Evidencia que els amors no solen durar per sempre i que la gent consentida s’acaba comportant tard o d’hora com a tal

L’adéu sobtat de la icona blaugrana ha deixat en estat de xoc una bona part de la societat catalana. Més enllà del que és estrictament futbolístic, té alguna cosa de final d’època i l’escenificació de la caiguda dels déus. Evidencia també que els amors no solen durar per sempre i que la gent consentida s’acaba comportant tard o d’hora com a tal. De cop, tots aquells valors i particularitats que havíem brandat per justificar la nostra idolatria hem vist que només eren a la nostra imaginació i un producte de la nostra fantasia. És com si ens haguéssim assabentat de manera brutal que els reis són els pares. Com que el futbol és més que futbol i la gran figura i el seu equip suportaven una part important i excessiva de la nostra autoestima, el fet comportarà una certa depressió social a mitjà termini. La devaluació que sofrirà la marca Barcelona-Catalunya no és un tema menor. Després del dol, hauríem d’anar assumint que ja no som tan únics i especials i que patim, de fa temps, una evident declinació com a país que va molt més enllà de les ocurrències del nen mimat, de la mala gestió de la directiva blaugrana o de la humiliació a que ens han sotmès uns futbolistes bavaresos. Hem estat instal·lats, i molts encara hi estan, en una bombolla d’irrealitat. “El món ens mira”, afirmaven alguns de manera aspiracional, però en realitat ens mira poc i cada vegada ens considera menys. Ens hem convertit en un país realment petit, no de dimensió física, sinó d’horitzons, de projectes i de plantejaments. Mentre vivim embadalits i hem trencat qualsevol vestigi de propòsits col·lectius, de consensos amplis i de polítiques compartides tot apel·lant a una Arcàdia feliç, ens hem estancat socialment i econòmicament mentre, lògicament, la resta del món no s’aturava. Hem continuat vivint de la inèrcia del passat, però la nostra velocitat de creuer ha anat minvant fins a evidenciar la situació estancada i mediocre en què ens trobem. Anestesiada bona part del que s’anomena la societat civil organitzada, només alguns cercles o bé estudiosos a títol particular s’han atrevit a dir públicament que no anàvem bé, que la nostra economia perdia competitivitat, que ens endarreríem faltats d’apostes innovadores, que la societat es fracturava, que ens anàvem convertint en presoners del nostre narcisisme. No fa gaire que el Cercle d’Economia alertava de la falta de polítiques socials i econòmiques a Catalunya i reclamava una reacció i recuperar la suma d’esforços per donar viabilitat futura al país. Fa unes setmanes que un grup de reputats economistes va llençar un manifest reclamant un replanteig econòmic global a Catalunya i la recuperació d’una necessària i inexistent política industrial (de qualsevol política, afegiria jo), la qual s’hauria de fonamentar ara en el coneixement i la innovació. Recentment, dos professors de la London School han explicat, amb dades, la declinació de l’economia catalana amb relació i contrapunt a la madrilenya, la qual ens ha superat en termes de PIB, però també de dinamisme i modernitat. El capital exterior busca l’estabilitat política. Per cada 12 euros d’inversors estrangers a Catalunya, a la comunitat de Madrid n’hi van 60. I tot això no ha estat sempre així. El canvi de tendència s’ha produït a les dues darreres dècades. Aquesta mateixa setmana, la reputada consultora nord-americana McKinseny ha publicat un informe sobre el futur econòmic i l’ocupació al món en el qual Catalunya surt qualificat de territori estancat i de monocultiu turístic, equiparat, és un exemple, amb Montenegro. En canvi, destaca l’estudi, territoris dinàmics i innovadors a Espanya, com serien Madrid, Navarra i el País Basc. Fa uns dies també, un treball periodístic ha avaluat que, des del 2010, la despesa social a Catalunya ha disminuït el 8,8%, mentre que la mitjana espanyola en el mateix període havia crescut el 14,8%. Dades eloqüents sobre la prioritat o no de combatre la desigualtat i apostar per la cohesió social. Sembla evident que a Catalunya l’anquilosament i la decadència no són atzaroses, sinó més aviat fruit de la falta de polítiques públiques compartides i concertades que posessin la proa en el progrés econòmic i el benestar de la gent. Massa pendents de la identitat i de viure jornades històriques, s’ha descuidat el proporcionar estabilitat política i establir estratègies i mecanismes de transformació econòmica i social. Mentrestant, hem minoritzat institucions de tota mena i les hem posat al servei de la idea única, amb la qual cosa han deixat de fer el paper d’alerta que els pertocava. Tornant al símil futboler, encara que ens puguin haver fet algun gol per habilitat dels contrincants o mentre badàvem, bona part del 2 a 8 han estat gols que ens hem fet nosaltres en la pròpia porteria. Mitja dotzena, com a mínim.

Evidencia que els amors no solen durar per sempre i que la gent consentida s’acaba comportant tard o d’hora com a tal

Messi com a metàfora