Just abans del confinament el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar concedir la Creu de Sant Jordi a 15 entitats i 30 personalitats, entre les quals hi ha la pilot de motos establerta a Seva Laia Sanz. Els mèrits de l’esportista de 34 anys nascuda a Corbera de Llobregat són “una carrera brillant en un àmbit extraordinàriament competitiu” i la projecció internacional del seu palmarès, que “l’ha convertit en una ambaixadora de Catalunya i de la seva tradició esportiva”.
S’esperava rebre la màxima distinció de la Generalitat?
No, gens. Quan em van trucar per dir-m’ho em vaig quedar molt sorpresa i una mica en estat de xoc.
Què representa per vostè?
És un honor, perquè sempre estic molt orgullosa de dir que soc catalana allà on vaig. Rebre la Creu de Sant Jordi és una cosa que no m’hauria imaginat mai quan vaig començar.
De moment, però, no hi ha data per recollir-la.
No, em van dir que no se sap quan les donaran però això és el de menys. A mi saber que me la donen ja em va fer contenta i ara el més important és que aquesta situació acabi com més aviat millor pels afectats i els sanitaris.
N’ha rebut molts, de guardons, per la seva trajectòria. Els recorda tots?
Han estat molts. Potser els més destacats van ser quan em van fer Filla Predilecta de Corbera, les dues vegades que he estat Millor Esportista catalana i també les dues que ho he estat a la gala del Mundo Deportivo. Aquestes últimes, sobretot perquè volen dir constància. Rebre reconeixements no és el mateix que guanyar títols, però són una ajuda a la motivació i donen un plus d’energia.
De títols també n’ha guanyat molts. En té 13 de mundials, 10 d’europeus i 6 de Nacions de trial, però també 10 com a millor Fèmina al Dakar, 5 de mundials d’enduro, 4 medalles d’or d’enduro als X-Games i una de plata. Es diu ràpid, però són molts anys de feina…
L’any 2000 vaig guanyar el meu primer mundial i ja fa 20 anys d’això. Em fa estar molt orgullosa i contenta veure tot el que he fet. Em vaig fent gran, però continuo tenint motivació.
N’hi ha algun de més especial que els altres, de títol?
Es fa difícil triar perquè són moltes experiències, totes diferents però totes omplen. El novè lloc a la general del Dakar el 2015 o l’onzè de l’any passat, que vaig estar malalta i tres mesos de baixa i vaig patir molt, són molt especials. Però tots els títols de trial tenen les seves coses i en tinc molt bons records.
Va començar de molt petita a fer trial.
Sí, perquè el meu pare i el meu germà gran en feien. Si el meu pare hagués anat en cotxe probablement hi hauria acabat anant jo perquè és el que veus de petita a casa. A mi no va fer falta que m’incitessin per anar en moto perquè era molt moguda i m’agradava molt. Tota la setmana esperava el cap de setmana per anar-hi. Amb 4 anys vaig començar sola i amb 6 vaig fer la primera cursa de trial al meu poble.
Però després de molts èxits en el trial va decidir fer el salt a l’enduro i al Dakar. N’estava cansada?
És estrany, perquè el Dakar i el trial no tenen res a veure. El Dakar sempre m’havia cridat l’atenció per la tele i després de molts anys guanyant en trial vaig arribar al meu límit competint amb els nois i necessitava noves motivacions. Vaig voler provar l’enduro i després gràcies als bons resultats en trial vaig aconseguir bons patrocinadors per al Dakar. És una cursa que té alguna cosa màgica i hi vols tornar. Ja hi he anat 10 vegades i les he acabat totes 10, però si quan vaig començar m’haguessin dit que arribaria fins aquí i formaria part d’un equip professional i aconseguiria bons resultats no m’ho hauria cregut.
Molts la veuen fent ara el salt als cotxes. S’ho planteja?
És un pas que m’agradaria molt, però no és fàcil. Hi ha pocs volants i tots els que hi ha són pilots de primeríssima línia o gent amb bons patrocinadors. Però qui sap? Tampoc m’havia imaginat mai ser on soc ara, així que s’ha de somiar una mica.
I s’imagina la seva vida lluny del motor?
No massa. Sí que m’imagino que algun dia no hi dedicaré tantes hores com ara, però és la meva vida des dels 4 anys i des dels 17 que m’hi dedico al 100%.
Justament el motor va ser el que la va portar a Osona. S’hi sent com a casa?
Sempre m’havia agradat perquè hi venia a fer trial i a entrenar i a Seva hi he trobat un lloc molt tranquil, amb molt bon ambient i on la gent em va acollir molt bé. Hi visc des del 2012 i m’agrada molt poder sortir de casa amb moto o bicicleta i també la proximitat amb Barcelona quan hi he d’anar.
Aquests dies, com la resta de població, però, no pot sortir de casa. Què hauria d’estar fent un dia d’aquesta setmana Laia Sanz si no estigués confinada?
Ara hauria arribat d’Abu Dhabi a fer el primer ral·li de la temporada, però tinc una lesió a les mans i també em va bé per curar-ho. Intento mantenir una rutina d’aixecar-me d’hora i entrenar als matins i a la tarda jugo a la Play, llegeixo, miro pel·lis, endreço… Estic molt mentalitzada i crec que hi estarem força dies. Per sort, tots els esportistes estem en igualtat de condicions i no cal posar-se nerviós. Sap greu pels malalts i el personal sanitari. Nosaltres estem a casa i ho tenim tot.
La situació afectarà tota la temporada…
No se sap res, però segur que sí. Probablement alguna cursa es mourà a finals d’any però la situació econòmica de després també ens afectarà els patrocinadors. Ara la prioritat és el tema sanitari, però després serà complicat.
Abans del confinament era també una de les protagonistes de la campanya de la Secretaria General de l’Esport per promoure l’esport femení. Hi ha molta gent que encara s’està perdent la meitat de l’espectacle?
Estic segura que totes les que hi vam participar ho vam fer molt a gust, perquè totes hem patit discriminació i sobretot jo en el món del motor. Per sort les noies que comencen ho tenen molt millor que fa uns anys. Ara tenen ajuda de les marques i s’ha professionalitzat.
La seva figura hi deu haver ajudat.
Vull pensar que sí, que el meu pas pel món del motor hi ha ajudat. D’una banda, a fer veure als pares trialeros que les seves filles també poden anar en moto i de l’altra, contribuir a canviar la mentalitat de les noies perquè abans semblava que no podies arribar a tenir un bon nivell. Jo vaig ser “un bitxo raro” i ara són moltes més les que competeixen. Anem més lents que altres esports de masses com el futbol, però anem fent. M’alegra veure que hi ha hagut aquest canvi.
