“No hem de témer les migracions climàtiques, sinó el canvi climàtic”

Vostè parla de desplaçaments mediambientals i diferencia entre els desplaçaments provocats per la indústria extractiva i els provocats pel canvi climàtic. Però la indústria extractiva també contribueix al canvi climàtic. No serien tots una mateixa cosa? En un cert sentit sí, però crec que és bo distingir-ho. Perquè els impactes del canvi climàtic s’estan manifestant en les últimes dècades. Però el que jo vull assenyalar és que hi ha altres impactes mediambientals anteriors, que són els que provoca la indústria. Des que es creen el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, s’assegura l’expansió de les grans corporacions per tots els països. I aquestes tenen un domini sobre l’economia mundial i sobre l’economia dels països del Sud. Estan molt implantades les extractivistes mineres, les corporacions agroindustrials, etcètera. I aquestes han tingut un model d’expansió que no ha tingut en compte en absolut els impactes que es produïen, tant mediambientals com socioeconòmics, per a les poblacions locals. Amb aquesta expansió de les multinacionals s’han produït desplaçaments de població. I això és el que no té res a veure amb el canvi climàtic. Òbviament els danys mediambientals d’aquestes indústries podríem dir que són dobles. D’una banda, per la seva pròpia activitat i, de l’altra, pels gasos d’efecte d’hivernacle que emeten. Coneixem les migracions per causes econòmiques i les migracions a causa dels conflictes bèl·lics. Davant els efectes del canvi climàtic, a haver de migrar hi estem exposats tots i totes? Uns més que d’altres. És clar, al final tots podem patir desplaçaments per causes motivades pels impactes climàtics. Però, ara com ara, es donen més al Sud global, també perquè els recursos que tenen molts països per afrontar els impactes, els desastres que provoca el canvi climàtic, són menors. Quan es produeixen unes pluges torrencials a Moçambic o el Sahel, destrossen zones de cultiu i la gent se n’ha d’anar perquè viu d’això. A més, poden destrossar els seus habitatges i no hi ha recursos per reconstruir tot això. Llavors, què fa la gent? Se’n va a les ciutats. La Dana de València va ser un desastre monumental. De Dana n’hi ha hagut sempre, però les dimensions que ara estan adquirint tenen molt a veure amb l’escalfament de l’atmosfera. Però se n’ha hagut d’anar la gent de València? Potser alguna, però en general no. Als països del Nord global aquests desastres no provoquen tants desplaçaments com al Sud. Als Estats Units hi ha hagut gent que se’n va haver d’anar de Louisiana i de Nova Orleans després del Katrina. Per tant, també al Nord global es poden provocar desplaçaments. I en el futur? Bé, la península Ibèrica té un ritme de desertització bestial. Això acabarà amb l’agricultura, almenys del sud d’Espanya. I a Catalunya també tenim unes amenaces relacionades amb les sequeres molt importants. Els desplaçaments ara als Estats Units són una excepció. A Europa no s’estan donant, però acabaran donant-se també. Els migrants climàtics, fins ara, només ho són en el seu propi país? Són els que vostè en diu persones desplaçades internes? Fins ara el gruix dels desplaçaments per aquestes causes es donen dins dels països. En el llibre Refugiats climàtics. El gran repte del segle XXI mostro el càlcul amb dades de les Nacions Unides. Vaig calcular que per cada persona que emigra d’aquests països més afectats pel canvi climàtic n’hi ha deu que es desplacen de les zones rurals a les ciutats. Per tant, el gruix del moviment migratori relacionat amb causes climàtiques o mediambientals és intern als països que ho pateixen. D’altra banda, de les persones que emigren, el gruix se’n va als països veïns. No fan migracions de llarga distància. La gent que està emigrant en les zones del Sahel, Burkina Faso, Mali –que estan patint molt aquests impactes– se n’estan anant, principalment, als països costaners de l’Àfrica Occidental, sobretot a Nigèria, Costa d’Ivori i algun altre. Primer, el gruix es queda dins. Segon, dels que emigren, el gruix es queda al costat. I pel que fa a les persones desplaçades internes, de quins països estaríem parlant principalment? Primer de l’Àfrica: el Sahel, la banya de l’Àfrica, l’Àfrica Oriental i Tanzània. El sud-est asiàtic, molt important, la Xina i Amèrica Central també. Aquí cal assenyalar una cosa: aquests desplaçaments permanents de la gent que decideix