Si hi ha algun director del qual es parli tan poc com són d’interessants les seves pel·lícules, aquest és James Gray. Potser és la discreció en les seves formes que el fa passar tan desapercebut (érem dues persones a la sala), però la seva filmografia té mostres de gran talent, de saber el que un es fa; sense caure en manierismes ni excentricitats arbitràries, amb una gran consistència.
Armageddon Time, com la mal acollida Ad Astra (2019) o Z. La ciudad perdida (2016), de fat semblant, és una pel·lícula que s’imposa tranquil·lament; simplement explicant una història. En aquest cas, és la d’en Paul, un nen badoc (en el millor dels sentits) de 6è de Primària que va descobrint les desgràcies i injustícies d’aquest món durant l’auge de Ronald Reagan als Estats Units. Veu el món a través de la seva família, del seu amic negre i de l’esnobisme de l’escola privada. Observant, també es desperta la seva consciència, el seu esperit crític. No ho he ni mirat, però segurament es deu basar en les vivències personals del mateix James Gray durant la seva infància, però a diferència d’altres films de reminiscències personals –com Estiu 1993, Ojos negros, El agua…–, no rebutja la moralitat. La reflexió és profunda, i indispensable per a qualsevol ciutadà de classe mitjana.
Aquest cinema reflexiu ve acompanyat d’un verisme sòlid. És evident que en fer inferències al món en comú es perd cert costumisme o realisme, però qui té el cap tan quadrat com per pensar que l’únic bon cinema és el de Carla Simón? James Gray parteix de l’experiència –genuïna, que és el que fa que tot funcioni– d’un noiet per mostrar-nos un món injust i amb uns ideals absolutament utilitaristes i hipòcrites, literalment trumpistes. James Gray ens insta a qüestionar-los i també hi troba alguna mena de resposta, una forma de fer-los-hi front; el cinema també pot fer proposicions. Però alhora, no s’estavella en idealismes redemptors: veiem totes les contradiccions i subterfugis morals que l’individu de classe mitjana ha d’utilitzar per fer la seva vida; no som herois i hem de fer amb el que tenim.
Com a menció última, el càsting fa una feina excel·lent, tot i que tampoc és d’estranyar; estem parlant d’Anthony Hopkins, Anne Hathaway, Jeremy Strong… Michael Banks Repeta, l’actor protagonista, és tota una revelació.
{{ comment.text }}