“El valor del periodisme és la proximitat”

És significatiu, que el llibre comenci amb l’episodi d’una denúncia. A vostè el porta a judici un restaurant per un dels seus articles sobre Joc de cartes.
Si he de ser franc, és l’únic que he tingut, de procés judicial. I ho visc una mica com un fracàs davant d’altres articulistes als quals han denunciat moltes més vegades. Però també ho explico com un èxit: no soc mala persona ni em sento especialment còmode en aquest fangar. M’agrada provar-ho, ara ja he passat per això… i tampoc tinc interès que la meva carrera periodística continuï per aquí. Estic content que la gent, progressivament, hagi entès el meu to. Vaig a burxar, a vegades em puc passar de la ratlla, però no vaig a fer mal a ningú. Escric per explicar la meva circumstància, i en el cas d’aquest llibre, amb el país, amb Tarragona. Però ja que m’havien fet una denúncia, per què no explicar-ho? Lligava amb el títol, Periodisme de contacte, que és el periodisme local.

Que segons Miquel Bonet és “un periodisme amputat, que hi veu borrós” d’una banda. Però també, “sempre és la veu més fiable”.
Soc un mica neòfit en el món del periodisme, de fet fa poc que ho faig i més des de la perspectiva d’escriptor que fa opinió, cròniques o reportatges, però hi he conviscut. I he vist la feina que fa el periodisme local. Com a consumidor de notícies, ho era a partir del nivell nacional en amunt. Però quan entro en aquest món a través del periodisme local m’adono de com n’estava, d’equivocat. Que el valor del periodisme és la proximitat. I em sap greu perquè veig que té una crisi de reconeixement, tot i que no crec que desaparegui mai. Tornant a la pregunta inicial, sí que et falta perspectiva dels fets, però ho ensumes, ho toques. I això es nota.

El contacte, la proximitat, no ens porta a ser massa benevolents? No ens atrevim a ser incisius amb qui coneixem. O no tant com vostè.
Si hi ha vicis derivats de les relacions, jo encara no els tinc. Potser soc una mica ingenu, com el nen que diu el que li passa pel cap. Si d’aquí a 10 anys continuo en l’ofici, no sé si canviaré, espero que no! També hi ha el tema de les servituds empresarials, que en alguns casos pesa per les vinculacions amb institucions locals. Aquestes coses existeixen, i no podem ser ingenus, hi ha coses que segons a quin lloc no es poden dir.

El que explica de Tarragona o Reus, es pot aplicar a Osona o al Vallès Oriental?
Es van repetint esquemes: estructures de poder, personatges… Canvien els noms però en el fons el paisatge és semblant. I ho veig ara que estic de gira amb el llibre. Hi ha uns nuclis de catalanitat, ciutats mitjanes –normalment vingudes a menys– que acaben d’alguna manera absorbides per Barcelona, un imant que s’ho carrega tot.

Però podríem construir un ecosistema informatiu o cultural sense passar per Barcelona?
Hauria de ser així, però no ens n’hem sortit, de moment. No hi ha gairebé res que passi fora de Barcelona que tingui amplificació nacional. Fins i tot jo he hagut de passar-hi, ara pel llibre.

Els primers articles que recull, ens introdueixen en la realitat del Camp de Tarragona. Des d’altres llocs del país, creu que la desconeixem?
Tenia aquesta sensació i la confirmo. També he de reconèixer que jo ara soc a Osona fent aquesta entrevista i en sé quatre tòpics. Sí que és veritat que a TV3 es parla més de vosaltres o de l’Empordà que del Baix Camp. Fins i tot els famosos tarragonins que es veuen a la televisió nacional els pots comptar amb els dits d’una mà. Tot i ser la segona àrea metropolitana de Catalunya, costa que en surti gent amb projecció i que els coneguis com a tarragonins. En part és culpa nostra, no ens acabem de creure que existeix aquesta àrea en què viuen més de mig milió de persones.

Reus també l’hi inclou, és clar… ho dic per la rivalitat amb Tarragona.
Estan separats per 13 quilòmetres. Són dos barris d’una mateixa ciutat, però això no ho pots dir ni a Reus ni a Tarragona. Aquesta idea dita ara a l’engròs, l’he intentada articular de diverses maneres, però no cola.

