El llegat d’un alcalde humanista cristià

Humanista cristià. Així s’autodefinia Jacint Codina Pujols (1943-2021), el que va ser alcalde de Vic durant 12 anys. La nit de dijous va morir després d’haver empitjorat el seu estat de salut, que l’havia portat a ingressar dotze dies abans a l’Hospital Universitari de Vic. La seva mort a 78 anys ha colpit a molts veïns de la ciutat, on l’Ajuntament va decretar dissabte, amb motiu del seu enterrament, dia de dol oficial i el balcó principal del consistori va lluir durant tot el dia un crespó negre. Amb el seu traspàs, polítics de tots els colors han reivindicat el seu llegat. Durant els tres mandats en què va governar la ciutat (de 1995 a 2007) ha deixat empremta amb molts projectes. El que segurament és més visible des d’un punt de vista urbanístic és el soterrament de la via del tren. Jacint Codina –a través de gestions fetes a Madrid amb Josep Antoni Duran Lleida (UDC) i el llavors ministre de Foment Rafael Arias Salgado (PP)– va aconseguir que els rails fossin soterrats al seu pas per la ciutat. En aquell moment, més enllà de Barcelona, hi havia poques ciutats a Catalunya que tinguessin la via del tren soterrada. L’obra, que es va executar entre els anys 2000 i 2003, va costar prop de 30 milions d’euros i va permetre el creixement de la ciutat cap a ponent. Una actuació d’aquesta magnitud només s’entén gràcies a la gran capacitat de negociació que tenia Codina i que li reconeixen tant els seus companys de partit com opositors. En uns anys d’expansió econòmica, “feia la sensació que hi havia actuacions que en molts casos superaven el pes polític i demogràfic que tenia la ciutat de Vic”, admet Josep M. Font, regidor d’ERC a l’oposició durant 16 anys (1991-2007). Font va ser testimoni de l’habilitat negociadora de Codina per arribar a acords a totes bandes: des del PP fins a Iniciativa, passant pel PSC i ERC. De fet era gairebé una necessitat perquè els tres mandats que va viure com a alcalde –tot i que era regidor des de 1979– sempre va haver de governar en minoria. Amb ERC i de la mà de Font, que va fer de pont amb el conseller Joan Manuel Tresserres, va aconseguir per exemple el finançament de la Generalitat per impulsar el teatre auditori de L’Atlàntida, que s’inauguraria l’any 2011. Després que l’any 2002 es detectés aluminosi a l’antic teatre Atlàntida del carrer Sant Fidel, Codina va projectar un equipament que havia de ser una referència cultural a la Catalunya Central en un moment en què es parlava molt de vegueries i capitalitats, recorda Ignasi Puig, que va ser primer tinent d’alcalde durant el tercer mandat de Codina (2003-2007). L’Atlàntida, al costat de la Universitat de Vic –reconeguda com a tal pel Parlament de Catalunya l’any 1997–, eren en l’imaginari de Codina com els dos pals de paller que situaven la ciutat al mapa de Catalunya. Però segurament si en algun àmbit va voler deixar petja Codina va ser en el social. “No oblidis mai que hi ha gent que té dificultats per pagar el rebut de les escombraries”, és un dels primers consells que va donar a Puig per afrontar el seu debut en política i que visualitza la seva sensibilitat pels més vulnerables. La decisió més arriscada que va prendre Codina en aquest sentit va ser la fusió d’escoles i l’aplicació del model Vic de redistribució dels alumnes nouvinguts en totes les escoles públiques i concertades de la ciutat. Va ser l’any 1997 i va haver de superar reticències de moltes famílies, però també del seu propi partit. Tothom li reconeix la valentia. Xavier Cervera (regidor de CiU de 1987 a 2003) destaca la capacitat que tenia Codina d’avançar-se als esdeveniments. Recorda una frase que l’exalcalde deia en aquell moment als seus companys de consistori: “Penseu que tot el que no invertim avui en ensenyament i benestar social, ho pagarem amb escreix d’aquí a 20 anys amb policia”. A Cervera li retorna la frase al cap cada cop que hi ha hagut incidents com els de les banlieues de París l’any 2005. Font, que creu que Vic va ser un referent a nivell de país amb aquella decisió, lamenta que avui dia no hi hagi continuïtat amb l’esperit impulsat per Codina i que hi torni a haver escoles públiques amb risc de guetització. Enric Castellnou, exdiputat de CiU i regidor de Vic de 1987-2007, posa l’accent en el fet que el projecte de la fusió de les escoles així com algunes polítiques de benestar social no es van saber explicar prou bé: “Es van mal interpretar