La periodista Olga Viza acaba de rebre el Premi Nacional de Comunicació, que concedeix el govern de la Generalitat en reconeixement a tota una trajectòria de 45 anys d’ofici, en bona part dedicats a l’actualitat esportiva. A la tardor, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ja li havia lliurat el Premi Ofici de Periodista de 2022. Des de fa una dotzena d’anys, està instal·lada a la Garriga. Amb 64 anys, continua treballant i col·laborant amb diversos mitjans. I, sobretot, aprenent perquè assegura que l’important és continuar aprenent cada dia.
Acaba de rebre el Premi Nacional de Comunicació en reconeixement a la seva trajectòria de 45 anys en el món del periodisme. Contenta?
Rebre una distinció d’aquesta mena, a casa, a la Generalitat… Què vols que et digui, em va impactar i em va encantar! Quan em va trucar la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i em va demanar si ho acceptava i que no ho digués a ningú perquè encara no s’havia fet públic, li vaig dir: “Perdona, consellera. M’ho diré a mi mateixa moltes vegades per acabar de creure-m’ho.”
El Col·legi de Periodistes ja li va concedir el Premi Ofici de Periodista 2022 en considerar-la “una referent de la informació esportiva i un clar exemple d’adaptació als diferents llenguatges periodístics”. Guardons que venen de companys de professió fan més il·lusió?
Aquest premi ja m’havia omplert absolutament. Que els meus companys periodistes pensessin en mi, em va semblar meravellós. Era la primera vegada que parlaven de la meva trajectòria.
No havia pensat en tots aquests anys d’ofici?
Mai miro enrere i els premis em van fer girar el cap. No porto el compte dels anys. Sempre deia, “uns 40”. I, llavors vaig fer el compte: 45!
Els premis li han ajudat a donar valor a la feina feta?
Valor n’hi he donat sempre. A la motxilla, sé que porto aprenentatges, sensacions, coneixements, personatges i moments que m’han modelat a mi i la meva manera de fer. L’important sempre és: “Què puc aprendre ara?” Sempre em faig aquesta pregunta i em puc il·lusionar tant amb una cosa petita com amb una de grossa.
I encara hi ha coses per aprendre?
Qui no té per aprendre? Cal ser-ne conscient i, a mesura que saps més coses, saps que n’hi ha moltes més encara per aprendre.
Fa il·lusió que es valori una periodista que ha dedicat bona part de la trajectòria als esports?
Absolutament. Al Col·legi de Periodistes, va ser una oportunitat genial seure al costat de gent que estimo i admiro com en Jordi Basté, en Ramon Besa, la Danae Boronat o el mateix degà del Col·legi, en Joan Maria Morros. Els vaig dir que em sento molt orgullosa del meu ofici i d’haver-ne après fent periodisme esportiu. El periodisme esportiu aglutina tot el que, després, he trobat a altres àmbits. Hi ha una passió extraordinària però també hi ha interessos, conjures, incerteses, guanyadors i perdedors, personatges extraordinaris… Hi vaig aprendre a tenir distància. Soc del Barça però si perd vergonyosament davant del Reial Madrid, a l’hora d’explicar-ho hauré d’agafar distància i explicar que el Reial Madrid ha anul·lat el Barça. Un periodista ha de tenir distància.
Això passa en periodisme actual?
Des de fa anys, és una altra història tot i que no per a tothom. Abans, era un sacrilegi dir de quin equip eres però els temps han canviat. Ens hem posat la bufanda i hi ha gent que fa periodisme de trinxera. Econòmic, polític o esportiu però de trinxera. Crec que és bo que tu llegeixis una crònica i no puguis saber si el periodista que l’escriu és del Barça o de l’Espanyol.
Aquest periodisme més militant és bo o dolent?
És rendible per a les empreses perquè crea una comunitat d’espectadors, oients o lectors fidels.
L’audiència i els beneficis acaben marcant el periodisme que es fa?