Tarragona. “Un gresol de guilladura i hedonisme forjat durant segles.”
Hi ha molt pes de la història, però molt poc de la responsabilitat històrica. Com si tingués la ciutat un etern complex de Peter Pan. Era la capital de la meitat de l’imperi! I amb els segles, encara s’havia anat mantenint un cert poder, fins fa quatre dies, per l’arquebisbat. Poder que s’ha anat perdent, a mesura que perdia influència l’Església catòlica. Els tarragonins no en són gaire conscients, no hi ha voluntat de pertinença a aquesta entitat històrica. No em sembla ni bé ni malament però ho observo.

Posa com a exemple la nul·la reacció quan els van construir una estació de l’AVE lluny de les ciutats, entre Perafort i La Secuita.
No. Tothom ho va donar per natural: és el que ens toca, som uns pàries, uns catalans de segona. I és exactament el mateix que fa tres anys amb l’accident d’Iqoxe. Ho expliques en algun altre lloc del món i no et creurien, que una explosió fa saltar una planxa i mata una persona que vivia a dos quilòmetres de distància. Si no vius allà, no entens com la població ho pot admetre.

I com és que s’admet, doncs?
A vegades comparo la petroquímica amb el Vesu-bi, i que nosaltres fóssim Nàpols. Un fenomen natural amb què has de conviure i un dia pot petar. Però l’has d’acceptar perquè té una contrapartida en forma de progrés econòmic i social. Tot això és veritat, sí, i mig Camp de Tarragona en viu. Però la petroquímica, a diferència, del Vesuvi, pot posar mitjans perquè segons quines coses no passin. El que va succeir a Iqoxe era perfectament evitable. I el llibre que acaben de treure Toni Oresanz i Rafa Marrasé ho confirma. Hauríem hagut d’estat pendents del judici d’aquest cas, jornada a jornada, com ho vàrem estar del del Procés… almenys els tarragonins!

I Reus? En parla com d’una ciutat autosatisfeta, contenta de ser ella mateixa. I vostè n’és.
En parlo amb propietat! Seria el contrari que a Lleida, que tenen el que jo en dic lleidatanitat fràgil, a la més mínima surt el baix concepte que tenen d’ells mateixos. Però a Reus qualsevol cosa insubstancial que fan és com si haguessin de canviar el món. I estan vivint de les rendes del Reus, París i Londres, encara que des d’això hagin passat 170 anys. És una ciutat semblant a Manresa, Igualada, Vic o Granollers. Girona ja seria una mica com Reus. Com que jo divideixo el país entre Barcelona i la resta, m’agrada fixar-me en la resta. I t’adones que no som tan diferents. Tot això té una textura literària i periodística que crec que s’ha d’aprofitar.

Tornem al periodisme, després del viatge pel país. Parla del periodisme cultural, i del periodisme esportiu. Dos mons a part en la redacció?
Si, però el periodista cultural o l’esportiu de la premsa de proximitat són figures que no es poden donar en l’àmbit nacional. El cultural, que es mou per aquella motivació i entusiasme, quan és jove i arriba a la redacció. Normalment, és gent molt capaç, però que no confronta gaire bé les seves ambicions amb la realitat. I curiosament, van sortint noves generacions i el clixé es va repetint.

Es desenganyaran?
Tots, un rere l’altre!

L’esportiu, a casa seva o a casa nostra, haurà de parlar d’hoquei. O de hockey, com s’havia dit sempre i es continua dient a llocs com Reus.
Hockey, allà sempre, no es diu hoquei. I aquest esport és una altra demostració que el país té una continuïtat en ciutats petites o mitjanes: Vic, Reus, Igualada, Vilafranca, Lleida… La lliga, bàsicament, és entre els seus equips i el Barça, que és el que venia a buscar els jugadors bons de tots els altres. La imatge del país que tinc al cap és aquesta! Tot i que algunes vegades a les pistes trèiem el pitjor que tenim com a catalans [riu]. Podia ser molt bèstia i fins i tot molt reprovable, però alhora era una catalanitat molt genuïna.

Entrem al capítol Joc de cartes. Els seus articles de cada programa són dels que l’han fet conegut més enllà del Camp de Tarragona. Després de cada episodi, les xarxes esperant que sortís el comentari del Bonet. D’on va sortir, la idea?
Primer, del fet que no em podia creure que s’escarnís d’aquesta manera tot un sector com el de la restauració. I que, a més, encara tinguessin la barra i les galtes de dir que ho feien pel bé de la gastronomia catalana, quan l’estaven enfonsant i deixant la gent tan malament com podien. Ho guionitzaven. Anaven a buscar la gent que passa per un mal moment. Quan hi van és perquè els seus negocis estan en una situació delicada. En el fons són carronyers, i ho disfressen de reivindicació. Doncs si podien fer això amb el seu programa, jo podia fer el que he fet amb els meus articles. Fer espectacle de l’espectacle d’ells.