anar-se’n perquè els seus cultius ja no produeixen o el bestiar se li està morint o ja no hi ha pesca és un moviment gradual. Potser primer se’n van alguns membres de la família a la ciutat i, al final, acaben anant-se’n tots. Això es confon amb una migració econòmica. Ho coneixem poc perquè no tenim encara estudis prou amplis com per discernir els motius en aquest procés de desplaçaments que s’està produint i que és molt important. En canvi, tenim molt bones dades sobre desplaçaments temporals que es produeixen per fenòmens sobtats: huracans, pluges torrencials... perquè hi ha un observatori, l’Internal Displacement Monitoring Center (IDMC). Aquest dona desplaçaments interns, però temporals; la gent se’n va quan s’està produint un huracà o una pluja torrencial. Aquests desplaçaments estan comptabilitzats a escala internacional, són uns 25 milions de persones a l’any, de mitjana a escala mundial. A vegades els mitjans de comunicació donen aquesta dada com la de les migracions climàtiques perquè, realment, és l’única dada que es té. Però això no són migracions climàtiques, són desplaçaments interns temporals. La gent, quan les aigües se n’han anat tendeix a tornar, a reconstruir el seu hàbitat. No tots tornen, aquí també es produirà algun desplaçament permanent. Els migrants climàtics fora de les fronteres del seu país entenem que s’aniran produint de manera gradual, a mesura que el seu hàbitat es desertifiqui, que els aqüífers s’assequin. Ja s’estan produint migracions a països veïns? O encara és difícil de veure? Jo crec que ja s’estan produint. No tenim dades molt clares ni estudis molt a fons del tema, però hi ha una sèrie de paràmetres que indiquen que s’està produint. Per les migracions d’alguns països que pateixen més el canvi climàtic cap als països veïns. Podem dir que de les migracions que ens arriben a les Canàries que venen de Mali o del Senegal hi ha bastants indicis que els impactes climàtics estan afavorint aquest tipus de migracions, perquè la gent està abandonant zones rurals perquè es queda sense pesca –encara que això més que climàtic és impacte mediambiental per la indústria pesquera–. Ens falten estudis que ens permetin conèixer el component climàtic que tenen les migracions que ens arriben aquí. Són estudis difícils perquè cal entrevistar la gent nouvinguda, indagar en tota la seva trajectòria vital. Potser venen de Dakar perquè allà no trobaven feina i ells ho consideren una migració econòmica. Però potser estaven a Dakar perquè fa cinc anys se’n van anar de la seva zona rural perquè els va desaparèixer l’hàbitat. Cal indagar en tot això per conèixer el component. Hi ha alguns estudis fets a Centreamèrica: a les caravanes de migrants que es produïen des de Guatemala cap al nord, una entitat va entrevistar la gent. Inicialment deien que fugien de la violència, però a través de les entrevistes es va poder saber que abans havien marxat de les zones rurals a les ciutats, cosa que tenia molt a veure amb el canvi climàtic, i després havien fugit de les ciutats per la violència. Podem dir que les migracions són el rostre humà del canvi climàtic. Les dones i les nenes estan en una situació de més vulnerabilitat davant d’això. Per què? Primer perquè les dones en molts països estan més ancorades en la terra i sobretot en les cures de les persones dependents, majors o menors. Per tant, són les últimes a abandonar el vaixell. Tenen tasques molt relacionades amb l’obtenció d’aliments i amb els cultius. Això fa que, en molts llocs, quan algú emigra siguin els homes i són les dones les que es queden. Aquest fet es relaciona amb el que es diu poblacions atrapades, és a dir, quan el canvi climàtic està fent ja tant de mal que ja no es pot viure, però tampoc tens recursos per anar-te’n. En aquesta idea de població atrapada encaixen molt millor les dones. D’altra banda, quan una dona decideix anar-se’n, en els trajectes migratoris, els seus recursos són menors perquè ha tingut menys accés a la propietat, a recursos econòmics, a l’educació. En trajectes migratoris, pot ser víctima d’agressions sexuals; això es dona molt. Les nenes, a més, en la mesura en què obtenir recursos per alimentar-se o anar a recollir aigua és més difícil, hi ha dades d’ONU Dona que indiquen que són les primeres a deixar els estudis per contribuir a aquestes tasques. Si les nenes tenen una taxa d’educació inferior als nens, tot això està agreujant aquesta diferència. Es