Ioga

La paraula ioga rau en l’arrel sànscrita yuj, que vol dir ‘unir, ajuntar, subjectar’. Es tracta d’una filosofia o forma de vida originària de l’Índia que apareix entre 2000 i 3000 aC. Aquest sistema està format per vuit branques que el savi Pantajali va esquematitzar dins de la seva obra Yoga Sutres. Segons aquesta visió de la vida, tot el que existeix està format per un esperit universal. Allò fonamental d’aquesta filosofia rau en uns preceptes basats en l’autoconeixement, començant per comprendre certes premisses importants que ajudaran en l’evolució tant personal com transpersonal.

Patanjali posa ordre a la saviesa del ioga i crea vuit passos: Yamas, Niyamas, Asanas, Pranayamas, Pratyahara, Dharana, Dhyana, Samadhi.

Quan ens referim al ioga ancestral ho fem des de la part més conscient aplicant els coneixements conjunts des d’un treball interior més profund treballant tant els principis morals com les observacions personals, així com les postures i la importància de la nostra respiració. També l’abstracció dels sentits forma part d’aquestes premisses juntament amb la concentració i la meditació per arribar a un estat de conjunt o unitat.

La meva primera experiència amb el ioga va ser per necessitat només física. Venia d’una lesió d’hèrnia discal que em provocava un dolor insuportable. Algú savi em va recomanar aquesta filosofia i vaig endinsar-m’hi amb l’únic propòsit de curar-me o millorar el meu estat físic. Però la meva sorpresa va ser adonar-me que era un treball que anava molt més enllà del cos i que m’ajudava a calmar l’estrès i l’angoixa que patia aleshores. Vaig conèixer diferents formes de treballar el ioga i em van agradar totes les que la vida em va portar. Fins que una temporada per falta de temps ho vaig haver de deixar de banda. Tot i així, ho vaig seguir practicant a casa per salut i diria més per supervivència. El ioga s’ha convertit en un hàbit en la meva vida i us puc dir que en conjunt em fa sentir millor que abans.

Una anècdota que recordo dels primers contactes que vaig tenir-hi va ser una conversa amb una persona gran que compartíem la pràctica i que em va explicar que des que ella practicava ioga amb el temps s’havia hagut d’allargar tots els pantalons perquè el seu cos s’havia desencongit i era com si s’hagués estirat. A mi em va deixar perplexa. Me la vaig creure, perquè era una persona que m’inspirava confiança i el que deia tenia un cert sentit. Ara ho sé per pròpia experiència, ja que amb la pràctica amorosa i continuada d’aquesta filosofia he comprovat canvis profunds entre els quals l’allargament d’algunes parts del cos que em permeten viure sense dolor. Amb pau i comprensió puc viure millor el meu cos tant físic com energètic, emocional, mental i espiritual. Agraeixo infinitament al ioga tot el que m’ha aportat. Gràcies, estimat lector, per llegir aquestes paraules. Namasté.

Bona entrada d’any amb salut, amics!