“La nostra va ser la primera casa assaltada, saquejada i cremada de Vic, fent-ho amb tal ràbia que no van deixar res sencer. Van començar pel despatx del meu pare i, després de convèncer-se que els milions del meu pare no existien i contrariats per això, van dedicar-se a tirar llibres, aparells, plànols… i pel final de festa es van emborratxar tots amb unes ampolles de xampany que havien regalat al meu pare […] i a la capçalera del llit van posar un gran cartell que deia: FAI.” És el relat que feia Jordi Anglada Bayés, un veí de Vic que llavors tenia 17 anys, dels primers dies de la Guerra Civil, el juliol de 1936, quan membres de la FAI van entrar a casa seva buscant el seu pare. Ell va viure aquest moment amagat a la casa coneguda llavors com el Toneu, a Sentfores, juntament amb el seu progenitor, Manuel Anglada Vilardebó. Els manuscrits relatant les contradiccions d’un jove d’una coneguda família catalanista de Vic que lluitarà en l’exèrcit franquista acaben de sortir a la llum en el llibre Records de la Guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés (Ç Trencada Edicions, 2019), en una edició que ha anat a cura de l’historiador Xavier Cateura. Es tracta del primer volum de la col·lecció “Memòria Recuperada”, que impulsa la tot just creada editorial vigatana. Per l’historiador Josep Casanovas, autor del pròleg, el llibre és molt més que unes memòries de la Guerra Civil perquè contribueix a explicar un moviment polític i cultural com el catalanisme a partir d’una història familiar.
Manuel Anglada, pare de l’autor del dietari, va ser regidor de l’Ajuntament de Vic per la candidatura catalanista Catalunya Vella (1911-1915). Amb referents com Verdaguer, Torras i Bages, Balmes o Jaume Collell, se’ls pot considerar una família exponent del que s’anomenava el vigatanisme, un nacionalisme català burgès de base catòlica que tenia una gran tradició a la ciutat de Vic. Era un dels redactors de la Gazeta de Vich i la Gazeta Montanyesa, i va perdre el seu lloc de treball com a aparellador de l’Ajuntament de Vic durant la dictadura de Primo de Rivera per la seva activitat catalanista. Concretament se l’acusava “d’ostentar pública i descaradament” la bandera separatista, ultratjar l’espanyola i insultar l’exèrcit. Al proclamar-se la república, Anglada va recuperar el càrrec d’aparellador municipal.
28
Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser depurat de la feina pel nou consistori presidit per Marià Serra Badell. Perseguits per formar part d’una família conservadora i catòlica, han de fugir de Vic. Els manuscrits de Jordi Anglada expliquen com viuen els primers dies amagats en masies de la Plana de Vic, després en cases de parents a Barcelona fins que embarquen al vaixell francès Emerithy rumb a Marsella. Finalment, travessen la frontera cap a Espanya per anar a Sant Sebastià, que és sota domini nacional. Un cop a la capital guipuscoana, Manuel Anglada tornarà a ser víctima de les contradiccions de la guerra quan es passa 19 dies a la presó d’Hondarribia acusat de ser catalanista per un altre veí de Vic, Manuel Riera i Comella, que seria alcalde de Vic de 1941 a 1947. “Havien fugit de Vic i Catalunya en sentir-se perseguits [per ser de dretes i catòlics] i arribats a l’Espanya nacional, continuaven sent perseguits [per catalanistes]”, destaca Casanovas, un dels màxims experts de la Guerra Civil a Vic. Un cop acabada la guerra i d’haver lluitat al front en el bàndol franquista, la família torna a Vic. “Acabaran decebuts com molts catalans que, per un motiu o altre, van acabar al bàndol nacional. Seran unes víctimes més d’una dictadura que oprimia el catalanisme i la llengua que ells estimaven”, afirma Cateura. La prova és que l’any 1959, les autoritats franquistes van multar la família Anglada per escriure en català l’esquela mortuòria de Manuel Anglada Vilardebó. Una paradoxa més de la vida.
