Pastes i te

La crisi dels refugiats ens posa davant del mirall. I, quan ens emmirallem, descobrim amb pesar que com a societat patim un desordre moral entre el que percebem com a nou, però que en realitat és vell. Els moviments migratoris existien, existeixen i existiran. És bo que la memòria ens recordi el que la voluntat pretén esborrar. Després de tancar els ulls davant les famílies que fugen de la fam ara obrim els braços davant les que s’escapen de la guerra. Aquest viratge no és un retret, sinó un elogi: l’onada de solidaritat esdevé una vacuna per combatre el risc d’assumir com a petits destorbs quotidians el que en realitat són grans drames humans. Alguns d’ells, pròxims. La pobresa n’és un. Seria injust, i fals, dir que sempre mirem cap a un altre cantó. La solidaritat és un valor assumit. Però ens cal un pas més per fer justa la relació entre iguals. A vegades, en actituds personals. Un cas: mesos enrere a EL 9 NOU vam fer un reportatge dels últims veïns dels pisos de Can Garcia ara en procés d’enderroc. Al carrer, vam parlar amb un d’ells, en Haissa, a l’atur i amb fills a càrrec. Tot i no conèixer-lo de res, vam gosar demanar-li que ens deixés pujar al pis. Ens va obrir, ens va oferir pastes i ens va brindar te. Una definició pràctica d’hospitalitat. Abans de marxar, vaig preguntar-li què creia que hauria passat al revés: si ell s’hagués presentat a casa meva a demanar-me que li ensenyés el pis. Va somriure. Jo també. Segur que vam coincidir. (Publicat a EL 9 NOU, 21-12-15)