La presència de Joan Casanova Orriols al barri vell de Ripoll va ser habitual durant la segona meitat del segle XX i principi de l’actual. Era un home discret, identificable per les seves ulleres de muntura negra, jaqueta amb jersei fosc i camisa clara. Vestia amb sobrietat i socialitzava allò just i necessari per l’estil de vida que portava. De jove havia estudiat per capellà, però en va ser exclòs abans de completar-ne el procés. Regentava la ferreteria de la plaça dels Porcs en un edifici propietat de la seva família. El seu germà Francesc i la cunyada Maria Dolors duien una botiga de roba infantil, just al local del costat. Quan van tancar-la, en Joan va mantenir el negoci uns anys més, encara que els treballadors que tenia acabessin creant l’empresa Fermac a finals de la dècada dels noranta, que encara ara continua en actiu.
Ara fa tres mesos, el 12 de desembre de l’any passat, van trobar mort Joan Casanova a casa seva. La periodista Tura Soler ho explicava dilluns passat a les pàgines d’El Punt Avui. Tenia 87 anys i la seva identitat ha estat una incògnita legal fins fa unes setmanes. Els mètodes científics no han permès determinar-ne qui era fins que una prova odontològica no ho ha certificat. Per aconseguir-ho els forenses van haver de trobar l’expedient de la seva última visita al dentista i constatar que realment era ell. La degradació del cos quan van localitzar-lo després d’uns dies mort va impedir que es fes a través de les empremtes dactilars, encara que van intentar regenerar-ne els dits. L’ADN tampoc va ser útil, perquè en no tenir descendència ni familiars directes era impossible comparar-ne els resultats.
La casa senyorial en estat decadent on vivia a sobre mateix de la ferreteria, altres immobles de la seva propietat i els diners que tenia en comptes bancaris converteixen el llegat de l’últim dels Casanova –el seu germà tampoc disposava d’hereus de primer grau– en un objecte cobejat pels parents llunyans que li queden. Un possible testament dictaminarà qui n’és o en són el beneficiari. El germà va morir el 2010 i Maria Dolors, el 2018.
Mentrestant, l’herència ripollesa dels Casanova és el record que quedarà a la memòria col·lectiva del propietari d’una ferreteria de les d’abans, on tant hi podies anar a comprar un parell de cargols com cinc metres de cadena o una escala de pintor. Una memòria que es difuminarà amb els anys, juntament amb el de moltes altres persones fins i tot més anònimes. El cas i altres de similars ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de la gent gran que viu sola a casa, sobretot quan no tenen familiars o amics propers. I el seu funeral, a tres mesos vista del decés, s’ha convertit en un nou misteri mentre no se celebri, pel Ripoll del segle XXI.
