Els fortins de la vall de Ribes

Entre els anys 1944 i 1954, la vall de Ribes va ser literalment foradada per construir-hi fortins que formaven part d’una línia de defensa del Pirineu. El pas del temps i la força de la natura va anar esborrant el rastre d’aquests testimonis de la postguerra, fins que el pacient treball de Carles Puncernau, un enginyer químic jubilat apassionat per la història, els ha rescatat de l’oblit. El llibre Els fortins de Franco a la Vall de Ribes (MMV Edicions), que divendres passat es presentava al municipi, documenta fins a 152 construccions de la que es va anomenar Línea P, una de les empreses més absurdes del règim franquista. L’agost de 1944, l’Estat Major de l’exèrcit espanyol va dictar una ordre per fortificar el Pirineu. “La dictadura, i el dictador, van tenir una de les seves paranoies: reforçar la frontera davant d’un hipotètic enemic”, explicava divendres l’historiador Joaquim M. Puigvert, professor de la Universitat de Girona. Des que va començar la Segona Guerra Mundial, Franco havia temut que l’Alemanya nazi –tot i ser aliada– decidís tirar pel dret i envair Espanya per apoderar-se del penyal de Gibraltar. Més endavant, quan el conflicte va donar el tomb, el temor era un altre: que els aliats ocupessin un país amic de Hitler i Mussolini. En qualsevol cas, el dictador pensava que una atapeïda xarxa de fortificacions podia ser suficient per parar el cop: 10.000 búnquers al llarg dels 500 quilòmetres de frontera pirinenca. “La divisió és fàcil: cada 50 metres, un fortí”, diu Puncernau. Els treballs de construcció es van allargar durant deu anys, fins al 1954, tot i que des de 1947 ja s’havien alentit. La Guerra Freda havia començat, i Espanya es convertia en aliat dels Estats Units i bastió contra el comunisme. Ja no hi havia por de rebre una invasió aliada pel Pirineu. Enrere va quedar tot allò que s’havia construït de la Línea P, que a Catalunya es coneixia també com a línea Gutiérrez, no se sap ben bé per què. En tota la vall de Ribes s’haurien hagut de fer 900 fortins, i n’hi havia 285 de construïts. Un 32% del total previst. “S’havien fet per preveure un enemic hipotètic que mai no va acabar d’arribar”. A la vall de Ribes –de fet, a tot el Pirineu– mai no se’n van armar. A la immensa majoria, no s’hi van posar ni les portes. “Tal com es van aixecar, es van aparedar”. Òbviament, els fortins havien de protegir punts estratègics de comunicació. En el cas de la vall de Ribes, l’accés per la collada de Toses. “Si hi hagués hagut una invasió, Franco ja donava per perduda la Cerdanya, la línia de defensa era la collada”. També n’hi havia per vigilar el coll del Pal, venint de Camprodon. Dels 152 fortins estudiats per Puncernau, n’hi ha 112 al terme de Ribes, 27 en el de Campelles i 11 en el de Pardines, a més d’un que cau en terme d’Ogassa i un altre en el de Vilallonga. S’estructuraven en xarxa, agrupats en els anomenats Centres de Resistència (CR). Cada CR era responsable de controlar un sector, i en la part estudiada de la vall de Ribes n’hi havia 6: l’Obaga, Campelles, serra Cavallera, Mas Conill, Ribes i coll de Pal. Puncernau, que resideix a Banyoles i freqüenta Ribes per motius familiars, va quedar sorprès al veure que eren “veritables desconeguts” fins i tot per la gent de la mateixa vall. Tot i això, va trobar gent com Joan Casals, Maiol, “que me’n va ensenyar 45 de fets i fins i tot forats on n’hi havia algun de projectat”. Els testimonis orals i les visites a l’Archivo General Militar, a Àvila, li van permetre anar completant el mapa, situar cada fortí, fotografiar-lo i anotar-ne les coordenades. N’hi ha dos que són al mapa, però se li han resistit sobre el terreny. “Convido els presents a intentar localitzar-los”, va dir el dia de la presentació. Les construccions eren fetes amb formigó i no han tingut cap desgast. No és estrany, doncs, que presentin un bon estat de conservació. “Hem de considerar que formen part del patrimoni?”, es pregunta el professor Puigvert. Ell considera que sí, perquè no hi ha dubte “que formen part de la història de la vall, de Catalunya i d’Europa”, i permeten “recordar a les futures generacions la ideologia militarista de la dictadura, per no banalitzar-la”. Tot i abandonar la construcció, l’exèrcit va tenir cura de la línia defensiva fins molts anys més tard. Consten inspeccions fetes els anys 1973 i 1981, aquesta la darrera. Després es van desafectar i els propietaris que els tenien als seus terrenys en van poder fer el que volguessin. Alguns pagesos els van colgar, altres hi han guardat eines o els han donat molts altres usos. Per la seva situació estratègica, n’hi ha que tenen unes vistes excel·lents, i Puncernau creu que es podrien fer rutes per visitar els més accessibles. L’alcaldessa Mònica Santjaume li pren la paraula: “Condicionar l’accés no és complex, fer una ruta visitable sí, però aquesta és la nostra intenció”. El llibre és el primer pas en aquesta direcció.

Els fortins de la vall de Ribes

La guia d’activitats per al cap de setmana

Segona medalla, ara de bronze, per a Oriol Cardona als Jocs Olímics d’Hivern

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest divendres, 20 de febrer?

El Parlament es compromet a aportar finançament a la unitat de convivència de Sant Vicenç

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Els Grillats guanyen el seu desè Carnaval de Torelló

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu