“Hi ha qui creu que la recerca està per sobre de tot, jo no”

Podríem començar amb la mateixa pregunta que li vam fer al seu antecessor. Què el va fer decidir a presentar-se a la convocatòria per a rector de la UVic-UCC? No és fàcil de respondre. El que porta a venir aquí un professor ja veterà, amb un nombre considerable d’anys dedicat a aquesta feina, és que la UVic-UCC té una singularitat per als professors que encara tenim ganes de fer coses i no ens instal·lem en la certa comoditat d’una plaça de catedràtic. I és la de poder aplicar aquí models en els quals hem vingut pensant durant la nostra vida acadèmica. En el meu cas, que en els darrers vint anys he estat interessat pels aspectes d’innovació, vaig pensar que la UVic-UCC donava la possibilitat de poder desenvolupar un model educatiu que seria difícil d’aplicar en qualsevol altra universitat catalana, pública i privada. Això possiblement és conseqüència del seu model de governança absolutament singular en el sistema. Al ser una convocatòria oberta, i creient que jo podia reunir unes característiques útils, em vaig decidir a donar aquest pas endavant. Oriol Amat, l’anterior candidat, era vicerector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) com vostè. En van parlar? Òbviament, conec el doctor Amat perquè fa anys que compartim universitat, i és un dels millors docents de la UPF. Sabia que ell venia aquí. El fet que dos professors de la mateixa universitat decideixin venir aquí és conseqüència de les mateixes característiques de la UPF, que va suposar en el seu moment un canvi substancial en el panorama de les universitats catalanes i va atreure professors amb inquietuds. Jo vaig ser un d’ells, perquè m’atreia el projecte universitari de la UPF. Ara m’atrau el de la UVic-UCC. Diu que vol situar la UVic-UCC com un referent d’innovació, igual que la UPF quan va aparèixer o abans, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). No és poc! Efectivament, no és un repte petit. El problema és que les universitats, amb el pas dels anys, tendeixen a assemblar-se a les de sempre, encara que siguin revolucionàries en un principi. Sense treure mèrits a aquestes dues, crec que els anys que porten en actiu o les dificultats de les universitats públiques en els processos de canvi fa que tinguin més complicat aquest procés d’adaptació. Per la seva joventut, la seva mida o el seu professorat, la UVic-UCC es troba en la situació de fer amb més facilitat aquests canvis que les universitats tradicionals. El model de governança de la UVic-UCC permet aquesta flexibilitat. Però també dona un paper diferent al rector. Com el veu, aquest model singular? És un model que té una flexibilitat important, i dona més independència al rector a l’hora de prendre decisions. En les universitats públiques, hi ha mecanismes que la poden limitar. De totes maneres, li acabaré de contestar la pregunta d’aquí a quatre anys. El suport del claustre al seu programa, el considerava una condició indispensable per optar al càrrec? Oriol Amat va marcar un precedent en aquest sentit. Se’m va demanar en una de les entrevistes prèvies quina seria la meva decisió si el claustre votava en contra del meu programa. En aquell moment, vaig vincular l’acceptació de ser rector a la decisió del claustre. Per mi era el moment crític: si el claustre no hagués votat a favor, hauria renunciat. Que gairebé el 80% votés a favor, que fessin confiança a una persona desconeguda per la Universitat, va ser una sorpresa molt agradable. Un dels meus principis és no governar en contra de la comunitat universitària. Al final, soc rector després d’haver passat un concurs, però jo vaig ser, soc i seré sempre un professor universitari, i necessito el suport dels meus col·legues. En aquest sentit, va dir que no volia governar des d’una torre d’ivori. Com mantindrà el contacte amb la comunitat? D’entrada, el que estic fent en aquests dies és mantenir contactes amb els màxims responsables acadèmics i de gestió. La setmana passada, vaig parlar amb els vicerectors de l’equip de Joan Masnou per demanar-los que continuïn. Així ho han decidit, excepte el vicerector Jordi Villà, que ja havia manifestat prèviament que per raons personals volia deixar aquesta responsabilitat, en la qual ha fet una magnífica feina, deixi-m’ho apuntar. Aquesta setmana i la propera parlaré amb els degans de les facultats dels campus de Vic i Manresa. La meva idea és mantenir el màxim de comunicació. Però hi ha una segona part: jo vull que el rector sigui una persona que tota la comunitat la senti com a pròpia, que pugui parlar amb ell sempre que consideri que hi ha un problema que no ha estat atès adequadament i que el rector, com a última instància, l’ha d’escoltar. Durant uns dies al mes, tindré el meu despatx obert. La raó d’això no és caure millor: és que un rector ha de saber què passa a la seva comunitat, que les notícies no li vinguin filtrades. Podria posar també la imatge del conte de l’emperador nu, a qui ningú li explica la veritat i ell no la coneix. Allò que no coneixes, no ho pots resoldre. En els últims mesos s’està repetint des de diferents àmbits la idea d’avançar en la federació universitària de Vic i Manresa, que ara complirà quatre anys. Ho comparteix? Absolutament. De fet, era un altre dels eixos del meu programa. Després d’un període d’arribar-se a conèixer els uns als altres, que ha pogut aplanar dubtes o malfiances, crec que aquesta és una fase ja superada. El projecte de la UVic-UCC ha de passar obligatòriament per un aprofundiment de la relació entre els dos campus i, eventualment, l’aparició de nous campus a la Catalunya interior que segueixin el model. Utilitzant la terminologia política, diria que aquesta federació ho ha de seguir essent, i no ha d’esdevenir una confederació. Ha de tenir elements comuns que permetin identificar els dos campus d’una manera igual fora de la UVic-UCC. Això no implica que desapareguin les singularitats, però ha d’haver-hi participació en els òrgans de decisió, i tots els passos de millora els han de compartir els dos campus. O bé nous graus que segueixin el model que ha seguit el de Medicina. En l’àmbit docent i en el de recerca. Aquesta és una de les grandeses d’aquesta Universitat. Alguns ho poden veure com un problema, però jo no ho veig així. Si podem reeixir en el model dels dos campus, el projecte es pot estendre a altres ciutats que puguin estar interessades en un projecte comú amb nosaltres. Cap on es podria eixamplar, el projecte? Granollers té potencial per créixer? El grau d’Automoció que fem a Granollers està funcionant molt bé. Aviat veuré l’alcalde Josep Mayoral per parlar del campus de la ciutat. No sé si en podem dir així encara, en comparació amb Vic o Manresa, però pot créixer i em consta que la ciutat hi té molt d’interès. Igualada va arribar a un acord amb Lleida per als estudis d’Infermeria, però no vol dir que les coses no puguin canviar. Si em permet, en el futur veig una Universitat que pugui anar d’Igualada a Figueres i de Puigcerdà a Granollers. Hi ha un gran territori que no ha estat considerat per les universitats metropolitanes, i tenim la possibilitat de vertebrar-lo des del punt de vista universitari. Aniré veient els alcaldes que formen part del patronat o d’altres per veure quines necessitats poden tenir les seves ciutats, i com podem participar-hi. Podem parlar de graus, o de formació continuada. Medicina ha estat el primer gran projecte conjunt de Vic i Manresa. Com a professor de Medicina que és vostè, com veu l’evolució d’aquest grau? La proposta dels estudis conjunts de Medicina va ser un encert. Un altre aspecte rellevant és el model docent que es va triar, diferent al tradicional, en consonància amb els nous models educatius. Dit això, els de Medicina no són uns estudis fàcils, perquè hi ha altres interlocutors com els hospitals. Té una notable complexitat, però fins on sé hi ha una gran il·lusió per portar-ho endavant, i l’augment de les notes de tall fa pensar que té una atracció que en el futur creixerà. Que un rector parli de la conciliació laboral i familiar respecte als professors de la Universitat no és habitual. Els docents suporten molta pressió amb els sistemes d’avaluació que els obliguen a fer recerca i publicar? Fa uns anys es va fer famosa una expressió referida al món universitari: publish o perish. És a dir: publica o mor. Resumia la idea d’una pressió brutal per publicar i publicar. Jo penso que això és perjudicial, i a poc a poc s’està veient que no és tan important la quantitat de coses que publiques o els recursos que obtens com el resultat positiu d’allò que fas i la influència que pot tenir. La Universitat ha de tenir un equilibri entre la dedicació a la docència, a la recerca i la vida personal. Un professor universitari no pot ser algú que passi 14 hores a la facultat i no tingui vida. A vegades penso que aquest és un model molt masculí i que l’arribada progressiva de les dones ens el farà canviar. Crec que la mateixa institució hi pot ajudar, perquè estar més hores aquí no significa tenir un rendiment millor. Si ets feliç, ja l’obtindrà. La negociació del nou contracte programa de la UVic-UCC amb la Generalitat no és cosa només del rector, però vostè demanarà que creixi l’aportació pública? Sí. La UVic-UCC ha fet un gran esforç per guanyar recursos. La contribució del contracte programa és entorn del 19%, s’ha reduït molt. Aquest és un aspecte que s’ha de corregir, és injust. Si bé no som una universitat pública en el sentit estricte, sí que tenim un paper en el territori on estem establerts i aquest paper ha de ser reconegut per la Generalitat. No se li escaparà que la situació és complexa, sense pressupostos de la Generalitat aprovats encara. Em consta que veuen amb bons ulls l’actualització. No sé si fins al 25% o el 30% del pressupost total, però qualsevol millora serà molt important. De fet, hi ha projectes pendents que en depenen. Farà públic el seu sou? És una decisió que dependria més de la FUB que de la meva intenció. Imagino que