o no es van explicar prou bé i algú va pensar que només s’ajudava els immigrants, quan no era així”, lamenta. Fos com fos, l’any 2003 Vic va veure com es convertia en el primer ajuntament en què una formació amb un discurs xenòfob, la Plataforma Vigatana de Josep Anglada, aconseguia representació al consistori. El projecte que personalment més va omplir Codina va ser el del complex de la gent gran d’El Nadal. Se’n sentia orgullós i de fet una de les últimes accions que va fer com a alcalde, l’any 2007, va ser firmar la venda d’un solar de la Fundació de la Santa Creu per finançar el complex d’El Nadal, format per la residència, centre de dia i pisos tutelats. Ho recorda bé Ramon Espadaler, que va ser regidor de CiU a Vic només dos anys, de 1999 a 2001, abans de fer el salt a la política nacional. Va estudiar models nòrdics d’atenció a la gent gran o en educació i es va envoltar d’experts que ideològicament potser eren molt distants a ell, però els va escoltar per dissenyar un model propi i innovador com el que es va aplicar a El Nadal i com el que anteriorment havia implantat en les escoles. “Era un visionari, sabia molt bé la ciutat que volia”, explica Espadaler, que admet que deu a Codina la seva trajectòria política. Tenia al cap com era la ciutat i com volia que fos el Vic del futur. En el primer aspecte hi feia molt que era regidor des del primer mandat democràtic, l’any 1979, i havia passat per gairebé totes les àrees de l’Ajuntament, des de Benestar Social i Esports fins a Urbanisme. Però també, com recordava sovint Enric Castellnou als seus companys de consistori, hi feia els seus horaris. A les 4 del matí cada dia ja era a l’obrador del forn Sant Miquel fent crusants: “Quan nosaltres ens llevàvem ell ja feia quatre hores que rumiava en els temes de la ciutat” i fins i tot havia tingut temps de passejar pels carrers per veure com avançaven unes obres o si hi havia algun fanal que no cremava bé. Pel que fa a la planificació de la ciutat, hi té molt a veure també el fet de ser diputat a la Diputació de Barcelona. Ho va ser 16 anys en dues etapes: de 1979 a 1991 i de 2003 a 2007. La Diputació li era “una font d’inspiració”, coneixia la realitat de municipis del cinturó de Barcelona, estava en contacte amb altres alcaldes i amb tècnics “bregats amb múltiples problemes i ell ho utilitzava”, explica Puig. Joan Lagunas, regidor d’ICV de 1995 a 2003, és més expressiu a l’hora de recordar els recursos econòmics que Codina va aconseguir per Vic i la comarca d’Osona com a diputat: “Era un munyidor de la Diputació, en va treure el que va voler i més”. Un altre dels seus rivals a les urnes, Josep Burgaya, regidor del PSC entre 2003 i 2011, en destaca aquestes qualitats: “Era honest, una bona persona i tenia un projecte de ciutat i de comarca”. Defensor del que en deia el model de ciutat-comarca, Codina va ser president del Consell Comarcal d’Osona de 1991 a 1995. Burgaya explica que va dotar de musculatura l’ens comarcal, va apostar per la comarcalització de diversos serveis i també per la millora de les comunicacions. L’exalcalde d’Olot i exconseller de Política Territorial Pere Macias recorda que va ser un ferm defensor de l’obertura de l’eix Vic-Olot. Una altra de les frases habituals de Codina l’ha recordat de nou aquests dies el líder del PSC i exalcalde de la Roca del Vallès, Salvador Illa: “Una bona oposició fa un bon govern”. Coincideixen tots els que han estat rivals seus a les urnes, el tracte de respecte i reconeixement de la feina de l’oposició. Lagunas explica com després d’una dura campanya electoral l’any 1995 les relacions van passar de ser dolentes a cordials fins a una bona amistat amb què es van acomiadar tots dos del consistori l’any 2007. Tot i l’aparent distància ideològica entre un i altre, van acabar arribant a grans acords de ciutat. “Compartíem la sensibilitat social, ell des d’una posició més social-cristiana i jo des d’una posició social de classe”, recorda Lagunas, una afirmació que entronca amb la que ha fet aquests dies l’exdiputat i exsecretari de CCOO Joan Coscubiela, comparant el compromís social de Codina amb el del sindicalista manlleuenc recentment traspassat Lluís Donoso. Burgaya i Font, candidats del PSC i ERC enfront Codina, corroboren el tracte cap a l’oposició. “Tenia coses que en política s’han perdut, era respectuós amb les visions diferents. Podies discrepar amb ell, fins i tot de forma vehement, però mai