preveu que a curt termini ja es produeixin migracions climàtiques de llarga distància? Pels indicis podem dir que ja n’hi ha, però no són molt importants. De les migracions que rebem a Europa, algunes tenen un cert component climàtic, però això anirà en increment. Un increment que hagi de preocupar? Crec que el que ha de preocupar no són les migracions, sinó tots els danys que farà el canvi climàtic, primer en aquests països i segon a escala global. Les migracions es poden gestionar. Per descomptat no amb les polítiques actuals de la migració com una amenaça de la qual hem de protegir-nos, hem d’aixecar barreres cada vegada més altes, etc. Però amb una gestió més racional, les migracions no serien cap problema. Entre altres coses perquè la Comissió Europea va dir que de 2020 a 2050 havien d’entrar 50 milions d’immigrants a Europa per poder mantenir l’economia. Són molts més dels que han entrat en totes les dècades anteriors. Se’ns està dient que ha d’augmentar molt el flux immigratori i, això no obstant, les polítiques estan fent-se com si el necessari fos just el contrari. Són polítiques que es fan molt influïdes per l’auge de l’extrema dreta. Molts partits de la dreta, fins i tot de la socialdemocràcia, s’han deixat portar per aquestes tessitures, aquesta idea que parlar contra la immigració dona més vots que parlar de regular o d’afavorir les migracions. Aquestes polítiques és urgent que canviïn, que les racionalitzem. No hem de témer les migracions climàtiques, hem de témer el canvi climàtic. Vostè diu que als països europeus es tendeix a pensar que aquí arriba la major part de les persones refugiades, però ho desmenteix i ho atribueix a un prejudici generat per la xenofòbia. Pot explicar com funciona la xenofòbia? L’ACNUR dona dades precises, però la major part de les persones refugiades estan en països pobres, als països veïns. A partir del 2015, ens va semblar que els sirians venien tots a Europa. Doncs tots els països europeus junts tenen menys sirians que Turquia. La xenofòbia és una construcció que s’està fent amb molts diners i amb molts mitjans tecnològics. És el que anomenem la fórmula guanyadora de l’extrema dreta. L’extrema dreta ha trobat en la xenofòbia la font dels seus vots. Els obtenen assenyalant que l’entrada d’immigrants és un perill; que són delinqüents, que ens prenen els llocs de treball, etc. Perquè assenyalen una cosa molt visible que té repercussions directes en la sensibilitat de la població i que els dona vots. Ningú està manejant les xarxes socials amb els resultats i l’habilitat que té l’extrema dreta i els mitjans tecnològics que té, perquè té molts diners per fer-ho. Hi ha estudis que diuen que el gruix dels missatges polítics que hi ha a través de les xarxes socials els fa l’extrema dreta, la resta de partits tots junts tenen molts menys missatges. La gent ha anat assumint que la immigració és un mal del qual protegir-se i els partits de la dreta han comprat aquest discurs perquè creuen que, si no ho fan, l’extrema dreta s’emporta més vots i els partits socialdemòcrates, també, diguem-ho clar. Instal·lades aquestes idees és molt fàcil fer creure que arriben molts més migrants dels que arriben. De fet, els països més xenòfobs són els de l’est d’Europa que no tenen immigrants. Per tant, aquí es demostra que no és el flux migratori el que determina les pors de la gent. I ara amb Trump a la Casa Blanca, això anirà a més? Per descomptat. Això de Trump és un desastre global, perquè totes les extremes dretes creixeran, tots aquests discursos d’odi creixeran i a més el negacionisme climàtic també. De fet, Trump, al capdavant de l’Agència de Protecció Ambiental del Govern, l’EPA, hi ha posat un negacionista. És a dir, l’estan desmuntant. Com s’haurien de gestionar les migracions climàtiques? Més que les climàtiques, cal gestionar totes les migracions. Primer, deixar de considerar que són una cosa negativa. De fet, les migracions poden ser una forma d’adaptació al canvi climàtic i de millorar la resiliència del conjunt de la població mundial, no sols dels que migren. El canvi climàtic ve acompanyat d’altres crisis, i una és la de recursos. Aquest segle tendeixen a esgotar-se tot un conjunt de recursos. Això vol dir que haurem d’anar a sistemes de producció on la mà d’obra humana torni a tenir importància. Si la Comissió Europea diu que necessitem 50 milions de migrants, cal que ho tingui en compte, perquè cal suposar que en