos. Òbviament que hi ha una càrrega de sensibilitat més gran cap a les víctimes que cap als botxins, però faig literatura, no faig política. Intento agafar el lector i passejar-lo per un moment de la història essent molt honesta amb les emocions de la gent que hi era aquell dia. Inclosos els que s’ho creien, els del règim.
Els anys 50 del segle passat són un moment de cruïlla? Al costat del règim consolidat hi ha els guerrillers que encara lluiten pensant en la Guerra Civil. I veiem l’antifranquisme nou que comença, el dels joves.
Els darrers cinc anys de la dècada són, en efecte, això. El final definitiu dels maquis. Una gent amb la qual ara podries estar d’acord o no amb els seus mètodes però que ho van deixar tot –la família, els béns i la pell– per lluitar per la llibertat. En Sabaté, en Facerias, en Caracremada… són unes vides despullades de tot, sacrificant-ho tot per lluitar contra el feixisme. I se’ls ha oblidat, fins i tot se’ls ha tret la glòria. No puc entendre que els resistents francesos o els partisans italians siguin herois i els maquis no. Franco va ser un assassí de masses, que va fer 180.000 morts a partir del final de la Guerra Civil, però no se l’hi considera. Per què? Perquè va guanyar i va durar molt. Tot es dilueix i al final acaba semblant una mena de dictador dur però que va posar ordre. I no, va assassinar massivament. Fins l’any 1952 hi ha afusellaments de presos polítics al Camp de la Bóta. Però per altra banda, com deia vostè, és el moment que comencen a néixer les cèl·lules del PSUC, es comencen a organitzar els moviments estudiantils… En realitat, no vam deixar mai de lluitar.
Els maquis han restat en l’oblit perquè els seus mateixos companys de lluita els deixen de banda? Sabaté acaba sent un llop solitari.
Són abandonats pels seus. A la mateixa Frederica Montseny li he llegit texos duríssims contra Quico Sabaté. Però hi ha un altre element, i és que els anarquistes van perdre. Els comunistes guanyen perquè acaben vertebrant (i creant) una mitologia de l’antifranquisme, i el moviment llibertari desapareix.
L’oblit també el pateix una de les protagonistes de la novel·la. Un pare poruc i una mare conformista li han furtat el passat. Vol saber què passa al seu voltant i no li ho expliquen.
Tenia un deute amb el lector. A L’espia del Ritz va agradar molt el personatge de la Merceneta, una dona que té una història d’amor al marge de les convencions de l’època, que acaba amb la seva fugida. Els lectors em demanaven com continuava la seva història i hi tenia un cert deute. La Merceneta fugia amb un home jueu… Dels milers i milers com ell que van travessar el Pirineu escapant-se dels nazis, no sabem com van continuar les seves vides.
A Amèrica, molts… A l’Espanya franquista no s’hi podien quedar.
I a Palestina també, la Palestina que encara està en domini britànic. Al mateix temps, anaven descobrint l’horror que havien viscut els seus familiars als camps d’extermini. És un món d’una riquesa extraordinària… i no explicaré el què, però aquí retrobem la Merceneta i el seu amant fent un viatge per buscar una filla que podria haver sobreviscut.
La neta la voldrà recuperar, saber qui era.
La Nina, que és petita quan la seva àvia marxa, no en sap res perquè la família n’ha bloquejat la memòria. Les cartes que trobarà em permeten connectar dues dones que es transformen. Una, casada amb un falangista maltractador que acaba amb un home que lluita pel seu amor. Una trencadora de normes. L’altra, una jove educada en els formalismes i convencions de l’època que acaba convertida en una dona que cerca la seva llibertat. La connexió entre àvia i neta tenia molt de sentit.
És veritat que la Pilar Rahola fa novel·les de dones fortes, o és simplificar massa?
Faig novel·les de dones que es transformen, que troben la seva fortalesa quan estant de genolls es posen dempeus. Seria molt fàcil fer un personatge que fos sempre fort. Ja vaig començar amb la Mariona, una menestral de Gràcia molt senzilla que acaba anant a les barricades. Són les circumstàncies, les que t’obliguen a transformar-te. Acaben sent dones poderoses perquè han fet un procés.
La relació de la Merceneta amb un jueu li permet d’introduir a la novel·la l’èpica de la creació de l’estat d’Israel?
No té un paper central en la novel·la, però hi passa perquè és la forma de tancar el cicle de l’Holocaust. Aquest no acaba amb l’alliberament dels camps d’extermini: què en feien, dels milers i milers de persones que havien perdut vides, nacionalitats, pobles… però que estaven vius? Va ser un moment en la història d’Europa de set o vuit anys en què estan en moviment buscant el seu lloc al món. I molts d’ells acabaran a Palestina, quan es crea el moviment sionista. Em semblava que un jueu evadit a qui li han dit que potser quedava una supervivent era versemblant que hi anés, tenia una lògica. Certament, va ser un moment de gran èpica. Ells acaben en un kibbutz històric, el de Iad Mordechai, on un grup de persones mal armades van acabar aturant un exèrcit.
Tota la part històrica és realment històrica?
