Ja fa temps que Call Me by Your Name (2017) va petar-ho mundialment i va fer córrer el nom de Luca Guadagnino, encara més el de Thimoteé Chalamet, i encara un altre que ja no val la pena anomenar. Una pel·lícula sobre la passió i l’amor homosexual, prohibitiu en els ulls de la seva època (parlem dels 80 en el si d’una societat altament religiosa). Amb Hasta los huesos, la disrupció moral la trobem en el canibalisme. Que en aquest cas és també catalitzador i al·legoria d’amor.
No és una mala analogia la pràctica antropòfaga amb el desig humà; el llenguatge té les seves particularitats, i si parlem d’amor o desig (no entraré en el debat de què és què) podem fer servir jocs de paraules com menjar-nos sencers, menjar-nos amb la mirada, tenir ganes d’algú… o, en cas de desamor, atipar-se d’algú. Materialitzar-ho, té efectes pertorbadors, però també en té l’amor… És potser per això que el film funciona tan bé. Mentiria, però, si digués que amor i canibalisme conviuen dins una mateixa àrea de significat. Tot i que al principi pot semblar-ho, l’amor s’acaba presentant com a redemptor d’una pràctica immoral. Cosa que no es descobreix a través dels discursos dogmàtics i amenaçadors dels predicadors per la ràdio, sinó en veure el dolor en l’altra persona. Una pràctica, doncs, immoral però hereditària. Perquè sí, tornant a l’analogia, sembla que aprenem a estimar com ens han ensenyat els nostres pares.
I els paisatges americans, els llargs viatges en cotxe, els bars de carretera per esmorzar, els telèfons públics, els anys 80… Amb els plans senzills, costumistes gairebé, d’en Guadagnino, la llibertat que s’hi respira sembla un element natural més dins l’ambient. I, de forma antitètica, la tensió es desplega en escenes concretes, i com les relacions que no compten amb el mateix compromís, es barreja la incomoditat, la decepció i la incertesa de la reacció davant el rebuig amb el perill mortal, i literal en aquest cas, a ser devorat per algú amb necessitat d’amor.
S’entreveu també un apropament al veganisme, ja que potser menjar animals –que com diu el personatge de Chalamet, també tenen un llenguatge i sentiments– és igual d’immoral que menjar persones; això només es revela, però, en una sola escena, una petita reflexió exculpatòria de caníbal.
Per últim, les actuacions es troben a l’altura, tant la menys coneguda, Taylor Russell, com els més consagrats: Chalamet, Rylance, Stuhlbarg… Aconseguit que no sembli una desfilada de cares conegudes interpretant-se d’ells mateixos. De totes maneres, Chalamet està destinat, sigui per la seva gracilitat o pels papers que porta fent des de sempre, a ser un Soy boy perpetu, i no em sembla malament.
{{ comment.text }}