Era conscient algun cop de passar-se de rosca?
Molts. Ho escrivia a la nit, mort de son. Sí que al final t’ho passaves bé i et senties satisfet de veure’n el ressò. Ara ho rellegeixo i veig que els articles encara s’aguanten i són divertits. Però una de les raons d’aquest Periodisme de contacte era també mostrar que les crítiques de Joc de cartes són una part petita del que faig. En els últims modulava una mica el que més se m’havia criticat, que posés noms de persones o de restaurants perquè al fer una cerca de Google no sortís primer de tot el que jo n’havia escrit. Fora del context, no s’entenien.

Però n’hi havia d’altres, i molt indignats, que el posaven verd pel que deia de les ciutats.
Amb les persones he intentat ajustar-ho, però amb les ciutats, no! I he tingut episodis que… en fi! El meu editor m’explica que a Badalona no es pot trobar el llibre per culpa del dia de Joc de cartes. A Olot, tampoc es va saber entendre… Però quan sortien casos d’aquesta gent que s’erigien en defensors de la seva ciutat, a mi em feien venir ganes d’afegir més llenya al foc.

També és crític amb el seu propi entorn… no diré allò de territori, que és molt lleig.
Això del territori no ho suporto… I sí, diria que he tractat tothom igual de malament. Soc equànime!

El problema és que no entenem des d’on es fa l’humor, des de quin registre se’ns parla?
Estic dividit amb mi mateix. Hi ha dies que penso que hi ha molta gent analfabeta. I altres que intento ser més comprensiu i penso que és un problema d’atenció, com el que tenen alguns nens. No és que siguin rucs, és que tenen moltes coses al cap, molts inputs i continguts que lluiten per tenir la nostra atenció durant mig minut o un minut des del TikTok o de l’Instagram I entre tot això, encara no se sap per quin miracle, la lletra impresa continua tenint un cert pes… cosa que per a mi és un misteri. Ara bé, quan ets tu tot sol davant d’un text, si no hi poses una mica d’atenció de la teva part i només surfeges per sobre les lletres és molt probable que t’enfadis quan veus que no t’està dient exactament el que voldries.

Busquem que l’articulista ens confirmi allò que ja pensem?
El més fàcil és anar a buscar el que vols llegir, que és el que fa la majoria. Et lleves al matí, no saps què pensar d’un fet i te’n vas a aquell articulista de la teva corda que t’estructurarà el pensament. I després si surt a la conversa a l’hora del cafè, podràs opinar. Però si surt d’aquesta línia, potser tu t’has d’adonar quan hi ha un to sarcàstic, satíric o irònic. Voldria pensar, sense ser pretensiós, que amb aquest to en què escric col·laboro a mantenir l’atenció del lector desperta. I dir-li que dues persones podem pensar A i B sobre el mateix tema, i això no ens farà millors o pitjors.

Estem perdent la capacitat de saber captar això, la ironia o la sàtira?
Són mecanismes que fa més de dos mil anys que existeixen, que no me’ls he inventat jo. Però que amb aquesta simplesa de les xarxes, del blanc i negre, correm el risc de perdre’ls. Arribarà un moment que perdrem tots els grisos.

A Catalunya teníem tradició de bon periodisme, i a vegades satíric. Formen part dels seus referents?
Jo m’he emmirallat en el periodisme nord-americà de Gay Talese, de Truman Capote… pot semblar una resposta una mica pedant. I aquí, als anys 30 del segle passat, ja hi havia gent que feia això: en Josep Pla amb els seus retrats, o en Sagarra. Feien un periodisme narratiu que a mi m’agrada, i no eren maniqueus. És clar que tenien el seu programa, la seva ideologia, però almenys t’ajudaven a crear-te les teves opinions a partir dels fets.

El secret del periodisme és tan senzill com anar a un lloc, mirar el que passa amb ulls crítics i explicar-ho al lector?
Ja li ho poso més senzill i tot. Amb ulls crítics, no, amb ulls! Perquè si comença a buscar periodistes que vagin als llocs, en trobarà pocs. Una cosa tan senzilla com això. Mirar i escoltar, i amb això a vegades ja tens la crònica. Fer-ho… i que t’ho paguin, és clar!