Encara hi ha molt bon periodisme objectiu. Amb la crisi de 2008, la independència del periodisme es va malferir. Els mitjans de comunicació les van passar molt magres. Calia pagar nòmines i això té una incidència en allò que expliques. No criticaràs la persona que paga les nòmines del teu diari. S’ha acabat el temps dels empresaris cent per cent de comunicació, que entenen la comunicació i hi han posat els diners. Els periodistes, tots, se senten independents. Una altra cosa és que sempre puguin fer allò que volen.
Les xarxes socials i la necessitat d’estar constantment publicant informació i de voler ser els primers fan més mal que bé?
Sempre hi ha hagut gent que s’ha barallat per ser la primera però la segona ha estat millor. Les xarxes donen una sobredosi d’informació. Tinc la sensació que la gent està sobreinformada, mal informada i més entretinguda que informada. La crisi també es va carregar la informació neta.
L’opinió ha passat al davant de la informació?
L’opinió ocupa gairebé tant espai com la informació. L’opinió és més barata que enviar una persona a Ucraïna per fer una informació. Hi ha molta opinió, massa. Tot i que hi ha opinions meravelloses.
Cal ser on passen les coses?
El periodisme ha de ser als llocs. No és el mateix informar d’una cosa des d’aquí que ser on passa. La pandèmia i la crisi ens han allunyat del lloc de la notícia. Sortosament, hi estem tornant i es nota.
La precarització laboral també fa mal?
Absolutament. No m’agrada mirar gaire enrere però, abans, ser metge, mestra, periodista o altres oficis tenia una consideració laboral digna. Això s’ha acabat. Hi ha gent jove que vol ser periodista i que veu que hi dedica 12 hores al dia i li acaba costant diners. Això no pot ser. La precarietat es carrega il·lusions, voluntats, actituds, qualitats…
És difícil de trencar.
Hi ha empresaris que fan el que poden. No ha de ser fàcil ser empresari de comunicació avui.
I com veu el futur del periodisme?
Sempre serà necessària la figura d’un periodisme que verifica, contrasta, que explica les coses, que separa el gra de la palla, que vigila el poder i que dona les eines a la gent per tenir opinió. Perquè d’això es tracta. Això sempre serà necessari i continuarà passant.
Fer bon periodisme és car.
És molt car! Però surt molt més car que la societat no estigui informada. Quan feies una connexió des de Washington o Nova York, eres conscient que cada paraula que deies havia de tenir un valor perquè aquella estona de satèl·lit costava molts diners. Ara, les tecnologies ho han fet més assequible.
L’esport femení està de moda. Li falta encara per arribar al nivell del masculí?
Depèn de quin esport.
Al futbol?
Fa pocs dies les jugadores del Barça s’agafaven elles mateixes les medalles de campiones de la Copa de la Reina d’una caixa.
Què va pensar?
Em va confirmar que hi ha part dels directius que fan les coses a contracor. Veníem de veure les festes a l’equip masculí a la Supercopa jugada a l’Aràbia Saudita. Poden dir que és el protocol. Doncs que el canviïn! Dignitat! És una competició low cost o de què estem parlant? El tennis ha anat per endavant. S’ha aconseguit que els grands slams tinguin la mateixa dotació econòmica però no en tot el circuit. El bàsquet també ho ha fet molt bé, com sempre.
Tampoc està al mateix punt mediàticament?
Encara, no. Faran el partit de futbol però la inversió, la cura… El futbol ha tingut un canvi molt ràpid en dos anys. Però, per exemple, l’Alexia Putellas hi ha un 54% de gent a l’Estat que no sap qui és. En Pedri o en Vinicius tothom sap qui són. Amb tot, l’esport femení ja té referents. Ara és qüestió de cultura i educació.
Hi ha el risc de fer marxa enrere?
No. Però encara hi ha tics.
És bo que aquest esport femení l’expliquin dones periodistes?
M’és igual. Per mi l’important és que ho expliquin amb rigor i serietat i que qui ho faci tingui coneixement.
{{ comment.text }}