s’arribava a la desqualificació”, explica Burgaya. Font recorda la capacitat de Codina per escoltar les propostes de l’oposició i de recollir-les si servien per millorar els projectes. Va trobar en Unió Democràtica de Catalunya el partit que més responia a les seves idees demòcrata-cristianes. Tot i això era molt poc dòcil amb les estructures de partit i les instruccions jeràrquiques. Poc amant dels grans discursos públics, era en la distància curta on desplegava les seves millors habilitats. Una mà a l’espatlla, veu baixa per aproximar-se a l’interlocutor o un copet a l’espatlla i aquell riure interior per acomiadar la conversa. Recomanava a tots els que es volien dedicar a la política que no en fessin la seva forma de vida. Ell no va deixar mai de treballar a l’obrador del Forn Sant Miquel i aquest, precisament, va ser escenari de múltiples debats polítics de ciutat i negociacions. Un antic banc de fusta a l’entrada o al mateix obrador, segons la confiança de l’interlocutor, amb Codina ple de farina servien per tancar acords o posar al dia regidors del govern i l’oposició. Escoltava més que parlava, recorda Cervera. Però quan intervenia era per deixar anar una sentència raonada. Molta gent anava a demanar-li consells de tota mena: “Era brillant analitzant”, assegura Espadaler. Persona polièdrica, tenia uns coneixements en molts àmbits que sorprenien, recorda Ignasi Puig. Tenia una gran sensibilitat per la cultura. Va impulsar la polèmica reforma del Museu Episcopal de Vic, que va encarregar al despatx d’arquitectes de Correa i Milà, i que es va inaugurar l’any 2002. Va ser un gran defensor de l’obra i la figura de Josep M. Sert, però també de l’art més avantguardista. Admirava Josep Vernis i Josep Coll i Bardolet, i se sentia còmode amb la feina d’H, Associació per a les Arts Contemporànies. Àvid lector de la premsa econòmica, tenia uns amplis coneixements d’economia o també era un gran defensor de l’esport com a eina de cohesió i integració. Estava orgullós també del bosc del Puig dels Jueus, “un llegat verd per a les futures generacions”, el definia. Les polítiques pels infants també eren molt presents en les seves decisions, va voler que la cavalcada de Reis fos una referència a tot el país, i va impulsar el Mercat Medieval perquè gent de tot Catalunya gaudís de la ciutat. Tot i que va viure el procés d’independència allunyat de la primera fila política, Puig, que parlava sovint amb ell, no té cap dubte: “Va ser independentista declarat”. Cervera matisa, però, que tot i tenir un gran sentiment de país, “era prudent i assenyat, lluny de les estridències”. El tema de la llengua era intocable. Tothom recorda la contundent resposta quan la Guàrdia Urbana va fer l’any 1999 una protesta de parlar en castellà i forçar una negociació laboral: “Jo puc entendre qualsevol tipus de pressió, però amb la llengua no s’hi juga”. Tot i la seva implicació amb l’Hospitalitat de Lurdes i la Congregació dels Dolors i la seva arrelada fe cristiana, no feia doctrina de l’Església en públic. Portava a l’extrem la seva humilitat. “Qualsevol concessió a la vanitat no li encaixava”, explica Puig. Ara fa pocs anys quan va decidir casar-se ho va fer de forma molt austera i va dir que ho feia per l’Església no per donar exemple de res, sinó per donar testimoni del seu compromís i la seva fe. Durant els últims anys no ha volgut tenir cap projecció pública, ni tampoc ha volgut parlar mai de les desavinences i la pugna amb Convergència que van forçar la seva retirada el 2017. Per això diuen que va ser tan bon alcalde com exalcalde. Un exemple de la seva humilitat i la seva voluntat d’haver servit a la ciutat de forma altruista la reflecteix una frase que va dir a una de les seves persones de confiança ara fa uns dos anys: “Si d’aquí a 25 anys ningú es recorda d’en Jacint Codina, millor”. Ho té difícil. L’actual alcaldessa de Vic, Anna Erra, expressava en saber-se la mort que la seva empremta a la ciutat és molt present.

El llegat d’un alcalde humanista cristià

Remuntada de líder

“És important incloure la IA al currículum educatiu sense deixar de banda tot el que ens fa humans”

Suada i merescuda victòria a Cerdanyola

La IGP Llonganissa de Vic estén la mà als petits xarcuters

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Els Grillats guanyen el seu desè Carnaval de Torelló

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Bolca un camió a la C-17 a Tagamanent