De quan els arquitectes dibuixaven

Als seus 85 anys, l’arquitecte Emili Donato conserva l’energia creativa d’un jove. Dissabte era a Vic per inaugurar les dues exposicions simultànies dedicades a la seva obra, que es poden veure a l’Escola d’Art i al Temple Romà, la primera dedicada a la seva pintura i la segona als seus dibuixos d’arquitecte. Donato forma part d’aquelles generacions d’arquitectes que van començar a treballar sense el suport informàtic. Tots els projectes, des dels petits detalls fins a les perspectives generals, els havien d’imaginar amb un llapis a la mà. I no és estrany que molts, com el mateix Donato, fossin grans dibuixants. Al Temple Romà es mostra el resultat d’aquest procés creatiu, que mai no va ser pensat com a objecte artístic en ell mateix: “Són croquis de treball, a vegades feies quaranta o cinquanta dibuixos, i alguns els estripaves”, diu Donato. Com a molt, al final es feia un dibuix “ben fet” del projecte. L’exposició deixa entrar l’espectador en les entranyes de la gestació d’un projecte, però a la vegada el seu resultat és altament estètic. S’hi veuen esbossos de diferents projectes, des d’habitatges privats fins a equipaments escolars o sanitaris i també treballs fets per a Algèria als anys 70. Alguns no es van realitzar mai, com els del projecte del campus de Torre dels Frares de la UVic, per al qual es va presentar però no va ser finalment escollit. Crida l’atenció el resultat final del seu projecte de final de carrera, l’any 1959, sobre el Mercat dels Encants de Barcelona. Era un treball acadèmic, que no es va executar, però alguns elements de l’actual Mercat dels Encants –inaugurat l’any 2013, és a dir, al cap de més de 50 anys– recorden poderosament la idea de Donato, com la coberta de plànols trencats o la disposició en nivells.
La sala d’exposicions de l’Escola d’Art presenta la desconeguda faceta de l’Emili Donato pintor, una vocació que va sorgir abans que la d’arquitecte, i que el va portar a començar uns estudis de Belles Arts, que no va acabar. Ha pintat sempre, però: en els moments en què la feina li ho permetia: “Quan he tingut temps, a les nits”, explica. La seva és una pintura d’abstracció, en què les estructures, la construcció de l’espai, són en certa manera deutores de l’arquitectura. A l’Escola d’Art, a més d’aquestes obres, s’hi pot veure un recull d’altres treballs, des de la seva primera pintura o apunts de viatge. El poeta i arquitecte Joan Margarit, en un text de presentació de l’exposició, parla de “la lluita de l’arquitecte per parar els peus al pintor, quan feia arquitectura, i la del pintor per parar els peus a l’arquitecte, quan era la pintura l’obscur objecte del seu desig”. Dualitat, i a la vegada excel·lència en les dues disciplines.