Les últimes dades disponibles encara deixen molts dubtes sobre la veritable voluntat de l’Estat espanyol de complir amb el seu compromís d’inversió en recerca, desenvolupament i innovació. Malgrat el fort increment que es va produir el 2021, que són les últimes dades difoses, els 17.250 milions d’euros que es van destinar a aquest concepte representen un 1,43% del PIB. El compromís europeu és que s’hi destini un 2%. Queda un llarg camí per recórrer i els dubtes sobre la disposició a fer-ho són més que raonables. Com que a Catalunya, encara que una mica millors, les dades són similars, les conclusions són aproximadament les mateixes. Com a informació, a Catalunya la inversió en recerca i desenvolupament és de prop de 4.100 milions d’euros, i el pes sobre el PIB està al voltant de l’1,67%.
El 2021, el creixement va ser notable, un 9,4% més de recursos destinats a recerca i desenvolupament que el 2020. Però convé introduir matisos que relativitzen aquest increment. El primer és que, com que el PIB també va créixer, l’augment de la despesa en recerca va tenir una incidència escassa: de l’1,41% de 2020 es va passar a l’1,43% el 2021. El segon és que durant el 2020 s’havia produït un estancament notable en activitats de recerca i, per tant, el punt de partida era prou baix. I per no afegir extensió als matisos, encara convé remarcar-ne un tercer i últim: el 2021 una part significativa dels fons destinats a recerca i desenvolupament surten de les primeres injeccions de diners provinents del programa Next Generation.
Les dades provenen dels càlculs de l’Institut Nacional d’Estadística, i la Fundació Cotec, que es dedica al foment de la innovació com a motor de desenvolupament econòmic i social, les ha utilitzat com a base de l’informe anual sobre l’evolució de l’esforç econòmic en recerca i desenvolupament a l’Estat. L’anàlisi deixa Espanya en una posició millorable respecte dels seus socis europeus. La mitjana de pes de l’R+D en el PIB dels països europeus és de gairebé un punt més que el resultat espanyol, un 2,3%. I els registres estan lluny del 3,5% de Suècia o Bèlgica, o dels índexs superiors al 3% d’Àustria, Alemanya o Dinamarca. Fins i tot estan per sota dels d’Estònia, Portugal o Grècia.
Els registres indiquen que els països més avançats en inversió en R+D són també els més productius. La relació directa entre recerca i productivitat està prou analitzada teòricament i també empíricament. La necessitat d’avenços en productivitat i en formació del personal també són presents en la política. El que és constatable és que en aquest últim àmbit la presència és més perceptible en els discursos que en els pressupostos. Perquè un dels fets constatables és que la inversió en R+D és més pública que privada. Això no és dolent, però el diferencial s’eixampla. L’any 2021, l’aportació empresarial a la innovació va créixer un 10,6% i això és més que el 7,8% que va créixer l’aportació pública (governamental i universitària).
Molts dels indicadors econòmics que el govern assenyala com a positius en els últims mesos tenen més a veure amb la incorporació de personal a la vida laboral que amb la productivitat. Que hi hagi més persones treballant és, òbviament, positiu. Però aquesta dada per ella mateixa no acredita ni la qualitat dels llocs de treball que s’estan generant ni si millora l’aportació mitjana a la riquesa general de l’Estat. Si, com apunten la teoria econòmica i la constatació empírica, la productivitat creix al costat d’una inversió més gran en recerca i en formació dels treballadors, es pot concloure, de nou, que l’Estat té un llarg camí per avançar. Actualment, s’inverteix en recerca un 44% menys que la mitjana de l’eurozona i un 4,2% menys en formació dels treballadors, segons dades de la fundació de caixes d’estalvis.
Davant d’aquesta situació es fa difícil entreveure que la confluència amb la resta d’Europa sigui immediata. De fet, la Fundació Cotec ja adverteix que, encara que s’anessin produint creixements en inversió en recerca i desenvolupament com el que es va donar el 2021, no es compliria la previsió del govern espanyol que aquest pes arribaria al 2,15% l’any 2027. Per aconseguir aquest objectiu, el creixement anual mitjà hauria de ser del 12,5%, i això implica que els fons destinats a innovació, sumats els públics, els privats i els d’universitats, s’hauria de doblar respecte de l’actual. Cotec considera “inabastable” aquest objectiu.
Un 2% del PIB és només una fita per a la innovació a l’Estat, i costa déu i ajuda arribar-hi, fins al punt que els que en saben, com la Fundació Cotec, consideren que és impossible arribar-hi en l’horitzó temporal que havia assenyalat el govern tot just fa dos anys. Hi ha un altre compromís del 2% del PIB, més impopular per cert que el de la recerca, el que l’OTAN demana als estats que destinin a defensa en els pressupostos generals. I vet aquí que aquest any el pressupost de Defensa creixerà un 25%, en el camí que aquest 2% arribi entre 2027 i 2029. No cal ser endeví per avançar quines partides arribaran abans a representar un 2% del PIB, si les militars o les d’innovació. Costarà més explicar, científicament i empíricament, com contribueixen les primeres, les militars, a l’avenç del desenvolupament econòmic i social.
{{ comment.text }}