Sí. Això és una novel·la i podria fer el que volgués. Podria canviar dates si em convingués. Però he decidit que a la part de trama faig el que vull, òbviament, però en el context històric vull ser molt precisa. Hi ha un moment en què s’esmenta una carta d’Eleanor Roosevelt, la primera dama dels Estats Units, i aquell carta és certa. Qui fa el discurs de la inauguració del Valle de los Caídos és la persona que realment el va fer. Comprovo les dades tres vegades. Són les vies perquè el tren circuli bé. A través de personatges inventats, com la Merceneta o la Nina, vull que el lector es passegi per la història.
Quan ens passegem per la comissaria de Via Laietana i per les escenes de tortures i pallisses, també? Són els moments més durs de la novel·la.
La meva mare em va dir que va deixar aquest capítol. Jo li he de confessar que el vaig escriure plorant, perquè estava hipersensible, molt immersa en els testimonis amb què m’havia documentat perquè volia que el lector s’hi immergís. És cru? Menys del que era viure-ho. Imagini’s dos mesos als soterranis de Via Laietana… com et destrueix això!
El torturador gaudeix especialment amb la victòria psicològica, diu vostè…
També n’hi havia de sàdics que gaudien pegant, però sobretot de la victòria ideològica. De tenir-los de genolls. Vaig voler ser descarnada. A la novel·la volia fer un homenatge als maquis, a l’antifranquisme i als represaliats. Són gent que la tenim molt testimoniada, en podem llegir molt, però mai no els farem prou homenatges. No oblidem que Espanya és plena de cunetes amb ossos de gent que no ha estat enterrada i que encara tenim la Via Laietana… amb un ministre socialista que en parla com d’un lloc “de servei públic”. Servei públic a què? A la mort, a la destrucció humana?
Com eren els torturadors, els policies com Polo, els germans Creix i d’altres?
Si et fas comunista o llibertari, en un moment històric concret del segle XX, te’n fas en principi per participar d’un moviment alliberador. El feixisme és un moviment d’odi a l’altre, d’imposició. Els sentiments no són els mateixos. Els capitostos eren mala gent. I molts lectors m’han dit que se’ls imaginaven tal com els he descrit. Ho podem veure avui en els grups d’extrema dreta o de l’espanyolisme més salvatge. Jo soc independentista, tota la vida ho he estat, però no miro els altres amb odi. El meu procés és d’alliberament de la meva nació, no de dominar-ne cap altra.
Volia continuar la saga amb una última novel·la, però diu ara que no ho té clar?
La saga va començar amb les revoltes de les Quintes del segle XIX, es va passejar per la Setmana Tràgica, després pels anys 40 i ara pels anys 50. La història d’una família. La meva idea era acabar-la l’any 1975 i, de fet, en tinc una part escrita. La Magda Oranich m’havia explicat com va viure l’afusellament de Txiki –Franco va morir matant!– però ara estic cansada. Aquesta novel·la m’ha esgotat. I crec que és perquè m’estic acostant: si em passo al 1975 ja comença a ser el meu temps, i em fa una certa basarda parlar de coses contemporànies. Ho faig cada dia, és cert, però amb articles, fent política. La novel·la, la voldria preservar.
“La unitat és confrontar-se amb l’Estat, no inventar-se el pujolisme 2.0”
Fem aquesta entrevista l’endemà de la concentració de l’independentisme amb motiu de la cimera Macron-Sànchez. Com la valora? Hi ha qui diu que és un inici de recuperació, hi ha qui diu que va punxar…
Repto els que ens menystenen, qualsevol partit polític o moviment, que concentrin la gent que vam concentrar nosaltres un dia feiner d’hivern a les 9 del matí. És evident que va ser un èxit. Ningú va imaginar que seríem centenars de milers, una manifestació de l’Onze de Setembre. Era un acte de confrontació. Li ben asseguro que els francesos, que no són ximples, van fer la lectura que Sànchez pot dir el que vulgui però que aquí hi ha un problema que no està resolt. El segon gran èxit va ser la unitat de les entitats.
Matisada per alguna xiulada…
Però la unitat de les entitats hi és. Hi va haver un moment en què les friccions de partits s’havien traslladat a les entitats, i per a mi era un moment de perill. No em vaig amoïnar fins la manifestació contra la reforma del Codi Penal del 6 de desembre. Ara això s’ha recosit molt bé, i ens estan preparant perquè venen coses grosses. Que l’aspecte negatiu és que van xiular Junqueras? Això és fruit del malestar que hi ha en una part de l’independentisme pel gir estratègic d’Esquerra. I no és dolent que ho sentin, tot i que no m’agraden segons quins insults perquè no calen i són injustos. Però sí que trobo pertinent que quan els partits fan coses que la gent no entén, que se’ls ho digui. Si Esquerra no vol tirar endavant el procés d’independència en aquest moment, hi té tot el dret, però no els podem comptar en la unitat. La unitat és confrontar-se amb l’Estat, no inventar el pujolisme 2.0. Potser m’equivoco i els anirà bé… ho veurem electoralment.
{{ comment.text }}