un futur hi haurà feina per a totes les persones que hi ha i per a totes les que puguin venir, perquè haurem de recórrer molt més a treball humà. L’agricultura industrial haurà de desaparèixer i haurem d’anar a una agricultura de petites explotacions, diversificada, barrejant agricultura amb ramaderia i silvicultura. Igual que això, moltes altres coses. Hem d’anar necessàriament a models diferents. Això que s’ha anomenat progrés i creixement econòmic, ho vulguin creure o no, començarà a caure quan ens acostem a la meitat del segle i, per descomptat, quan l’hàgim superat. Per tant, les migracions poden ser un complement per gestionar millor el model productiu. Posar-nos ja a gestionar decentment les migracions és una necessitat urgent. I gestionar és facilitar vies perquè els fluxos migratoris transcorrin de manera legal, no tenir por del fet que entrin més o menys migrants. Els polonesos, abans que els entressin per les seves fronteres quatre o cinc milions d’ucraïnesos i que tinguin ara un milió d’ucraïnesos en el seu territori, havien entrat dos o tres mil migrants per la frontera de Bielorússia i havien posat el crit al cel. Els semblava una crisi horrible. I, en canvi, quatre milions de persones els va semblar normal. No va haver-hi cap problema. I han acollit un milió de persones ucraïneses i la resta de països europeus també; s’han repartit cinc o sis milions d’ucraïnesos. I no hi ha hagut cap problema. I això per què? Perquè eren blancs i europeus? Sí, per tot això i, a més, agredits per l’enemic Putin, molt ben assenyalat. Però a més, se’ls va facilitar la residència en dos o tres dies. Això a la gent que es dedica a atendre migrants els va escandalitzar, no perquè no volguessin que els donessin la residència, sinó perquè els permisos triguen un any o un any i mig per a tots els altres. Vull dir que si hi ha voluntat es poden gestionar bé les coses, pot entrar gent, pot haver-hi feina, i si no n’hi ha, les ajudes socials poden servir, igual que han servit per als ucraïnesos, i els autòctons no han perdut ajudes socials en cap lloc, ningú s’ha queixat que als ucraïnesos se’ls hagi donat tot tipus d’ajudes. I el reconeixement i la protecció jurídica a aquestes persones migrants? Se’ls pot donar, per exemple, l’estatus de refugiat igual que es dona a les persones que fugen de guerres? Jo crec que sí, però estem molt lluny d’això. Són refugiats climàtics perquè són víctimes d’unes accions polítiques dels governs: no han complert els tractats climàtics de reducció d’emissions, per tant, aquí hi ha una responsabilitat política. A aquestes persones cal considerar-les víctimes, i com a víctimes són mereixedores de protecció internacional. No proposaria el reconeixement de refugiats, però sí donar residències humanitàries a les persones. Si aquestes persones són considerades víctimes dels governs perquè aquests no han pres les mesures necessàries per frenar el canvi climàtic, veient els resultats de les COP, també és poc probable que els governs assumeixin responsabilitats, no? Sí. S’està comprovant que els governs han fet una certa evolució, ara coneixen el problema, es fan polítiques de transició energètica, etc., encara que també retrocessos com l’arribada de Trump al govern nord-americà. Tot això és molt insuficient i quan en les COP algú proposa anar una mica més enllà, els lobbies, els governs, etc., ho frenen tot absolutament. En les COP els resultats són molt limitats. Queden en declaracions. D’altra banda, l’aportació de diners per als països que ja estan patint els impactes climàtics, com el Fons de Pèrdues i Danys que es va crear fa dos anys i altres com el Fons Verd del Clima (GCF), que han de servir per ajudar els governs a fer adaptació al canvi climàtic, són fons que els governs rics no els estan dotant gaire. Defenso que es facin aquestes cimeres i que les organitzacions ecologistes hi vagin perquè no deixa de ser un terreny de lluita però, ara com ara, els resultats són molt febles.

“No hem de témer les migracions climàtiques, sinó el canvi climàtic”

El col·lapse de l’omega-3 al Mediterrani

El cicle natural de l’aigua es descontrola

La Terra en alerta: set límits ja s’han traspassat

“No aconseguir un ODS significa parlar de la vida de milions de persones”

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Què li ha passat a la Pilarin?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Atracament amb un ganivet al centre de Vic