Des de la banqueta, i amb aquelles ganes de tornar a saltar al camp, sovint venen pensaments de fer alguns canvis en els protagonistes i en l’esquema de joc que es veu sobre el terreny. Això que podria servir per iniciar una crònica esportiva serveix metafòricament per introduir i situar una anàlisi, personal, del que està succeint a la política catalana, encara que malauradament replicable a altres llocs.
És important veure d’on venim i on som. L’anterior legislatura, tal com reconeixen en públic alguns dels seus principals protagonistes, va ser un seguit de desconfiances, recels i alguna deslleialtat entre els socis que formaven govern, Junts i ERC, fins al punt que el president ja la va haver de donar per esgotada i va haver de dir una mena de fins aquí hem arribat, no podem seguir així i convoco eleccions. La terrible crisi sanitària i social de la Covid-19 va ocasionar que aquesta situació de govern en interinatge i en funcions es mantingués més mesos dels que eren esperables i desitjables. La gestió de la pandèmia encara va fer més evident en algunes decisions la divergència, falta de comunicació i de coordinació entre els dos principals actors polítics. Es divorcien políticament mesos enrere, però encara van haver de compartir i conviure bastant de temps tot i la mala relació.
Arriben finalment les noves eleccions catalanes, el 14-F, i vet aquí, els resultats diuen que segurament s’hauran de tornar a entendre junts, refer ponts i cosir ferides. Si per davant de tot es tingués com a prioritat el que ha de fer i ser la política, que és treballar per les necessitats de les persones i del país, no és de rebut que a finals d’abril encara Catalunya no tingui govern. Hi ha una greu situació econòmica, social i sanitària que cal resoldre i afrontar amb urgència. Doncs per què no hi ha entesa? Per què no hi ha acord? Si hi ha veritable i sincera voluntat de pacte i acord no cal deixar passar tant de temps. Només ho explica el tacticisme partidista, potser no acabar de pair els resultats, la lluita per càrrecs i potser i per què no, els egos. Si la reconciliació acaba produint-se, que seria allò esperable, fa pensar que el camí comença amb dubtes, fragilitat i certa debilitat. Fa moltes legislatures que no s’havia assistit a dues investidures fallides d’un candidat a president. És tot un símptoma i avís per a navegants. Seria imperdonable que aquests esculls ens portessin a una repetició d’eleccions. Vull suposar que ningú les desitja. El país no es pot permetre estar tant temps en aquest bucle que s’ha instaurat, i amb missatges creuats entre els negociadors sovint poc esperançadors, tot i que formi part de l’anomenat joc de la política de postureig i escenificació. Mentrestant, el país es continua debatent entre la crisi econòmica i la pandèmia.
Una dada que no és menor, i no es pot fer cas omís sense alguna hora entrar en la seva anàlisi, és l’alta xifra d’abstencionisme que es va produir a les eleccions del 14-F. No es pot atribuir tot a la situació de pandèmia, ja que es van fer amb mesures de seguretat suficients. Segurament el cansament, desencís i allunyament dels ciutadans de la política, dels polítics i de les institucions hi va tenir també un pes no menyspreable.
Es fa doncs ja necessari, sense més dilació en el temps, tancar aquest llarg sainet i buscar els escenaris de pactes i acords que calguin a qui pertoquin i que facilitin formar govern. I si refer el malmès matrimoni polític de l’anterior legislatura no es veu possible, millor ser transparent i honest i anar a buscar nous acompanyants i socis. O explorar noves formes de mantenir un equilibri i començar a afrontar els reptes de govern que són molts: el procés identitari, el procés de país, i les polítiques territorials, sectorials i de govern que necessàriament hauran de tenir en compte el món rural.
I ara més que mai, atendre la delicada situació sanitària, social, econòmica i laboral dels catalans i catalanes. I per fer-ho més factible i sòlid el més important és sumar i no dividir. Pel bé de Catalunya i la seva gent vull creure que es trobarà una manera de sortir endavant.
{{ comment.text }}