es poden conèixer, però no dependria de mi directament. De la innovació pedagògica, vostè n’ha fet un dels eixos del seu programa. Han de canviar les relacions entre professors i estudiants. Aquests han d’estar al centre de l’activitat docent, i no els professors, com ha estat en el passat. S’ha d’aplicar el principi aprenent-fent, el learning by doing, perquè a totes les carreres hi hagi una formació pràctica intensa. Sé que a Vic ja es dona, però ha d’anar a més. Els estudiants no han de sortir només amb uns coneixements i unes certes habilitats: han de sortir amb una capacitat d’aprendre per ells mateixos la resta de la seva vida. I això és el que els hem de donar, els professors. Els coneixements passen, però la manera d’aprendre a adquirir-los és un bagatge que els pot ajudar de per vida. Aquest és el model que m’agradaria instaurar a Vic. Pel que he sentit fins ara, i pel que ja sabia, hi ha un munt de professors interessats a aplicar-ho, o que ja ho estan aplicant. Sempre que parlem de la universitat del futur, sembla que la figura del professor sigui més prescindible. Fins i tot hi ha teories que parlen de la fi de les universitats i dels professors! Per la meva experiència, diria que els estudiants els valoren molt, sempre que siguin alguna cosa més que un bust parlant. Per presentar un power point ja hi ha tutorials al YouTube que ho fan molt millor. La Khan Academy o Ted Tools donen informació de manera excel·lent. Però què aporta el professor, més enllà d’això? Diu per on has d’anar, t’ensenya com anar-hi, i aporta un destil·lat de coneixement que a l’estudiant li seria difícil d’adquirir en poc temps. Tot això és el professor del segle XXI, que utilitzarà les eines tecnològiques i la formació en línia, al costat de la presencial. El terme d’ensenyament semipresencial, jo el canviaria pel d’ensenyament híbrid. Hi ha mètodes com la flip classroom, on els estudiants es preparen la classe ells i després el professor comprova que ho entenen i respon els dubtes que els hagi generat el procés d’autoaprenentatge. És el model de futur i no és incompatible, al contrari, amb el paper del professor. Però el rol tradicional està condemnat al fracàs i a la deserció dels estudiants. Quan s’adreça al claustre, diu que el primer objectiu de la Universitat és la docència. Sembla una obvietat. Per què creu que cal insistir-hi? En determinats àmbits, és un tema polèmic. Hi ha qui considera que la recerca està per sobre de tot, però jo dissenteixo d’aquests. Les universitats neixen al segle XIII per formar... i algú pot dir que en aquell moment no hi havia recerca, és clar. Però quan apareix la Universitat de Humboldt, a Berlín, la primera que fa recerca, no abandona la docència. Si vaig dir això és per recordar que la recerca també es pot fer fora de les universitats. Hi ha excel·lents instituts que s’hi dediquen. Però qui es dedica a la docència si no són les universitats? Ningú. Dit això, considero que docència i recerca són simbiòtiques, s’alimenten mútuament, no són antagòniques. Admiro els esforços que s’han fet els últims anys per part de la la vicerectora Marta Otero i el vicerector Jordi Villà per crear una estructura i fer que la recerca aquí sigui important, com no ho era fa anys. És el camí que s’ha de seguir. Els estudiants han d’aprendre, ja des de primer de carrera, a fer recerca perquè és la millor manera de saber com aplicar allò que estan aprenent a les aules. Vostè dirigeix el programa Margalida Comes per a la innovació pedagògica en les universitats. S’hi mantindrà al capdavant? Em va nomenar el Consell Interuniversitari el maig de 2016, i vam iniciar les activitats ara fa un any. El programa naixia de zero i l’hem començat a treballar. Quan vaig presentar-me a la UVic-UCC, li vaig consultar al secretari d’Universitats, Francesc Xavier Grau, si hi veia alguna incompatibilitat. Em va dir que per part d’ell, no, i que en tot cas depenia de la meva capacitat. Amb aquesta premissa, vaig decidir que si finalment era rector, m’hi mantindria.

“Hi ha qui creu que la recerca està per sobre de tot, jo no”

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest divendres, 15 de maig?

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dijous, 14 de maig?

Un sistema per gestionar les masses en grans esdeveniments

Els advocats que han denunciat la presència de mossos en assemblees docents consideren insuficients les disculpes de la consellera

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

Perseguint el lladre en família per Sant Joan de les Abadesses

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

“Hi ha malalties rares de les quals no es parla. La nostra, amb una cosa tan bàsica com menjar”

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Colom, de quilòmetre 0 a botiga 5.0

Rescaten un gat atrapat a dins dels ventiladors d'un pàrquing a Vic

Oriol Plana, de Sant Quirze, fabrica maquinària per a granges i indústria agro-ramadera

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll