L’independentisme català nega la pluralitat de la societat catalana

Repetir un concepte, per més que es faci reiteradament i amb bona voluntat, no l’acaba pas per fer-lo realitat. A hores d’ara, i des de fa dies, la paraula més en voga és diàleg. Es reafirma com un mantra per part de l’independentisme, però també per les noves maneres i llenguatge que ha incorporat el govern central. Uns parlen de “diàleg, però sense rendició”, “diàleg per pactar un referèndum”, “diàleg d’igual a igual”. Els altres parlen de diàleg, sense contingut específic, com a estratègia apaivagadora dels ànims, el que sempre és bo, però sabedors que en realitat no n’hi haurà. Probablement, no sigui possible i encara menys que porti enlloc. S’acostuma a pressuposar molta bona intenció, gairebé sempre, darrere la noció de diàleg, però molt sovint cap contingut pràctic. De fet, en l’eterna batalla per qui es fa amb el relat hegemònic, es tracta d’exterioritzar els millors propòsits possibles, emplaçant l’altre a un intercanvi de generositats que, en aquest cas, difícilment hi seran. Del que es tracta, bàsicament, és de poder acusar el contrincant de no haver acceptat la mà oberta, la bona predisposició. Pura representació teatral. El diàleg, encara que sovint se li atribueixi, no té mai un efecte taumatúrgic, no fa miracles. Perquè en surti alguna cosa en positiu, cal tenir prèviament la intenció de conversar, parlar, intercanviar punts de vista i, el que és més important, estar disposats que l’altre ens faci veure alguna llum, ens convenci d’alguna cosa. No hi ha possibilitat de parlamentar de manera profitosa, quan es creu estar en possessió d’alguna veritat absoluta i de tenir una posició ben ancorada i que, en cap cas, es pensa mudar. El punt de vista com a trinxera i no com a punt de partida des del qual evolucionar. Perquè hi pugui haver conversa, cal compartir un marc conceptual i un terreny de joc comú. És necessari parlar un llenguatge similar, acordar de quins fets es parteix i disposar d’un sentit de la realitat que sigui més o menys compatible. Si no és així, es pot fer una fotografia, però difícilment parlamentar. Dialogar és un verb que requereix de transitorietat, un mínim de dues voluntats de fer-ho, però també d’una definició de què és el que ha de ser subjecte i objecte de la conversa. Intercanviar propostes o plantejaments no té cap mena de sentit fet com un mer exercici d’abstracció. Gairebé mai no hi ha una conversa quan aquesta s’anuncia prèviament, ja que si hi hagués una voluntat sincera de comunicar-se ja s’hauria produït. Quan amb algú ens volem veure, sentim la imperiosa necessitat de fer-ho i de trobar punts en comú, no posem anuncis, sinó que ho fem. Tot allò que anunciem profusament no fem sinó evidenciar el que volem que la gent cregui, no el que realment farem. Aquí ningú té cap interès a escoltar i realment cap intenció de negociar amb l’altre, perquè això implicaria abandonar la seguretat de la trinxera. No hi haurà diàleg entre Catalunya i Espanya i, encara que hi fos, tampoc, crec, resoldria res. Abans que solucionar bé aquest encaix, el problema a afrontar és dins de Catalunya. L’independentisme català nega la pluralitat de la societat catalana i en el seu contenciós plantejat es troba en un punt pràcticament de no retorn. Els seus seguidors no es conformaran amb un punt entremig, amb ampliacions de competències i de finançament, com tampoc amb una major suavitat en el tractament jurídic i penal, si és que això resultés possible de negociar. S’entendria com una traïció dels líders. Hi ha formes de batalla en alguns exèrcits, en els quals un cop fet el desplegament ja no és possible de replegar-se. Més que diàleg, el que hi haurà és una profusió de monòlegs, de signe contrari, pronunciats de manera simultània. Hi ha qui s’ha instal·lat còmodament en el conflicte i no entén que hi hagi vida més enllà d’ell. És ja una manera de viure.

L’independentisme català nega la pluralitat de la societat catalana

Quin diàleg?